10/8/15

8è dia de vacances: MARMOTES



Se’ns han enganxat les llençols. Sempre hi ha un dia que durant les vacances et lleves més tard de l’habitual i això que ahir a la nit no vàrem sortir... Però quin plaer, tu. Per aconseguir que no em desvetlli el primer raig de sol que entra per la finestra oberta de bat a bat faig com els marquesos em tapo els ulls amb un antifaç. Al principi et sents una mica pressionada, però de sobte no tens manera de despertar-te.
L’esmorzar és un plaer indescriptible quan ets de vacances. Sense pressa, sense córrer per anar a l’escola, sense crits... ai! Asseure’ns els quatre al voltant d’una tauleta a la terrassa, quan encara hi ha fresca (avui no tanta), decidint a la taula que esmorzaràs i anar repassant els somnis o els malsons de cadascú mentre suques la torrada amb mantega al cafè en llet és una cosa fantàstica. Juraria que de tots els àpats és el que més ens agrada perquè resulta ser el més diferent a l’habitual de la resta de l’any. En aquests moments compartim històries, curiositats i fem els plans del dia. És com una assemblea. Junts decidim l'aventura del dia i, normalment, és per unanimitat que decidim què farem.
Com que ja estàvem a dilluns els deures han tornat a la nostra vida. Així que hem decidit dedicar el que quedava de matí a fer deures mentre netejàvem (sí, de tant en tant, encara que de vacances, toca) i fèiem el dinar.
Amb l’últim mos a la boca ja ens posàvem els banyadors per anar a la platja, la nostra preferida. Està a l’Escala i és clar, hem de buscar lloc per aparcar i és més empipat però ens ha valgut la pena. Com sempre. Per la tarda, la platja de molestes pedres encara ens ha obsequiat amb un lloc ben apropat de l’aigua. No hi havia gaire gent. La gent prefereix la platja gran que és de sorra i més gran. Els nens poden fer castells i forats i jugar a pilota, mentre els grans s’estiren fins a perdre de vista el conscient. Però a nosaltres no. Els meus nens busquen pedres foradades per fer penjolls i si ens hem d’estirar ho fem amb les cadires plegables que carretegem amunt i avall sense recansa. Com que feia calor i l’aigua no era massa freda hem entrat els quatre. Normalment hem quedo a vigilar les coses mentre ells es banyen. A mi no em molesta, però avui m’ha vingut de gust. Equipats amb el necessari per entrar a la platja del Port d’en Perris, unes bambes d’aigua i les ulleres de bussejar, ens hem endinsat a la mar i hem nedat i hem vist peixos i quasi perdem unes ulleres, les de la Martina i hem rigut i quasi plorem i ens hem enfilat a la plataforma per llençar-nos novament a l’aigua i hem sortit i hem cercat pedretes i ens hem enamorat, una vegada més, d’aquesta platja petita que la gent no vol per incòmode.
 
Quan el sol s’ha amagat, hem decidit plegar veles i passejar una mica per l’Escala i fer el turista. A diferència de Torroella de Fluvià, quan anem a l’Escala recordem, per uns moments, la nostra vida de Barcelona. Plena de gent i amb molt de soroll per tot arreu. Però encara ens queden massa dies per posar-se nostàlgic.
Demà emprenem una excursió terra endins fins a Cantonigròs on uns amics, els pometes, ens esperen per compartir amb nosaltres la seva festa major. Així que deixem el mar per la muntanya uns dies disposats a respirar aire fresc. Som-hi