Estimats. Ahir no vaig ser capaç d’escriure el
post que diàriament publico al merilanding. El dia d’ahir el podríem qualificar
de FANTÀSTIC o FESTIU o FATU o FIU FIU... no ho sé però segur va ser un dia F.
A primera hora vàrem anar a misa, sí ja sé que
us sorprèn i que no està de moda, però segur que més d’un se’n va a meditar a
la platja, oi? Doncs nosaltres vàrem anar a l’església que tenim al costat de
casa i que ens permet saber en tot moment quina hora és, i no per l’accés
visual que tenim del rellotge de la torre del campanar sinó pel repic de campanes
que fan a cada quart. Hi ha gent a qui li molesta, a mi no. Al Xavi li agrada i
els nens, bé els nens... l’Arnau diu que n’hi ha una que toca malament.
Enmissats hem anat a Tavertet per començar a
fer la rutina de vacances. Avui el sol picava més de valent, així que finalment
m’he llençat a l’aigua i he comprovat que ni era tan freda, ni tenia clor. És salada.
El cas és que estant allà hem sabut que era Sant Albert, així que com qui no
vol la cosa i amb molt d’agraïment hem acabat dinant a Can Nogué, enmig d’una
celebració familiar. Però hem estat de meravella. No sols per la companyia,
sinó perquè ho fan tot tan bo! Això del menjar a Catalunya és digne d’estudi.
No trobeu tenen un problema amb les quantitats? Els modernets perquè surts amb
gana i els de tota la vida i els de muntanya perquè podries sortir-ne rodolant.
Una amanida amb formatge de cabra compartida i una botifarra. Els nens, com que
anàvem avisats han fet un plat i postres. La Martina s’ha demanat de postres
una nata amb anous, i aquesta foto us la penjo perquè veieu que no és exagerat
quan dic que les racions no són individuals precisament.
La sobretaula a can Quim amb un gintònic m’ha
servit per parlar de política, un clàssic que m’encanta (aprofito per fer
campanya, jo sóc de Demòcrates de Catalunya. Sí els del Castellà, els
Demòcrates autèntics i els de la #RUI).
Com que ahir la Nuni en feia quasi quaranta,
ens va dir que passéssim a fer un pastís. Així que de tornada vàrem passar per
casa seva.
Mireu no sé què tenen els “cibernètics pometes”
què quan encetem una conversa només la son o els nens o les inclemències
meteorològiques les acaben. Encavallem una conversa amb una altra, d’un tema a
un altre i ara paro perquè aquí fa fred, i si pugem a casa nostra i sopem
plegats i si un altre gintònic i si.... les 2 del matí.
Incapaç de mantenir la mirada fixada en la
pantalla, només vaig ser apta per disculpar-me davant dels meus pobres lectors,
que han d’aguantar que m’estic fent gran i que cada vegada aguanto menys o vull
fer les coses millor.
TW: “Avui ja em perdonareu, però per un cúmul
de celebracions em fan impossible rl Merilanding! #sapgreu #demàmés”
