A les 10h ja estàvem tots en dansa
gràcies als menuts de casa (ells no havien fet un interminable Trivial regat
amb un parell de gintònics). Llevar-se ha estat difícil, no us ho negaré, però
motivats per l’excursió que ens esperava hem fet un esforç i ens hem posat
dempeus. La Foradada és una visita imprescindible si vas a Cantonigròs. De fet
hi ha gent que només s’hi atansa per fer l’excursió i marxen del poble sense
passar ni per casa la Dolors, sempre disposada a tallar-te un tall de fuet per
donar-te una mica de conversa (avui he sabut que aquesta dona d’edat
desconeguda fa xerrades als nois d’ESADE, per fer-los entendre que darrera de
qualsevol negoci per humil o específic que sigui sempre hi ha la virtut del
coneixement i de la ciència de saber-lo portar). Però la visita a ca la Dolors,
ha estat després.
Una hora i mitja d’excursió resseguint
un pedregar que sembla una antiga riera. La baixada ha estat fumuda. Els meus
genolls tremolaven de l’esforç quan de sobte, imponent hem arribat a una gran
paret de roca i al bell mig un forat. L’aigua estava estancada i com que no baixava
amb força no hem gaudit del salt d’aigua que normalment deixa meravellats als
visitants. Una de les coses que més m’ha sorprès ha estat la quantitat de gent
que pujava i baixava fent aquell camí incòmode. N’hi havia amb nens petits, n’hi
havia que anaven amb espardenyes, amb gossos, amb bicicletes... n’hi havia d’aquí
i de fora. I entre tots ells nosaltres, el Xavi, l’Arnau, la Martina, en Miquel
i en Guillem. La Nuni s’ha quedat amb el més petit, l’Èric, i l’Alba
treballava. Ah i jo, és clar. Haver agafat els pals de caminar ha estat un
encert. El pes es reparteix per tot el cos i els genolls no són els únics que
pateixen la proposta d’aventura per la muntanya. Mentre baixàvem era impossible
no imaginar-se com seria la tornada. I ara això ho haurem de pujar! era tot el
nostre pensament mentre ens esforçàvem a posar els peus en llocs prou estables com
per no caure. Bé això els més grans, perquè els petits corrien sense caure
saltant de pedra en pedra sentint-se lliures i salvatges entre mig de tanta
natura. L’ombra humida ens donava un
descans de calor, però al cap d’una estona ja suàvem per tot arreu. Quan hem
arribat a La Foradada ens hem fet les fotografies de rigor per immortalitzar l’esforç.
Hem begut aigua i ens hem menjat unes llaminadures que portàvem pels nens. Un
cop ens hem sentit animosos per tornar hem emprès el camí de tornada i hem
pujat a una velocitat més que correcte. Suposo que tan pensar que seria
duríssim quan ens n’hem adonat ja érem a mig camí. Hem fet una paradeta, ens
hem mullat la gola i en un tres i no res ja tornàvem a passar per davant de
casa la Dolors i sentíem la flaire a secallona.
Junts hem preparat el dinar. Una
barbacoa que ens ha permès gaudir dels arbres immensos i del prat verd
inacabable del darrera la casa. Els nens jugaven mirant de reüll no topar-se
amb una ortiga, nosaltres ens refèiem i ens deixàvem seduir pel so tranquil·litzant
de les fulles que imiten el de la pluja fins que en Miquel ens ha baixat un
altaveu i hem escoltat una selecció d’aquelles cançons que tots els de la
nostra generació cantaríem. Sabíem que la nostra intromissió a terra endins,
que no a terra altaaaa, s’acabava però encara hem deixat que els nens correguessin
pel poble sense perill i hem tornat a sortir a passejar per veure que Cantoni
és més gran del què sembla. Quan el sol ja es ponia en hem decidit que era una
bona hora per fer el camí de tornada fins el mar. Aquesta vegada el camí només
la vist en Xavi, la resta hem dormit esgotats somiant que un dia tornarem a
aquell indret fantàstic ple de bona gent. Gràcies pometes.
