Fa 7 mesos vaig anar a parar a una empresa nova! Feia molt
de temps que no tenia companys de feina donada la meva condició de freelance.
Tot semblava una mica rovellat i les relacions interpersonals costaven. La
Núria es va convertir en la companya de fum! Fer una cigarreta a mig matí ens
va apropar i ens vam caure bé! Ella era el meu nexe d'unió amb persones
anònimes amb qui compartia l'espai! Segurament una ubicació inapropiada no
ajudaven a relacionar-me i això que els que em coneixeu sabeu que a mi fer-me
amb la gent em resulta fàcil! Què havia canviat? Potser, amb els anys entens
que els apropaments personals son qüestió de químiques i energies, i que la voluntat
d'agradar no sempre és la millor aliada per què la gent et respecti! Així que
amb una edat que comença a ser madura he anat ficant-me a poc a poc en
converses, ara ja sóc present! Ja gaudeixo de confidències i d'acudits mentre
treballem... I no és una necessitat bàsica, però és sa sentir-se en un bon
ambient on tothom resulta ser sincer no només en actitud sinó també en
expressió. Ara entenc per què va costar entrar-hi, era una qüestió de
desconfiança. Les coses noves ens atrauen però no som els primers que les
comprem. Sempre esperem a veure què tal funciona en els altres. Per això dono
gràcies al fum i a la Núria (deu haver estat l'exemple que altres
necessitaven, ella no) i resulta que sense esperar-ho, algú que fa 7 mesos ni
coneixies et dóna les gràcies per ser, simplement, bona persona!
