Merilanding on tour: el valor de les coses.

L’Empordà té fama de tenir un temps tramuntanal i fred (si t’acostes a França), les Guilleries són fresques i fredes a la nit i si vas per sota de Tarragona la calor es fa insuportable els mesos d’estiu. Doncs aquest any el temps és boig. Hem tingut uns dies de calor i sense una gota de vent a l’Empordà, una calor inusual a Tavertet i arribats a Cambrils, la temperatura baixa tant que aquesta nit hem hagut de dormir amb més que un llençolet.  El temps és boig i això condiciona tot el que teníem previst. És clar que per tenir unes vacances saludables la capacitat d’adaptació ha de ser alta i si no que els ho preguntin als turistes que s’armen de paciència abans d’embarcar per agafar un vol.

Ahir vam tenir un dia plàcid. Sense sol, vam decidir caminar, passejar, voltar. És tan agradable no portar rellotge i no trobar-lo a faltar. Tots, però, vam decidir el mateix, així que essent poc originals ens vàrem plantar en un passeig, minat de turistes, on la gent va sense ordre ni concert. És entretingut veure que, quan s’està de vacances, un pot posar-se la roba que li doni la gana, pugui anar amb el pentinat que li peti i portar el gos disfressat amb els llaços que vulgui. Perquè això és l’estiu un temps de relaxar-se en tot, fins i tot en la pròpia imatge.

Després, l’Emi ens ha deleitat amb una “caldeirada” de bròtola.  A la peixateria, l’altre dia, l’Emi, la millor compradora de peix que conec, va veure unes bròtoles que feien goig i se les anava mirant i mirant fins que va demanar-ne el preu. A 5€ el quilo, eren la millor opció per dinar tots plegats. Al costat, hi tenia un senyor gallec que li va dir que a Galícia en mengen moltes de bròtoles (ells n’en diuen bertorelles). També li va explicar que la recepta més típica era fer-ne caldeirada, uns guisats amb ceba, tomata, patata i peix. Estava tan convençuda que li sortiria bé i tenia tanta il·lusió per fer-nos-ho que va encertar-la de ple. Va ser la delícia de tots, fins i tot els nens (i això que aquest peix té moltes espines).

Per la tarda vàrem anar a la piscina de l’hotel del davant, l’Olimar, amb el permís de la seva directora, i els nens i en Xavi es van banyar mentre jo me’ls mirava des de l’hamaca. Sense treure’m la roba perquè feia fresca i amenaçava pluja, observava com jugaven i em vaig dir que tinc molta sort. Tinc una família bonica i m’agrada veure com el Xavi i jo ens complementem. Jo no sóc de jugar a l’aigua i, en canvi, els nens xalen amb el pare mentre jo m’ho miro. Quan feia poc que festejava amb en Xavi, en tenia 17, vam anar d’excursió amb l’escola i vaig veure com, mentre tots els altres ganàpies feien l’adolescent, en Xavi es dedicava a jugar amb uns nens més petits que ens havíem trobat en aquell parc. En aquell moment, vaig saber que seria un paràs. El temps i dos fills m’han demostrat que tenia raó. També he donat gràcies per poder-nos estimar tant i mantenir-nos units, malgrat els anys, els nens i les feines.  I això estant de vacances, que se suposa que és quan més divorcis hi ha, té molt de valor.

Estant a la piscina, un animador ha convidat a l’Arnau a un campionat de dards. Sense pensar-s’ho, ha sortit de l’aigua, s’ha assecat i ha anat a posar a prova la seva punteria. Només us diré que eren unes 20 persones jugant (alguns pares també jugaven, tot i que el campionat era junior) i ha quedat en tercera posició, el nano. Quan la tranquil·litat és un valor, l’Arnau té tots els números per a triomfar. 

Al vespre li havien de donar el diploma, així que havent sopat, hi hem anat de nou. Com que estava a punt de ploure, tots s’apilonaven en el bar central on la música, la gent i la veu estrident de l’animadora se’t clavaven en el cervell deixant-te’l eixut. L’Arnau ha preguntat quan li donaven el diploma. Sempre reclama i reclamarà el que és seu (forma part del seu caràcter no deixar-se trepitjar). Li donarien al bell mig de l’infern al cap d’una estona que em va semblar una eternitat. Els nois de casa passaven l’estona jugant al billar, la Martina i jo vàrem ballar, intentant fer-nos nostre aquell malson, vàrem sortir i la Martina es va gronxar un parell de minuts en el parc de la piscina.

Amb el diploma sota el braç i més contents que un gínjol, vam tornar a casa per veure una peli i anar a dormir sabent que la fresca faria les delícies d’un son que feia massa dies que passava calor.      

Merilanding on tour: L’espectacle continua.

A Barcelona, sense res a fer i amb la ciutat buida, un també té la sensació de vacances. Els llençols s’enganxen, la casa es viu sense pressa i la visió que el temps s’atura en època vocacional és més evident. Em vaig llevar d’hora per vosaltres. Sí, sí. El Merilanding no em deixava dormir, ja que portava uns dies de festa (que no us negaré que em van sentar bé) sense escriure’l.

La primera en aixecar-se com sempre va ser la Martina. Va agafar el seu pot de galetes i va posar-se els dibuixos animats amb el meu permís. M’encanta mirar-la. Voldria que el temps s’aturés, perquè mentre la miro penso que m’he fet gran. Molt gran. Recordo quan la mare sempre anava darrera meu perquè em fes la “ditxosa” cua, mentre observo els cabells enredats de la Martina.

La pluja va fer-me tornar al present. Una aigua més que desitjada baixava de valent. Tant que fins i tot vàrem haver de tancar les finestres. La xafogor ens va fer espavilar i vam acabar sortint de casa direcció a Cambrils, la propera parada del tour.

Arribats a Cambrils, el Jaime i la Emi ens esperaven amb il·lusió, com sempre. És bonic que et surtin a rebre, trobo. Hi ha famílies que no ho fan, us ho prometo. Però ells sí i sempre. El Jaime estava mirant la televisió i l’Emi estava cuinant quan vàrem arribar. La taula parada i apunt per la verdura i el tall (la verdura és la norma de sempre), aquesta vegada sorells acabats de pescar, que un pescador els va donar el dia abans.

El Jaime i l’Emi no són de Cambrils, però com si ho fossin. La gent els coneix, els saluda i els explica les coses de les famílies autòctones. Des de petits que corren per aquest poble de pescadors que s’ha transformat en poble turístic familiar. Una casa feta quan tot eren camps i que la construcció l’ha deixat quasi enmig del poble és on ens hi estarem, el xalet.

Després de dinar, em descarregat maletes, em xalat i hem decidit sortir a estirar les cames amb els nens. El passeig estava a rebentar de gent. Molts de l’Aragó, es nota amb el seu accent, molts del país basc, molts de Lleida i d’altres de per tot arreu. Cambrils a l’estiu es transforma. Amb un intent de donar activitats als turistes aquests dies de vacances, munten un escenari al mig de la plaça del Pòsit i allà hi van passant una col·lecció d’artistes, cantants i animadors que es treuen un sobresou amb els “bolos” estiuencs. L’hivern és molt llarg per algunes famílies.

Avui tenien un grup de música que volia ser Queen. Mare meva! Ni més ni menys que Queen. La música ens hi ha portat i la curiositat ens hi ha fet quedar. Jo volia marxar perquè em sabia tant de greu la destrossa que feien de l’art del meu grup musical preferit. Però en Xavi i els nens s’han volgut quedar a escoltar un parell de temes. El cantant, que estava refredat i anava mocant-se a cada moment, no li sortien els aguts. S’ha de ser molt agosarat per imitar en Freddy Mercury! Portava una jaqueta de pell groga, una samarreta de Superman que li venia un pel estreta pel greix acumulat sobre la cintura i uns pantalons del xandall blanc amb la bandera d’Espanya en el lateral. Un quadre. Després de dues cançons he arribat a dues conclusions.  Una, es pot imitar a Freddy Mercury per més que tinguis bigotis i una dentadura prominent. Per més que alcis la veu no afines. I dues, la música de Queen és tan bona que fins i tot amb un mal cantant (o un cantant amb un mal dia) pot fer aixecar la gent a ballar.

Eixordats i decebuts hem anat fins l’hotel que van construir davant del xalet per demanar-los si podríem gaudir dels espectacles que fan pels turistes que si hostatgen. Feien màgia i ens agrada veure mags.

A les deu. Després d’un “huevo como lo quieras” expressió familiar per dir que mengis el que et vingui de gust que ningú farà sopar i una proposta és l’ou en les seves varietats, hem anat a veure el mag que ens ha agradat molt, la veritat. Un espectacle molt ben treballat i amb una posada en escena magnífica. Hem pogut veure de primera mà els trucs que veiem al teatre i de molt més a prop. I encara hem quedat més bocabadats.

La lluna era plena i he convençut a la família per anar a veure com la mar es fa plata en nits com avui. Hem caminat quasi fins l’aigua i hem gaudit de la meravella de la natura. No sé si la gent és conscient que la natura està en tots els racons del planeta, fins i tot en un poble a petar de gent a la recerca de la felicitat vacacional.

Merilanding on tour: Festa

Sé que us preguntareu perquè fa dies que no escric el Merilanding. La resposta és 40. En Miquel organitzava una súper festa sorpresa per la Nuni, que en feia 40. Com que ella és lectora del Merilanding, vaig decidir posposar uns dies el dietari... i no sabeu com m’ha costat posar-me al dia.

L’any passat, les vacances lluny del mar, em van costar. És clar que les vam aprofitar poc i es van acabar amb la inesperada malaltia de la mare. Així que crec que estic en deute amb les Guilleries, les singles i tota la bona gent que l’any passat ens van acollir amb tant d’amor.  Per això, quan en Miquel ens va proposar un cap de setmana de celebració no ho vam dubtar ni un moment. La paraula celebració és màgica per a nosaltres, estem a totes. 

La festa era dissabte, però vam aprofitar divendres per anar a veure en Quim i la seva família a Tavertet. És un clàssic dels estius. La sorpresa va ser conèixer la Lara, l’Àlex i en Gerard, el seu fill. Una família bonica perquè sí. És sorprenent la capacitat del ser humà per fer noves amistats i la poca disposició que hi tenim, ben mirat. Conèixer la Lara ha estat una bona sorpresa de vida. Potser perquè no m’ho esperava o potser perquè és una noia fabulosa, el dia se’ns va fer curtíssim. La Sara, la Lara i jo vam conversar i conversar i conversar fins que la nit ens va atrapar i ells van decidir marxar (l’hora d’estètica és sagrada i més si és abans de vacances).

Dissabte ens vàrem aixecar a les 5 del matí de calor! Sí, sí, a Tavertet. Vam sortir al prat a les 7 i ens vam asseure, en Xavi i jo, a les hamaques de fora que encara regalimaven aigua del rec automàtic. Jo vaig deixar que la fresca em penetrés fins que la son em va tornar a venir i vaig poder dormir dues horetes més. No era la millor avantsala d’una festa i es va notar. Crec que estàvem desinflats i cansats i no ho vam donar tot com era d’esperar.

Havent dinat, vam anar a Cantonigròs i vam deixar les maletes a l’hostal. Vam dormir una estoneta i ens vam preparar per la festa.

La casa de la Nuni i en Miquel a Cantonigròs té un prat que no es paga. Mirant de front hi tens un turó darrera del qual s’hi amaguen muntanyes dolces que van agafant alçada a mida que tu vas perdent visió. El verd s’imposa, però amb aquesta calor una catifa de fulles grogues que el desmai ha anat deixant prematurament reposen a terra fent que se t’amaguin els peus en caminar. A la dreta hi trobes uns cavalls que pasturen. Ningú els munta. A la dreta el prat continua i intueixes el camí dels enamorats passant per darrera de totes les cases amb els seus prats, horts i patis.

De 17 a 18 hores hi havíem de ser. A les 19h arribaria ella, en teoria de sorpresa. En Miquel no va dissimular prou bé, es veu. Ens vam anar aplegant, coneguts i desconeguts, units per l’emoció. A mi m’agraden les sorpreses perquè també penso que aquells que la preparen comparteixen l’emoció del qui celebra.

A les 19h va arribar i la festa va començar. Menjar i beure, no podia ser de cap altra manera, la majoria dels assistents es guanyen la vida amb la cuina, el menjar, o el tastar i escriure-ho. La majoria tenen un blog on la cuina és la protagonista. Vaig conèixer gent que només coneixia a través de la xarxa, com la Txell Pi i la seva família, que em va encantar (quins twins!). Però la sorpresa, per a mi, va ser conèixer la Magda. Una noia senzilla i divertida, que no venia del món de la cuina, sinó de l’escriptura. Bé, amb la Nuni es coneixien d’un taller de narrativa amb l’Eva Piquer. Amb tres frases jo ja sabia que havíem connectat i ella també. Les relacions humanes que neixen de l’espontaneïtat són més autèntiques perquè no amaguen cap interès, simplement ocorren, però tenen el perill d'esvair-se tan ràpid com han arribat perquè encara no tenen cimens.

La vetllada es va allargar fins que els nostres cossos van dir prou. Vam tornar a l’habitació de l’hostal on hi dormíem els 4. Vam obrir el balcó de bat a bat, volíem sentir la fresca. Vam sortir a mirar la lluna que platejava els prats que malgrat la foscor es podien veure perfectament i la son ens va alliberar del cansament acumulat.

Diumenge va ser un d’aquells dies que jo en dic de traspàs. Post festa, tothom de bon rotllo i amb molta son, vam tornar a Tavertet, però aquesta vegada sense secretisme i amb tota la colla que ben bé omplíem tota la piscina. Vam ser els únics (En jordi i la Carme van poder sortir-ne beneficiats) de no pagar en arribar a Tavertet. Sabíem que l’Estrella ens hi esperava. I ella ja ens coneixia. Li vam dir que anàvem a casa del Quim i així va ser com ens va deixar passar. Vam ser l’enveja de tots. No perquè ens haguéssim estalviat l’euro, sinó per la caminada que no hauríem de fer per tornar a buscar el cotxe quan el sol cau a plom.

Després de dinar uns pollastres, vam allargar la sobretaula (altra vegada al prat deliciós) fins que la tornada a Barcelona ens esperava. Vam recollir, ens vam acomiadar amb la promesa de tornar-nos a veure aviat i vam agafar el cotxe per retrobar-nos amb la ciutat buida.

Dilluns treballava pel partit (Demòcrates de Catalunya) i es presentava una campanya que havíem parit i que volíem ensenyar al món. Dimarts, el tour ens portaria cap a Cambrils, altra vegada el mar. El meu mar.