Recullo informació de la vida com si fos un petit PC amb un
gran servidor. La informació està en qualsevol lloc i moment. La paradoxa la
posa la genètica, mentre amb 36 anys no he fet servir MAI una agenda, l’àvia
moria, esgotat el seu cervell, per l’Alzheimer. No sé si l’àvia feia servir una
agenda. El que sí li recordo era una agenda de telèfons de color blau marí de l’any
1964, que any rere any consultava sabent que, potser, avui , aquell avui, tenia
una trucada a fer. Un aniversari, un sant, una data assenyalada. S’asseia a la
taula del menjador, agafava el bolígraf amb les seves petites mans de cosidora,
un Bic taronja i amb una cal·ligrafia costosa i poc delicada apuntava el nom.
Malgrat tothom ja em deia Meri, l’àvia encara em deia Meritxell i escrivia
Meritxell. Amb la tx, la pobra. I això que tota el coneixement que tenia era
gràcies a una professora que li havia donat classes a casa seva. Una d’aquelles
persones idealistes que creien que la educació era el pilar de la societat i de
la humanitat. Havien passat molts anys des de llavors i no hi havia dia que no
pensés en aquella professora, la Roser. Al cap i a la fi sempre hi havia una
llista de la compra, una nota a l’avi, unes mides a sumar o una revista de
costura per recomanar. Aquell esforç dels únics 2 anys d'estudi la van acompanyar tota la vida i debia ser una bona ensenyança a jutjar per l'esforç que mai, mai, mai va deixar de fer.
