12/8/15

10è dia de vacances: LA FORADADA



A les 10h ja estàvem tots en dansa gràcies als menuts de casa (ells no havien fet un interminable Trivial regat amb un parell de gintònics). Llevar-se ha estat difícil, no us ho negaré, però motivats per l’excursió que ens esperava hem fet un esforç i ens hem posat dempeus. La Foradada és una visita imprescindible si vas a Cantonigròs. De fet hi ha gent que només s’hi atansa per fer l’excursió i marxen del poble sense passar ni per casa la Dolors, sempre disposada a tallar-te un tall de fuet per donar-te una mica de conversa (avui he sabut que aquesta dona d’edat desconeguda fa xerrades als nois d’ESADE, per fer-los entendre que darrera de qualsevol negoci per humil o específic que sigui sempre hi ha la virtut del coneixement i de la ciència de saber-lo portar). Però la visita a ca la Dolors, ha estat després.
Una hora i mitja d’excursió resseguint un pedregar que sembla una antiga riera. La baixada ha estat fumuda. Els meus genolls tremolaven de l’esforç quan de sobte, imponent hem arribat a una gran paret de roca i al bell mig un forat. L’aigua estava estancada i com que no baixava amb força no hem gaudit del salt d’aigua que normalment deixa meravellats als visitants. Una de les coses que més m’ha sorprès ha estat la quantitat de gent que pujava i baixava fent aquell camí incòmode. N’hi havia amb nens petits, n’hi havia que anaven amb espardenyes, amb gossos, amb bicicletes... n’hi havia d’aquí i de fora. I entre tots ells nosaltres, el Xavi, l’Arnau, la Martina, en Miquel i en Guillem. La Nuni s’ha quedat amb el més petit, l’Èric, i l’Alba treballava. Ah i jo, és clar. Haver agafat els pals de caminar ha estat un encert. El pes es reparteix per tot el cos i els genolls no són els únics que pateixen la proposta d’aventura per la muntanya. Mentre baixàvem era impossible no imaginar-se com seria la tornada. I ara això ho haurem de pujar! era tot el nostre pensament mentre ens esforçàvem a posar els peus en llocs prou estables com per no caure. Bé això els més grans, perquè els petits corrien sense caure saltant de pedra en pedra sentint-se lliures i salvatges entre mig de tanta natura.  L’ombra humida ens donava un descans de calor, però al cap d’una estona ja suàvem per tot arreu. Quan hem arribat a La Foradada ens hem fet les fotografies de rigor per immortalitzar l’esforç. Hem begut aigua i ens hem menjat unes llaminadures que portàvem pels nens. Un cop ens hem sentit animosos per tornar hem emprès el camí de tornada i hem pujat a una velocitat més que correcte. Suposo que tan pensar que seria duríssim quan ens n’hem adonat ja érem a mig camí. Hem fet una paradeta, ens hem mullat la gola i en un tres i no res ja tornàvem a passar per davant de casa la Dolors i sentíem la flaire a secallona.

Junts hem preparat el dinar. Una barbacoa que ens ha permès gaudir dels arbres immensos i del prat verd inacabable del darrera la casa. Els nens jugaven mirant de reüll no topar-se amb una ortiga, nosaltres ens refèiem i ens deixàvem seduir pel so tranquil·litzant de les fulles que imiten el de la pluja fins que en Miquel ens ha baixat un altaveu i hem escoltat una selecció d’aquelles cançons que tots els de la nostra generació cantaríem. Sabíem que la nostra intromissió a terra endins, que no a terra altaaaa, s’acabava però encara hem deixat que els nens correguessin pel poble sense perill i hem tornat a sortir a passejar per veure que Cantoni és més gran del què sembla. Quan el sol ja es ponia en hem decidit que era una bona hora per fer el camí de tornada fins el mar. Aquesta vegada el camí només la vist en Xavi, la resta hem dormit esgotats somiant que un dia tornarem a aquell indret fantàstic ple de bona gent. Gràcies pometes.