Merilanding al Collsacabra dia 5... festa?

El dia començava diferent. La pluja de la nit havia refrescat tan l’ambient que ens hem quedat sense pujar a Tavertet a la piscina. Això i el fet que avui rebíem les primeres visites a Cantonigròs ja pronosticaven un dia diferent als que havíem viscut fins llavors.

Els avis s’han deixat caure després d’un viatges pel bàltic i quan han arribat han dit que per aquella zona tan septentrional feia la mateixa temperatura que al poble! Ves quines coses. Com que estaven cansats de tant caminar hem posposat les diferents activitats per quedar-nos gaudint de la fresca bona. A les 12 havia de començar la festa de l’aigua pels petits. Però aquí, a Cantoni, la puntualitat no és un valor tingut en compte (com a mínim durant les festes). Hem sortit a veure les petits i sorpresa, el nombre de nens s’ha multiplicat per 5. No sé d’on han sortit tants nens que jugaven amunt i avall a tirar-se aigua tintada de colors. Però n’eren prop d’un centenar. L’Arnau i la Martina xalaven de valent. I m’ha fet feliç saber que he trobat un lloc on els nens poden córrer tranquils com quan jo era petita a l’Armentera.

Hem fet barbacoa per dinar i això vol dir dinar a les 16h, fet que ens ha servit per anar a visitar el poble (el carrer major, gairebé l’únic carrer de Cantonigròs) amb els avis.

Després de dinar, organitzaven el taller d’estels i l’Arnau i la Martina van marxar cap a l’envalat perquè pintava pluja i van canviar el lloc de trobada. Al cap d’una estona llarga, vam anar a veure com anava i els nens ja sortien amb els seus estels a la mà. Com que estàvem al parc de la tirolina, vam aprofitar per tirar-nos-hi tots plegats.

Al vespre feien una excursió nocturna pel bosc i per veure la pluja d’estels de Sant Llorenç. Convençuts pel bon pronòstic de la caminada que ens van fer l’Alba i la Laia vam decidir anar-hi mentre els avis gaudien de la victòria del Barça en el trofeu Joan Gamper.

No us podeu imaginar com n’és de bonic veure el cel sense cap rastre de contaminació lumínica. Era immens i espectacular. Sense cap mena de dubte, tot i ser una excursió, per a mi, duríssima, em va encantar. Vaig disfrutar molt d’una cosa que no havia fet mai de la vida, passejar pel bosc sense veure’m els peus i seguint el fil de les llums dels lots que alguns portaven.

Derrotats i força cansats arribàvem a casa. Els avis ja dormien i en prou feines vaig ser capaç de posar-me el pijama. L’endemà la Martina en feia 8 i estava segura que el dia seria llarg. Llarg, però no tant com el dia que va néixer.

Estic contenta de tenir la Martina, em dóna molta vida i és una persona de qui aprendre a viure la vida.

   

Merilanding al Collsacabra dia 4...rural.

Des que vàrem arribar que tothom ens ha dit que estem vivint un temps poc habitual i que fa més calor que el normal en aquesta zona. El cas és que un dia més, tan bon punt ens hem llevat hem pogut esmorzar al pati, sota el til·ler i amb la companyia de les gallines que xerren. Només xerren, mengen i ponen. Avui dos ous més. Com que la Josefina és per aquí la veiem en anar i venir del seu hort. Ahir l’Arnau li va demanar de poder-hi anar (li agrada fer de pagès a estonetes). Així que tan bon punt l’ha vist, fent-se aquelles torrades amb melmelada, l’ha convidat a anar-hi i, de retruc, a la Martina, que s’apunta a qualsevol cosa nova amb els ulls tancats.

De lluny hem vist com la Josefina els donava les explicacions i ells estaven ben atents. Crec que fins i tot han preguntat alguna cosa. Després la Josefina s’ha ajupit i ha collit alguna cosa de l’hort. Tot seguit els nens. Al cap de 10 minuts ja eren a casa amb una pastanaga cada un. L’hem rentat i no hem esperat gens ni mica a mossegar-la. No hi ha res més bo al món que una pastanaga acabada de collir. Bé, això pensava jo fins que hem fet les mongetes d’ahir. Ja ens va avisar que eren una meravella, però és clar, en això de l’hort crec que tothom sempre en diu les seves excel·lències i no m’estranya perquè sembla fàcil però no ho és.  De fet, avui mentre mirava els nens enllà enmig de l’hort de la Josefina, m’he fixat que una senyora d’uns quasi 70 estava cavant l’hort amb l’eina i per no passar calor s’havia instal·lat una ombrel·la que feia córrer a mida que el rec s’allargava. (Nàdia, les mongetes eren excel·lents, no n’he menjat d’iguals -Hi ha qui m’ho pregunta-). Demà ens menjarem el carbassó i el pebrot i ja us diré el què.

Avui hem intentat reprendre la rutina i hem batallat pels deures que han costat més de l’habitual. Hem pensat que amb la pressió d’anar a la piscina s’espavilarien, però no ha estat així. Hem perdut una mica la paciència i tot... en fi. Tot té un procés i segur que demà hi estaran menys estona en fer-los.

La piscina a Tavertet, doncs, ha estat més curteta del normal, tot i que el sol ha aguantat bastant bé fins al migdia que els núvols han anat cobrint el cel.

Les tempestes, quan estàs a 1000 metres d’alçada, són diferents també. Primer perquè tens la sensació que els núvols et cauran a sobre en qualsevol moment, també perquè pots veure amb molta nitidesa d’on prové el xàfec. Ha costat però finalment, després de dinar, unes gotes grosses han fet d’avantsala del què ha vingut després: una bona tempesta d’aigua, llums i trons.   

Com que no tenim televisió ens hem entretingut fent un parxís amb l’Ipad i després hem pintat i dibuixat fins que ha afluixat una mica. Aleshores hem anat a ca la Nuni ha buscar un somier una mica més decent que ens permeti acabar les vacances amb l’esquena d’una sola peça.

Com que el temps no acompanyava ens hem perdut el pregó de les festes de Cantonigròs que comencen avui i que hem canviat per unes creps improvisades a cals Pometes. Són tan hospitalaris...

Els nens han pogut gaudir d’una pel·lícula (9 dies sense televisió són molts) mentre nosaltres xerràvem gràcies a la pluja que ha parat el temps de les vacances en sec.

PD: La Dolça i el MacGyver són ja els reis del pati i només venen a dinar i a dormir. La pluja ha enxampat fora el Macgyver que s’ha mullat una mica. La Dolça ha pogut aixoplugar-se a casa abans de la primera gota. Deu ser la diferència entre mascles i femelles i la seva capacitat de previsió.  

Merilanding al Collsacabra dia 3... descans?

Merilanding dia 3 al Collsacabra...descans?

Avui era el meu primer dia de vacances, oficialment parlant, ja que el cap de setmana no treballo, per tant avui dilluns era el meu primer dia. Com que he canviat de feina aquest mes de maig he aconseguit unes vacances amb condicions. He d’estar operativa i connectada per a urgències. I per tant, aquest matí, mentre tots dormien esgotats pel dia d’ahir jo he aprofitat per a fer feina. El Xavi, que és el millor marit del món s’ha aixecat per fer-me l’esmorzar. És tan dolç!

Sobre les 12h quan ja tots hem estat llestos per anar a la piscina hem anat fins a Tavertet. L’Estrella, la vigilant amb mala pipa no hi era. Avui no hi havia tanta gent però sí molts cotxes. Potser sí que fa bona feina l’Estrella.

Avui m’he banyat. Ara, tinc la sensació que com que ahir ja vaig notar l’aigua prou bona, avui ja no m’ha costat tant. Una senyora que no coneixia de res i jo ens miràvem amb les puntes dels dits del peu a punt de saltar, i de sobte ens hem dit. Una, dues i tres i hem saltat alhora. Quines coses, oi? No ens coneixíem de res i només davant la mateixa situació hem conectat. Hahahah l’Arnau ha rigut veient com saltava alhora que una senyora que no coneixia de res.

Quan el sol s’imposava massa, hem decidit tornar a casa. Ja no quedava ningú i eren prop de les 3. El gaspatxo, que només faig a l’estiu perquè és molt entretingut de fer, i un meló amb pernil han estat capaços de saciar-nos el mínim per la migdiada. I quina migdiada fresca al llit!!!! Penseu que ens hem de tapar!!! A nivell de temperatura no puc dir que siguin unes males vacances, la veritat!

A la tarda, a primera hora, els nens han agafat les bicis i han marxat amb aquella sensació que el món s’acaba. Quan tens 10 anys, sortir a les 5 o a les 6 la cosa canvia. M’ha fet feliç saber que allò que pensava que trobarien en aquest petit poble, nens que juguen i corren en bicicleta com quan jo era petita per l’Armentera. Per aquestes coses el tamany importa. Aquí s’hi apleguen pocs més de 700 persones a l’estiu. Tots es coneixen i hi ha molts nens que de forma natural van al parc a conèixer altres nens... una cosa, aquí,  tan quotidiana i, de vegades, tan difícil de trobar.

He treballat una estoneta més que ja tornaven tots a ser aquí. Així que quan he anat a obrir la porta m’he trobat al Jaume i la Josefina, els amos del lloc on ens estem. Els amos de la casa, les gallines i l’hort que ens envolta. Hem fet petar la xerrada. És curiós que ells han canviat Cantonigrós per anar a l’Empordà i nosaltres hem fet el camí a la inversa. La Josefina portava una galleda plena de mongetes tendres, pebrots i carbassons. Ens n’ha donat i ens ha parlat de les excel·lències de la terra de Cantoni. Les mongetes i les patates són realment extraordinàries. Demà us ho diré.

A mitja tarda hem rebut un missatge de la Nuni que avui l'Ignasi i la Laia organitzaven un sopar a la terrasseta de Ca la Laia. Un pa amb tomàquet i embotit sota les llums de colors i la morera borda que tot ho vigila han estat testimonis d’una vetllada deliciosa on m’he adonat que els nens es fan grans i que xalen sense nosaltres. I que un dia serem aquella taula de la tercera edat.

Després de sopar embotits deliciosos, croquetes delicioses, pa amb tomàquet deliciós, sobrassada deliciosa i carquinyolis espectaculars, hem notat un cansament en els nens que han obligat a retirada. El descans i la vida plàcida de la bona gent que es respira aquí fan fàcil que et sentis a gust. M’encanta estar mig de vacances a Cantonigròs, descansa.

Merilanding al Collsacabra dia 2... em començo a fer gran

Estimats. Ahir no vaig ser capaç d’escriure el post que diàriament publico al merilanding. El dia d’ahir el podríem qualificar de FANTÀSTIC o FESTIU o FATU o FIU FIU... no ho sé però segur va ser un dia F.

A primera hora vàrem anar a misa, sí ja sé que us sorprèn i que no està de moda, però segur que més d’un se’n va a meditar a la platja, oi? Doncs nosaltres vàrem anar a l’església que tenim al costat de casa i que ens permet saber en tot moment quina hora és, i no per l’accés visual que tenim del rellotge de la torre del campanar sinó pel repic de campanes que fan a cada quart. Hi ha gent a qui li molesta, a mi no. Al Xavi li agrada i els nens, bé els nens... l’Arnau diu que n’hi ha una que toca malament.

Enmissats hem anat a Tavertet per començar a fer la rutina de vacances. Avui el sol picava més de valent, així que finalment m’he llençat a l’aigua i he comprovat que ni era tan freda, ni tenia clor. És salada. El cas és que estant allà hem sabut que era Sant Albert, així que com qui no vol la cosa i amb molt d’agraïment hem acabat dinant a Can Nogué, enmig d’una celebració familiar. Però hem estat de meravella. No sols per la companyia, sinó perquè ho fan tot tan bo! Això del menjar a Catalunya és digne d’estudi. No trobeu tenen un problema amb les quantitats? Els modernets perquè surts amb gana i els de tota la vida i els de muntanya perquè podries sortir-ne rodolant. Una amanida amb formatge de cabra compartida i una botifarra. Els nens, com que anàvem avisats han fet un plat i postres. La Martina s’ha demanat de postres una nata amb anous, i aquesta foto us la penjo perquè veieu que no és exagerat quan dic que les racions no són individuals precisament.

 

La sobretaula a can Quim amb un gintònic m’ha servit per parlar de política, un clàssic que m’encanta (aprofito per fer campanya, jo sóc de Demòcrates de Catalunya. Sí els del Castellà, els Demòcrates autèntics i els de la #RUI).

Com que ahir la Nuni en feia quasi quaranta, ens va dir que passéssim a fer un pastís. Així que de tornada vàrem passar per casa seva.

Mireu no sé què tenen els “cibernètics pometes” què quan encetem una conversa només la son o els nens o les inclemències meteorològiques les acaben. Encavallem una conversa amb una altra, d’un tema a un altre i ara paro perquè aquí fa fred, i si pugem a casa nostra i sopem plegats i si un altre gintònic i si.... les 2 del matí.

Incapaç de mantenir la mirada fixada en la pantalla, només vaig ser apta per disculpar-me davant dels meus pobres lectors, que han d’aguantar que m’estic fent gran i que cada vegada aguanto menys o vull fer les coses millor.

TW: “Avui ja em perdonareu, però per un cúmul de celebracions em fan impossible rl Merilanding! #sapgreu #demàmés”