LA RECOMPENSA, BONA GENT!

Fa 7 mesos vaig anar a parar a una empresa nova! Feia molt de temps que no tenia companys de feina donada la meva condició de freelance. Tot semblava una mica rovellat i les relacions interpersonals costaven. La Núria es va convertir en la companya de fum! Fer una cigarreta a mig matí ens va apropar i ens vam caure bé! Ella era el meu nexe d'unió amb persones anònimes amb qui compartia l'espai! Segurament una ubicació inapropiada no ajudaven a relacionar-me i això que els que em coneixeu sabeu que a mi fer-me amb la gent em resulta fàcil! Què havia canviat? Potser, amb els anys entens que els apropaments personals son qüestió de químiques i energies, i que la voluntat d'agradar no sempre és la millor aliada per què la gent et respecti! Així que amb una edat que comença a ser madura he anat ficant-me a poc a poc en converses, ara ja sóc present! Ja gaudeixo de confidències i d'acudits mentre treballem... I no és una necessitat bàsica, però és sa sentir-se en un bon ambient on tothom resulta ser sincer no només en actitud sinó també en expressió. Ara entenc per què va costar entrar-hi, era una qüestió de desconfiança. Les coses noves ens atrauen però no som els primers que les comprem. Sempre esperem a veure què tal funciona en els altres. Per això dono gràcies al fum i a la Núria (deu haver estat l'exemple que altres necessitaven, ella no) i resulta que sense esperar-ho, algú que fa 7 mesos ni coneixies et dóna les gràcies per ser, simplement, bona persona!

COSTUMARI CATALÀ

Recullo informació de la vida com si fos un petit PC amb un gran servidor. La informació està en qualsevol lloc i moment. La paradoxa la posa la genètica, mentre amb 36 anys no he fet servir MAI una agenda, l’àvia moria, esgotat el seu cervell, per l’Alzheimer. No sé si l’àvia feia servir una agenda. El que sí li recordo era una agenda de telèfons de color blau marí de l’any 1964, que any rere any consultava sabent que, potser, avui , aquell avui, tenia una trucada a fer. Un aniversari, un sant, una data assenyalada. S’asseia a la taula del menjador, agafava el bolígraf amb les seves petites mans de cosidora, un Bic taronja i amb una cal·ligrafia costosa i poc delicada apuntava el nom. Malgrat tothom ja em deia Meri, l’àvia encara em deia Meritxell i escrivia Meritxell. Amb la tx, la pobra. I això que tota el coneixement que tenia era gràcies a una professora que li havia donat classes a casa seva. Una d’aquelles persones idealistes que creien que la educació era el pilar de la societat i de la humanitat. Havien passat molts anys des de llavors i no hi havia dia que no pensés en aquella professora, la Roser. Al cap i a la fi sempre hi havia una llista de la compra, una nota a l’avi, unes mides a sumar o una revista de costura per recomanar. Aquell esforç dels únics 2 anys d'estudi la van acompanyar tota la vida i debia ser una bona ensenyança a jutjar per l'esforç que mai, mai, mai va deixar de fer.

EL TAMANY JA NO IMPORTA

Hi va haver un temps on les dones i el sexe eren conceptes que, com dues paral·leles, sempre es veien però mai es tocaven. Eren uns temps on la virilitat dels homes, l’honor i la fanfàrria eren símbol de prestigi o símptoma que alguna cosa no rutllava com s’esperava. En aquell temps les coses es mesuraven per volum. Tant tenies, tant valies. L’instint imperialista era com mesurar-se el membre cada dia. Quan més llarga la tenies, més bé et semblava que feies les coses.  Amb els anys les dones van poder fer-se un lloc en aquest joc de miralls i lupes. Apostaven per la seva necessitat. Les paral·leles van ajuntar-se i fins i tot el sexe va creuar-se en el seu camí. No vull dir que en temps de la fanfàrria i del cinturó de castedat les dones no es masturbessin però no era el més comú. Amb la llibertat de la dona, aconseguida amb esforç i no sempre reconeguda, els mascles van començar a dubtar del seu poder. Ja no era una qüestió de volum. Les dones vam fer obrir els ulls als homes, que a poc a poc van anar veient la necessitat de fer gaudir a les dones. I que el volum, en molts casos, era poc o gens important. Els detalls, les petites coses podien aconseguir un orgasme més satisfactori que la mecànica del treure i posar i endreçar.
Probablement influïda pel Sr.Grey o no, avui aquesta metàfora parla de la meva Catalunya. Té ganes d’alliberar-se del seu cinturó i gaudir plenament de la seva sexualitat. España la té molt gran, sí, però Catalunya sempre podrà masturbar-se, si algú és capaç de trobar la clau del seu alliberament. I que ningú es confongui, no és només una necessitat mecànica, sexual o de ganes de fotre el salt. És una necessitat de trobar-se a sí mateix i no viure en l’orgia constant.

SENSE COMPLEXES

L'home és l'únic animal capaç d'ensopegar dues vegades amb una mateixa pedra. I jo, que sóc dóna, també... Ensopegaria més vegades si fes falta per tal de fer el què m'agrada. També hi ha qui diu que els trens no sempre passen dues vegades, però per sort per mi, una locomotora anomenada La 2a Hora, que corre per les vies de Rac1 i amb un maquinista professional com és en Quim Morales m'ha fet parada davant la porta. M'ha demanat que hi pugi i sense mirar enrera, o sí, hi he pujat: Aquest any col·laboraré en aquest programa d'investigació que fa riure. La confiança i el tarannà m'han motivat prou per fer un salt endavant. Aquesta vegada sense por. Si ells no tenen cap dubte perquè l'he de tenir jo? La por s'esvaeix perquè ja sé què és ensopegar i caure i aixecar-me i veure com l'aire pur va cicatritzant la ferida. I perquè al cap i a la fi és molt millor viure caient que no passar per la vida deixant de fer allò que tard o d'hora et corca l'esperit. Una relació d'amor amb la paraula bé mereix una segona oportunitat. Un autèntic CIGARROLLO!

AVIAM QUÈ ENS DEPARA EL DIA?

Fa uns mesos vaig començar en una feina nova.  Ja no recordava com n’és de difícil passar a formar part del conscient de la gent anònima. Els que em coneixeu, sabeu que les relacions personals se’m donen bastant bé, però amb l’edat (del pròxim, és clar) la cosa es rovella. No hi ha mala maror, simplement distància que s’ha d’anar escurçant a base de dies.

Però és clar, anar a treballar i no creuar paraula no és el meu estil i aquí és on us presento la meva estratègia.

DIARI GRATUÏT + ASCENSOR + TROBADA CASUAL

Cada dia, tot i arribar d’hora (gràcies al Xavi, s’ha de dir tot) caminava a poc a poc fins la porta del despatx. Els ulls ben oberts per tal de visualitzar la víctima. Llestos. Quan ja la tenia divisada entrava el factor 2: La invisibilitat. Per tal que la presa no fugís (parlar amb el nou de classe pot ser una mica friki) els moviments havien de ser suaus. Accelerar el pas si convenia o aturar-se a veure alguna cosa interessant fins que la trobada a la porta fos clavada, marcada per un rellotge suís.

Bon dia- i prou. Encara no estava tot guanyat. Plegats esperàvem mirant a terra o esbufegant que arribés  l’ascensor (petit consell:  No creuar mirades, pot fer-la marxar). El deixàvem passar i el deixàvem marcar. Que se sentís segur. Quan les portes es tancaven, de forma subtil obria el diari gratuït que portava casualment sota el braç. Buscava les últimes pàgines, controlades prèviament. I la deixava anar, com si tal cosa:  Aviam què ens depara el dia?

ARIES: Avui les trobades fortuïtes poden ser molt beneficioses per la feina.

Somrient, aixeco la mirada i la deixo caure, amb senzillesa: I tu, de quin signe ets?

Petit homenatge real al diari Qué, que ja no fa l’edició impressa que tant bé m’ha anat

9 i hi tornaria

Vaig despertar-me amb una il•lusió com mai. Saltava i cantava per tota la casa. Fins i tot em vaig atrevir a despertar a la meva germana amb la cantarella que m’acompanyava, i això que és de mal despertar. Em vaig posar a la dutxa i mentre somreia deixava caure l’aigua per tot el meu cos. A cops la posava freda. Volia recordar cada segon, cada minut d’aquell dia. Llavors vaig anar a buscar les flors, vaig anar a veure la Marta, que m’esperava amb la mateixa il•lusió que sempre però amb una mica més de tensió. Sabia que per mi era molt important. Allà s’hi van aplegar algunes amigues al meu voltant. Les de sempre. Mentre xerràvem i rèiem amb nervi, vaig rebre una trucada. L’esmalt encara estava per assecar. La Marina, amb tota la meva confiança, va respondre. Era ell. Qui si no?
Faltaven encara unes hores, però la màquina s’havia posat en marxa. Cadascú de nosaltres acomplia segons el que havíem pactat, decidit, discutit, convençut i triat. Ja res importava. N’estàvem segurs. 
El meu germà i la meva cunyada, una germana més, em van acompanyar novament a Ca la Marta. Quedava el detall final.
La calor ja apretava de valent. La veritat és que crec que mai de la vida he passat tanta calor a l’Escala, a l’Alt Empordà. No vaig poder més que fer un mos petit. Vaig vestir-me sense pressa. La Mònica tornava a estar, com sempre, allà on se la necessita. Va arribar el Diego, em portava un encàrrec llarg, la seva lúcida i àgil paraula va donar-me 4 pàgines impossibles d’emoció. La tendresa la vaig notar en unes mans fredes. Malgrat el seu posat de seguretat i un punt sàtir, estava content.
El moment dels pares va arribar. Els pares ja feia anys que no estaven junts, però tot i així, encara quedaven puntes per llimar. No m’ho havien posat fàcil i vaig patir innecessàriament uns mesos abans d’aquell dia. Ara no era el moment de recordar-ho. Les instantànies se succeïen. Els ulls del meu germà eren per tot arreu. Plens d’emoció. Els pares també s’emocionaven. La seva nena...
Havia arribat l’hora. Vaig amagar-me sota el bel de la innocència. Vaig pujar al cotxe daurat. El paisatge mediterrani em va acompanyar fins el lloc més bonic del món: Sant Martí d’Empúries. Allà s’hi va aplegar gent. Recordo, fins i tot, gent que no esperava, com la Ingrid.
Més enllà d’aquelles mirades buscava la seva, l’única que importava. La seva.
Agafada del pare, les sabates semblaven de mantega. En aquell moment em va pujar el cor. El vaig sentir bategar de valent. I al compàs de la seva marxa, vaig cantar el “Oh Happy Day”.
Al fons, estaves tu. Plantat. Ben plantat. El teu somriure era plàcid, la teva mirada inquieta. No t’agrada emocionar-te davant la gent. Et vas fondre precipitat en una semi abraçada amb el meu pare. Tenies ganes de parlar amb mi. I em vas dir: ets un bombó. Estàs tan guapa!
La calor va fer que la suor regalimés com les llàgrimes d’alguns convidats que sabien quan de temps feia que esperàvem aquell dia. La calor va fer que quedéssim impregnats de tot allò. De tot aquell somni, de tota aquella realitat. Sí vull.
Xavier, jo Meritxell et prenc per espòs i prometo ser-te fidel en la prosperitat i adversitat, en la salut i en la malaltia i que t’estimaré tots els dies de la meva vida.

Fa 9 anys que t’acompanyo. Has estat un bon amic, company, marit i pare. Hem rigut i hem plorat. Hem patit i ens hem fet grans i només desitjo que mai res m’esborri el que vaig viure fa 9 anys. El millor que he fet en la meva vida. T’estimo Xavi.

QUAN SOMRIURE ÉS ESPERANÇA

Avui he anat a l'INEM. M'he hagut de donar d'alta perquè una empresa ha volgut tenir-me, mitja jornada, treballant els seus temes de comunicació!
El cas és que he anat a l'altra punta de la ciutat, les retallades a l'administració vol dir anxovar els seus treballadors en un cau, estalviant el lloguer d'alguna oficina (calculo que l'estalvi puja a 1500€ mensuals, en el cas de la meva que tenia al costat de casa).
L'ambient era trist, la gent diversa, l'esperança no es llegia en els ulls de la gent anònima amb tant en comú.

El meu torn, D041, ha estat cantat en català al cap de 10 minuts d'haver entrat. Els funcionaris, impregnats de la desídia i la desesperança que allà s'hi respira, els costava somriure. 

En aquell moment he pensat que costa molt poc aportar un granet de sorra. He mirat a la noia que m'atenia i li he dit prou alt com per algú em sentís: és que HE TROBAT feina i necessito que em rescatin de l'atur! VAIG DEIXAR DE COBRAR ara fa 3 anys!

La noia m'ha mirat, la seva mirada ha recuperat una espurna d'il·lusió que va quedar en algun altre racó, qui sap on i quan.
M'ha fet el paper amb diligència i m'ha felicitat. No he volgut dir-li que ELLS, els del SOC no han estat els que ha promogut la meva sort! Però he pensat que si li deia tornaria a la mirada gris que m'havia rebut.

D'alguna manera, la gent de fora, els que pateixen de desesperació i d'indignitat (el treball dignifica), necessiten d'una mirada d'esperança.
I això és el que he intentat deixar: esperança. Perquè sense esperança, es perd la il·lusió. I al cap i a la fi, sense il·lusió res no té sentit, ni la pròpia vida.



ÀNIMS ATURAT, SOMRIU QUE LA FEINA T'ESPERA!