El dia començava
diferent. La pluja de la nit havia refrescat tan l’ambient que ens hem quedat
sense pujar a Tavertet a la piscina. Això i el fet que avui rebíem les primeres
visites a Cantonigròs ja pronosticaven un dia diferent als que havíem viscut
fins llavors.
Els avis s’han
deixat caure després d’un viatges pel bàltic i quan han arribat han dit que per
aquella zona tan septentrional feia la mateixa temperatura que al poble! Ves
quines coses. Com que estaven cansats de tant caminar hem posposat les
diferents activitats per quedar-nos gaudint de la fresca bona. A les 12 havia
de començar la festa de l’aigua pels petits. Però aquí, a Cantoni, la
puntualitat no és un valor tingut en compte (com a mínim durant les festes).
Hem sortit a veure les petits i sorpresa, el nombre de nens s’ha multiplicat
per 5. No sé d’on han sortit tants nens que jugaven amunt i avall a tirar-se
aigua tintada de colors. Però n’eren prop d’un centenar. L’Arnau i la Martina
xalaven de valent. I m’ha fet feliç saber que he trobat un lloc on els nens
poden córrer tranquils com quan jo era petita a l’Armentera.
Hem fet barbacoa
per dinar i això vol dir dinar a les 16h, fet que ens ha servit per anar a
visitar el poble (el carrer major, gairebé l’únic carrer de Cantonigròs) amb
els avis.
Després de dinar,
organitzaven el taller d’estels i l’Arnau i la Martina van marxar cap a l’envalat
perquè pintava pluja i van canviar el lloc de trobada. Al cap d’una estona
llarga, vam anar a veure com anava i els nens ja sortien amb els seus estels a
la mà. Com que estàvem al parc de la tirolina, vam aprofitar per tirar-nos-hi
tots plegats.
Al vespre feien una
excursió nocturna pel bosc i per veure la pluja d’estels de Sant Llorenç. Convençuts pel bon
pronòstic de la caminada que ens van fer l’Alba i la Laia vam decidir anar-hi
mentre els avis gaudien de la victòria del Barça en el trofeu Joan Gamper.
No us podeu
imaginar com n’és de bonic veure el cel sense cap rastre de contaminació lumínica.
Era immens i espectacular. Sense cap mena de dubte, tot i ser una excursió, per
a mi, duríssima, em va encantar. Vaig disfrutar molt d’una cosa que no havia
fet mai de la vida, passejar pel bosc sense veure’m els peus i seguint el fil
de les llums dels lots que alguns portaven.
Derrotats i força
cansats arribàvem a casa. Els avis ja dormien i en prou feines vaig ser capaç
de posar-me el pijama. L’endemà la Martina en feia 8 i estava segura que el dia
seria llarg. Llarg, però no tant com el dia que va néixer.
Estic contenta de
tenir la Martina, em dóna molta vida i és una persona de qui aprendre a viure la vida.
