Vaig despertar-me amb una il•lusió com mai. Saltava i cantava per tota la casa. Fins i tot em vaig atrevir a despertar a la meva germana amb la cantarella que m’acompanyava, i això que és de mal despertar. Em vaig posar a la dutxa i mentre somreia deixava caure l’aigua per tot el meu cos. A cops la posava freda. Volia recordar cada segon, cada minut d’aquell dia. Llavors vaig anar a buscar les flors, vaig anar a veure la Marta, que m’esperava amb la mateixa il•lusió que sempre però amb una mica més de tensió. Sabia que per mi era molt important. Allà s’hi van aplegar algunes amigues al meu voltant. Les de sempre. Mentre xerràvem i rèiem amb nervi, vaig rebre una trucada. L’esmalt encara estava per assecar. La Marina, amb tota la meva confiança, va respondre. Era ell. Qui si no?
Faltaven encara unes hores, però la màquina s’havia posat en marxa. Cadascú de nosaltres acomplia segons el que havíem pactat, decidit, discutit, convençut i triat. Ja res importava. N’estàvem segurs.
El meu germà i la meva cunyada, una germana més, em van acompanyar novament a Ca la Marta. Quedava el detall final.
La calor ja apretava de valent. La veritat és que crec que mai de la vida he passat tanta calor a l’Escala, a l’Alt Empordà. No vaig poder més que fer un mos petit. Vaig vestir-me sense pressa. La Mònica tornava a estar, com sempre, allà on se la necessita. Va arribar el Diego, em portava un encàrrec llarg, la seva lúcida i àgil paraula va donar-me 4 pàgines impossibles d’emoció. La tendresa la vaig notar en unes mans fredes. Malgrat el seu posat de seguretat i un punt sàtir, estava content.
El moment dels pares va arribar. Els pares ja feia anys que no estaven junts, però tot i així, encara quedaven puntes per llimar. No m’ho havien posat fàcil i vaig patir innecessàriament uns mesos abans d’aquell dia. Ara no era el moment de recordar-ho. Les instantànies se succeïen. Els ulls del meu germà eren per tot arreu. Plens d’emoció. Els pares també s’emocionaven. La seva nena...
Havia arribat l’hora. Vaig amagar-me sota el bel de la innocència. Vaig pujar al cotxe daurat. El paisatge mediterrani em va acompanyar fins el lloc més bonic del món: Sant Martí d’Empúries. Allà s’hi va aplegar gent. Recordo, fins i tot, gent que no esperava, com la Ingrid.
Més enllà d’aquelles mirades buscava la seva, l’única que importava. La seva.
Agafada del pare, les sabates semblaven de mantega. En aquell moment em va pujar el cor. El vaig sentir bategar de valent. I al compàs de la seva marxa, vaig cantar el “Oh Happy Day”.
Al fons, estaves tu. Plantat. Ben plantat. El teu somriure era plàcid, la teva mirada inquieta. No t’agrada emocionar-te davant la gent. Et vas fondre precipitat en una semi abraçada amb el meu pare. Tenies ganes de parlar amb mi. I em vas dir: ets un bombó. Estàs tan guapa!
La calor va fer que la suor regalimés com les llàgrimes d’alguns convidats que sabien quan de temps feia que esperàvem aquell dia. La calor va fer que quedéssim impregnats de tot allò. De tot aquell somni, de tota aquella realitat. Sí vull.
Xavier, jo Meritxell et prenc per espòs i prometo ser-te fidel en la prosperitat i adversitat, en la salut i en la malaltia i que t’estimaré tots els dies de la meva vida.
Fa 9 anys que t’acompanyo. Has estat un bon amic, company, marit i pare. Hem rigut i hem plorat. Hem patit i ens hem fet grans i només desitjo que mai res m’esborri el que vaig viure fa 9 anys. El millor que he fet en la meva vida. T’estimo Xavi.
Faltaven encara unes hores, però la màquina s’havia posat en marxa. Cadascú de nosaltres acomplia segons el que havíem pactat, decidit, discutit, convençut i triat. Ja res importava. N’estàvem segurs.
El meu germà i la meva cunyada, una germana més, em van acompanyar novament a Ca la Marta. Quedava el detall final.
La calor ja apretava de valent. La veritat és que crec que mai de la vida he passat tanta calor a l’Escala, a l’Alt Empordà. No vaig poder més que fer un mos petit. Vaig vestir-me sense pressa. La Mònica tornava a estar, com sempre, allà on se la necessita. Va arribar el Diego, em portava un encàrrec llarg, la seva lúcida i àgil paraula va donar-me 4 pàgines impossibles d’emoció. La tendresa la vaig notar en unes mans fredes. Malgrat el seu posat de seguretat i un punt sàtir, estava content.
El moment dels pares va arribar. Els pares ja feia anys que no estaven junts, però tot i així, encara quedaven puntes per llimar. No m’ho havien posat fàcil i vaig patir innecessàriament uns mesos abans d’aquell dia. Ara no era el moment de recordar-ho. Les instantànies se succeïen. Els ulls del meu germà eren per tot arreu. Plens d’emoció. Els pares també s’emocionaven. La seva nena...
Havia arribat l’hora. Vaig amagar-me sota el bel de la innocència. Vaig pujar al cotxe daurat. El paisatge mediterrani em va acompanyar fins el lloc més bonic del món: Sant Martí d’Empúries. Allà s’hi va aplegar gent. Recordo, fins i tot, gent que no esperava, com la Ingrid.
Més enllà d’aquelles mirades buscava la seva, l’única que importava. La seva.
Agafada del pare, les sabates semblaven de mantega. En aquell moment em va pujar el cor. El vaig sentir bategar de valent. I al compàs de la seva marxa, vaig cantar el “Oh Happy Day”.
Al fons, estaves tu. Plantat. Ben plantat. El teu somriure era plàcid, la teva mirada inquieta. No t’agrada emocionar-te davant la gent. Et vas fondre precipitat en una semi abraçada amb el meu pare. Tenies ganes de parlar amb mi. I em vas dir: ets un bombó. Estàs tan guapa!
La calor va fer que la suor regalimés com les llàgrimes d’alguns convidats que sabien quan de temps feia que esperàvem aquell dia. La calor va fer que quedéssim impregnats de tot allò. De tot aquell somni, de tota aquella realitat. Sí vull.
Xavier, jo Meritxell et prenc per espòs i prometo ser-te fidel en la prosperitat i adversitat, en la salut i en la malaltia i que t’estimaré tots els dies de la meva vida.
Fa 9 anys que t’acompanyo. Has estat un bon amic, company, marit i pare. Hem rigut i hem plorat. Hem patit i ens hem fet grans i només desitjo que mai res m’esborri el que vaig viure fa 9 anys. El millor que he fet en la meva vida. T’estimo Xavi.
