Ho he decidit. I així s'ha aixecat el meu dia. Semblava que plouria i ha plogut. Els núvols amenaçaven en deixar enrere l'estiu i fer-nos entendre que el temps és un procés natural que comporta canvis. I amb aquesta filosofia he fet el meu acte de fe. M'he aixecat sabent que seria un dia difícil. Només cal recordar 3 coses:
Fa uns dies que sentia parlar de mosques. Concretament de mosques de companyia. Com que ho havia sentit i era un tema que no m'interessava gaire no li vaig donar importància. Però avui, he rebut la notificació que aquell "frikisme" amagava una campanya de publicitat darrera. Una agència de publicitat, on & on, com a mesura anticrisis, es planteja una campanya d'autopromoció... i heus aquí, la mosca!
Un simple truc per cridar l'atenció i es que ja ho deien els castellans "el hambre agudiza el ingenio".
Us felicito fills, això sí, no només calen trucs per cridar l'atenció, cal que la publicitat toqui de peus a terra i sigui capaç de posar-se a les sabates dels que paguen, o el que és el mateix... potser haurien aconseguit menys notorietat i més clients si les campanyes de comunicació i publicitat no es fessin pagar a preu d'or (la majoria no s'ho valen!). Al cap i a la fi aquest és l'objectiu últim de la publicitat: VENDRE.
Segur que més d'un ha intentat bescanviar una peça de roba però no tenint el ticket de compra, la cosa ha estat impossible. Doncs ara us explico com ho he aconseguit. Vaig anar ab el meu fill de 4 anys. Abans d'entrar li vaig dir: Ara hem de fer una cosa molt difícil i m'has d'ajudar. Ell em respón: Què he de fer, mami? Jo li dic que simplement ha de ser mooolt simpàtic. Que saludi a la noia molt fort perquè la noia ho senti.
Fetes les prèvies, entrem al ZARA (és important que sigui a primera hora perquè no estan tan cremades...)A la noia del mostrador li dic:
-Hola- L'Arnau, també saluda fort. Ja l'hem estovat, penso -Miri, veníem perquè ens ha passat una cosa. Resulta que vam cagar el tió i ens va cagar aquesta roba, que la trobem preciosa- fer émfasi en la paraula preciosa- però s'ha pensat que l'Arnau era més petit perquè només té 4 anys però és molt alt perquè menja molt i no ens va bé. El problema es que el tió ha cagat la roba però no el ticket i com que a la bossa posa ZARA hem vingut a aviam si ens ho canviaven per una talla més gran.
MÉTODE INFALIBLE!
Ens ho varen canviar i, fins i tot, ens van ajudar a buscar més talles.
Són dates assenyalades. L'amor i la pau es convinen amb àpats desmesurats i amb converses inquietants després que el vi hagi fet l'efecte proposat.
Definitivament, són celebracions més per inèrcia que per voluntat (i no vull dir que no vulgui dinar amb la família, pero qualsevol dia m'aniria bé).
Ara bé, hi deu haver cases on el Nadal se celebra com si fos un moment únic, exclusiu, màgic... potser perque es viu com si fos l'últim o potser perquè se sap que la vida és a punt de fer un tomb. L'esperança o la desesperança són, sense dubte, els eixos vertebradors d'aquestes trobades.
En qualsevol cas, prefereixo tenir el meu Nadal. El de les taules que desborden, el de les discussions familiars de sobretaula, el dels malentesos amb els obsequis, en definitiva, els Nadals normals... si és així, ja em sento afortunada. Perquè la meva esperança és que cada any sigui com aquest, malgrat tot.
Bon Nadal.
Després de ser mare, per primera vegada, que no em retrobava amb una de les meves passions: el teatre. 4 anys després l'escena segueix essent com era i els sentiments de l'escenari indescriptibles. L'Hort dels Cirerers ha estat l'obra escollida. Una bona posada en escena, un text amb missatge, uns actors que no estan malament (impressionant en Selvas), però et deixa un gust agredolç. Surts amb una sensació extranya... Per què no m'ha acabat de convèncer? em pregunto i no tinc resposta. L'autor, en Txekov, probablement sigui un erudit en el món teatral i l'obra respira una frivolitat molt actual. La crisi és un bon marc per a la representació... Malgrat tot, l'humor rus simplement s'ha traduït (no s'ha adaptat), cosa que el fa difícil de seguir segons la voluntat de l'escriptor. Arriscada elecció del text i una bona posada en escena que fa bo l'espectacle. En acabar no hi va haver més que tres sortides a saludar i ningú dret a la butaca, però sense queixes.
Si l'aneu a veure us recomano que no hi aneu amb moltes pretensions, la resta va rodat.
He entès per què a mida que ens fem grans anem perdent la capacitat de somriure i els nostres ulls van apagant-se amb la tristesa. Avui he vist un nen petit, potser tenia un any, i al seu voltant s’hi aplegaven unes quantes dones dient-li amb dolçor infinita cosetes boniques. L’escena era entranyable. El nen se les mirava bocabadat i dibuixava somriures infinits amb una felicitat plena. I sense entendre ni mig, racionalment parlant. Però aquell infant no necessitava res més.
Quan les dones s’han acomiadat, les seves cares s’han relaxat. La vellesa s’ha tornat a instaurar en el seus rostres. Han continuat caminat capcotes cap a les seves vides de sempre.
Mentre ho mirava, m’he imaginat quina cara faríem si tot passejant, la gent ens anés dient paraules boniques a tothora; amb dolçor i amb el cor net. Sense complexes i amb gratitud i compassió. Quina reacció tindríem si tota la gent que ens trobéssim intentés sempre arrancar-nos una rialla? No seríem així més feliços?
Potser d’aquesta manera la vida seria més simple perquè en el fons l’única cosa que ens mou és l’estima dels altres, que val a dir, que només aconseguim si som capaços d’estimar-nos a nosaltres mateixos. I afegeixo que, com deia aquell, el que més apropa les persones és el so d’una rialla.
Només veien la cara d’aquell nadó n’hi ha prou per saber que tot és intentar-ho.
L’esperit aventurer em va portar a voler veure per dins l’apassionant món que s’hi descobria. Les ganes i la inquietud m’hi van abocar de ple. Unes setmanes intenses i una manera de treballar nova. M’enduc l’experiència de saber una cosa més i amb la reflexió que el treball cerca recompenses no sempre immediates. Això és tot. Un tast que em fa valorar molt més el què tinc i el què vull i el què no vull. Les grans fites es fan de petites coses i encara que la pedra sigui petita també pot molestar si se’t cola a la sabata. Avui segueixo caminant amb la tranquil·litat de saber què he fet el possible de l’impossible i que no sempre les coses són com havien de ser. Meri dixit.
