Hem anat a missa a Ventalló. Ens
agrada conèixer altre parròquies. L’església de Sant Miquel, que data del segle
XVII, no té res d’especial. Bé de fet sí, l’entrada és lateral i els bancs, deu
ser una tradició antiga, tenien inscrits a la part del darrera el nom de les
famílies que havien promogut la seva fabricació i l’any. Mentre m’ho mirava,
quasi tots tenien inscrit una família al darrera, una senyora m’ha dit que m’hi
podia asseure’m igualment, que encara que portés aquell nom, no volia dir que fos
reservat a aquella família en qüestió. Anar a Ventalló no ha estat casualitat
ja que havíem vist que feien un mercat de segona mà tots els diumenges i com
que el dia s’ha aixecat borinat, hem posposat la cita a la platja amb l’Íngrid,
hem decidit anar allà a missa amb la intenció que en acabat trobar el mercat.
Però quan ho hem preguntat a les senyores han fet cara d’estranyades i ens han
dit amb contundència –No. Això no ho fan aquí. Ja no- LA cara pagava, no els
agradava gens que el seu poble acollís a poc documentats, diògens, guiris, estraperlistes, col·leccionistes
i probablement algun que altre lladre. Però com que ja ens havíem fet a la idea
hem anat a Torroella que sabem que n’hi ha un. El dia s’ha anat aclarint i com
que ens havíem vestit amb calça llarga hem passat calor. Aquesta vegada ens hem
firat una llum de gas, uns coberts de peix, una planta de menta, un pal de selfies i la Martina ha
negociat 3 o 4 peluix per un euro. Quina crack!
A l’hora de dinar hem decidit fer
l’arròs a casa d’uns amics: la Tati i l’Albert. Tenen el restaurant a Viladamat
i fan una cuina com la d’abans. Boníssima. A Can Parera, si hi aneu,
demaneu-vos l’arròs. En sèrio que és espectacular. I segur que a altres llocs
també hi podries menjar bé però llavors us perdríeu la Tati.
Si ahir us parlava de la Marina
avui toca fer-ho de la Tati. Les tres som amigues des de fa anys. Però la Tati
ocupa un record en la meva memòria de quan érem molt petites. Ella era la filla
dels amos d’un restaurant a l’Armentera, on passava els estius, i ja havíem
parlat alguna vegada. No va ser, però, fins l’adolescència que ens vàrem fer de
veritat. És una amiga de tarannà planer, agradable i sincer. Tenim molt en comú
i el que ens diferencia ho apreciem de valent. Va fer sort amb l’Albert. Un bon
jan, amant dels animals, que sempre ens permet una visita a la granja improvisada
amb que ha convertit casa seva. Des que
vàrem arribar teníem pendent de veure’ns, així que la gana ha estat una bona
excusa per fer-ho.
Després d’una llarga conversa de
sobretaula els hem deixat descansar (o quasi) i hem decidit sortir a passejar
amb bicicleta. Les excursions en bici són un clàssic a l’estiu i donen sentit a
les hores i hores dedicades a ensenyar als més petits a pedalar i aguantar l’equilibri.
Poder fer esport amb la família és molt gratificant i espero que ells en
guardin tan bon record com jo d’aquestes escapadetes quan es facin grans. Pedalant,
pedalant hem anat a parar a casa de la Tati i l’Albert i els hem tocat una
miqueta més els collonets, estroncant-los el descans. Però us asseguro que ha
estat una visiteta ràpida. I sort d’això perquè tot just enllestir l’excursió i
aplegar les bicicletes ha caigut un xàfec dels bons. Uf per poc!
Soparet, pel·liculeta amb son i
descans. El dia havia anat rodat.
PD: La Dolça i el MacGyver sembla
que sentin el temps i en dies com avui es barallen i es burxen. Sort que
nosaltres posem pau i en el pitjor dels casos els obrim la porta perquè marxin
una estona amb l’esperança que tornin relaxats. I amb l’esperança ens quedem.
