He entès per què a mida que ens fem grans anem perdent la capacitat de somriure i els nostres ulls van apagant-se amb la tristesa. Avui he vist un nen petit, potser tenia un any, i al seu voltant s’hi aplegaven unes quantes dones dient-li amb dolçor infinita cosetes boniques. L’escena era entranyable. El nen se les mirava bocabadat i dibuixava somriures infinits amb una felicitat plena. I sense entendre ni mig, racionalment parlant. Però aquell infant no necessitava res més.
Quan les dones s’han acomiadat, les seves cares s’han relaxat. La vellesa s’ha tornat a instaurar en el seus rostres. Han continuat caminat capcotes cap a les seves vides de sempre.
Mentre ho mirava, m’he imaginat quina cara faríem si tot passejant, la gent ens anés dient paraules boniques a tothora; amb dolçor i amb el cor net. Sense complexes i amb gratitud i compassió. Quina reacció tindríem si tota la gent que ens trobéssim intentés sempre arrancar-nos una rialla? No seríem així més feliços?
Potser d’aquesta manera la vida seria més simple perquè en el fons l’única cosa que ens mou és l’estima dels altres, que val a dir, que només aconseguim si som capaços d’estimar-nos a nosaltres mateixos. I afegeixo que, com deia aquell, el que més apropa les persones és el so d’una rialla.
Només veien la cara d’aquell nadó n’hi ha prou per saber que tot és intentar-ho.
