Definitivament, són celebracions més per inèrcia que per voluntat (i no vull dir que no vulgui dinar amb la família, pero qualsevol dia m'aniria bé).
Ara bé, hi deu haver cases on el Nadal se celebra com si fos un moment únic, exclusiu, màgic... potser perque es viu com si fos l'últim o potser perquè se sap que la vida és a punt de fer un tomb. L'esperança o la desesperança són, sense dubte, els eixos vertebradors d'aquestes trobades.
En qualsevol cas, prefereixo tenir el meu Nadal. El de les taules que desborden, el de les discussions familiars de sobretaula, el dels malentesos amb els obsequis, en definitiva, els Nadals normals... si és així, ja em sento afortunada. Perquè la meva esperança és que cada any sigui com aquest, malgrat tot.
Bon Nadal.
