Des que vàrem arribar que tothom ens ha dit que estem vivint un temps poc habitual i que fa més calor que el normal en aquesta zona. El cas és que un dia més, tan bon punt ens hem llevat hem pogut esmorzar al pati, sota el til·ler i amb la companyia de les gallines que xerren. Només xerren, mengen i ponen. Avui dos ous més. Com que la Josefina és per aquí la veiem en anar i venir del seu hort. Ahir l’Arnau li va demanar de poder-hi anar (li agrada fer de pagès a estonetes). Així que tan bon punt l’ha vist, fent-se aquelles torrades amb melmelada, l’ha convidat a anar-hi i, de retruc, a la Martina, que s’apunta a qualsevol cosa nova amb els ulls tancats.
De lluny hem vist com la Josefina els donava les explicacions i ells estaven ben atents. Crec que fins i tot han preguntat alguna cosa. Després la Josefina s’ha ajupit i ha collit alguna cosa de l’hort. Tot seguit els nens. Al cap de 10 minuts ja eren a casa amb una pastanaga cada un. L’hem rentat i no hem esperat gens ni mica a mossegar-la. No hi ha res més bo al món que una pastanaga acabada de collir. Bé, això pensava jo fins que hem fet les mongetes d’ahir. Ja ens va avisar que eren una meravella, però és clar, en això de l’hort crec que tothom sempre en diu les seves excel·lències i no m’estranya perquè sembla fàcil però no ho és. De fet, avui mentre mirava els nens enllà enmig de l’hort de la Josefina, m’he fixat que una senyora d’uns quasi 70 estava cavant l’hort amb l’eina i per no passar calor s’havia instal·lat una ombrel·la que feia córrer a mida que el rec s’allargava. (Nàdia, les mongetes eren excel·lents, no n’he menjat d’iguals -Hi ha qui m’ho pregunta-). Demà ens menjarem el carbassó i el pebrot i ja us diré el què.
Avui hem intentat reprendre la rutina i hem batallat pels deures que han costat més de l’habitual. Hem pensat que amb la pressió d’anar a la piscina s’espavilarien, però no ha estat així. Hem perdut una mica la paciència i tot... en fi. Tot té un procés i segur que demà hi estaran menys estona en fer-los.
La piscina a Tavertet, doncs, ha estat més curteta del normal, tot i que el sol ha aguantat bastant bé fins al migdia que els núvols han anat cobrint el cel.
Les tempestes, quan estàs a 1000 metres d’alçada, són diferents també. Primer perquè tens la sensació que els núvols et cauran a sobre en qualsevol moment, també perquè pots veure amb molta nitidesa d’on prové el xàfec. Ha costat però finalment, després de dinar, unes gotes grosses han fet d’avantsala del què ha vingut després: una bona tempesta d’aigua, llums i trons.
Com que no tenim televisió ens hem entretingut fent un parxís amb l’Ipad i després hem pintat i dibuixat fins que ha afluixat una mica. Aleshores hem anat a ca la Nuni ha buscar un somier una mica més decent que ens permeti acabar les vacances amb l’esquena d’una sola peça.
Com que el temps no acompanyava ens hem perdut el pregó de les festes de Cantonigròs que comencen avui i que hem canviat per unes creps improvisades a cals Pometes. Són tan hospitalaris...
Els nens han pogut gaudir d’una pel·lícula (9 dies sense televisió són molts) mentre nosaltres xerràvem gràcies a la pluja que ha parat el temps de les vacances en sec.
PD: La Dolça i el MacGyver són ja els reis del pati i només venen a dinar i a dormir. La pluja ha enxampat fora el Macgyver que s’ha mullat una mica. La Dolça ha pogut aixoplugar-se a casa abans de la primera gota. Deu ser la diferència entre mascles i femelles i la seva capacitat de previsió.
