QÜESTIÓ D'OPINIÓ PRÒPIA

DE PREGUNTES, RESPOSTES I MENTIDES

L’altre dia, un amic m’assegurava que Pep Guardiola era votant socialista. –El nostre Pep!- Exclamava amb aquella convicció del “ja sabia jo que…” que ens persegueix per donar forma a la raó o la inseguretat o a la simple enveja o a la reafirmació del nostre ego… vés a saber!

El més impactant d’aquelles paraules és que a primer cop de veu, et deixen atònit. Com si de cop t’acabessin de trencar els esquemes. Prefixats, és clar, i que en el fons, minuts més tard del cop de titular, acabes entenent que només estaven en el teu cervell. Bé, en el teu i en el del teu amic. Durant uns segons reordenes el teu esquema mental, busques excuses, t’ubiques. I del fangar aprofites per desfigurar i tornar a donar forma al personatge.

Per què hauria de ser socialista? Pot ser independentista un votant del PSC? Perquè en Pep, el nostre Pep és independentista, oi?  I,finalment, algú com en Pep, diria mai a qui vota?

Aquestes i mil preguntes més em surten a glopades i no hi ha cap resposta. Tot son divagacions. En el fons, no el conec. No sé res més enllà, que el que es veu per Televisió o en el camp, en les rodes de premsa, en el seu posat. O el que ha fet treballant, amb els jugadors, amb el club, amb els colors... res més. Només he creuat una paraula amb ell en una cafeteria. Li vaig dir: Bon profit! Ell em va respondre amb un: Gràcies, igualment!

Si va fer servir l’expressió igualment, sí que podria derivar-se’n una connotació socialista-comunista. Sí, sí... comença a encaixar. Però ell parla en termes d’independentisme, aleshores com pot ser que sigui del PSC?  Una esquerra independentista? La republicana... però, és clar, ser  votant d’ERC el podria posar en una posició incòmoda. Al cap i a la fi, segur que si els seus dirigents se n’assabentessin el situarien com a número 1 del partit, i en Pep, el meu Pep, ha dit per activa i per passiva que ell només sap de futbol. Així, que no queden més opcions ergo vota el PSC per què no té cap altra opció.

JA ESTÀ. El meu cervell, comença a tornar a la normalitat. Assetjat pels esdeveniments intenta tornar a la velocitat normal de conducció.

Més tranquil·la continuo sentint el meu amic que ara em parla de cervesa. Començo a notar con el múscul distens indica que ja tot ha tornat a la normalitat. Aleshores, com una batzegada, irromp a la ment una pregunta. Trencant el seu discurs formulo la pregunta que m’apreta per sortir: I com ho saps això d’en Pep? que vota PSC?. Ell respón: un noi que conec, coneix a Joan Laporta i aquest li ha assegurat que així és.  

D'on prové l'error?

 “No hase falta desir nada más”.

FORÇA DE VOLUNTAT? NO, GRÀCIES. COMPROMÍS

Segons el DIEC la força, en la seva segona accepció és la capacitat d’esforç o de resistència, física, moral o intel·lectual. Mentre que la voluntat és, simplement, la voluntat de poder. O sigui que fa dies, concretament des de que vaig anunciar que deixava de fumar, que la consciència popular em defineix com una dona amb resistència física, moral o intel·lectual davant la voluntat de NO FUMAR. Vist així, sembla un gran què... però què voleu que us digui... davant la pregunta: puc resistir-me de NO FUMAR avui? És clar que puc. Tothom pot. No hi ha el neguit de pensar que és per sempre (que només de pensar-ho ja estàs buscant l’encenedor). Només avui? I taaant!

I així han anat passant els dies. 16, avui. Però deixar de fumar no és força de voluntat. Puc resistir de fumar durant molt de temps, però un dia seré dèbil, faré una conya i a prendre pel sac tot l’esforç. Exemple de la simplicitat de l’estupidesa. Dir no a un hàbit és un compromís. Un compromís amb un mateix. Has hagut de reflexionar i estimular la teva ment perquè treballi en aquest compromís. No hi ha ningú al darrera d’aquesta voluntat de canvi, més que el compromís amb un mateix de voler canviar. Sembla molt enrevessat però és senzill: la força de la voluntat de deixar de fumar té una causa primera, el compromís. Sense això podem deixar de fer calades durant dies, mesos i, fins i tot, anys... però sempre estarem esperant treure el fum, ni que sigui d’amagat!

FILOSOFIA DE LA CONSCIÈNCIA

Perduda en la immensitat de l’oceà aprenc que la vida és una petita onada que va i ve segons la corrent. Sap quin és el seu destí, naturalment però tot i així fluctua entre el ara vaig i ara no vinc. Així és la vida, sense matisos, només son percepcions nostres, individuals que per la resta, invisibles.

Naixem i som perquè ens perceben. La consciencia del sóc no hi és. Paradoxal. Després les manetes ens diuen que la voluntat de ser-hi va més enllà de les mirades alienes. Seguim essent a pesar dels altres i això continua. Navegant ens endinsem en el miratge que pertànyer és el tot en l’esperança del ser i esgotats i assedegats ens n’adonem que la consciencia col·lectiva es dissipa amb la mateixa rapidesa que ens tornem a mirar les mans. L’univers de la soledat que abans ens semblava avorrit comença a arrossegar la nostra curiositat. Tenim ganes de descobrir el què som malgrat els altres i no entenem que sense els altres no acabem de ser ningú. Juguem gronxant-nos en pensaments aïllats o experiències úniques que suposen un tot avui, un res demà. I, de cop, comencem a mirar enrere. La corrent ens ha dut lluny d’on érem i sentim la necessitat de retrobar l’inici. Seguim el mar amb altres ones i de cop ens n’adonem que fa temps que caminem plegats i això ens proporciona plaer, serenor tal vegada. Aixoplugats en la tempesta, la companyia esdevé a estones impertorbable, a estones inherent a la nostra persona, però hi és. Reunim forces per ballar al mateix pas, dia a dia, segon a segon, sotrac a sotrac i el destí s’apropa. La fi de la trencadissa és a la vora. A batzegades ens empenyem simulant no voler la fi quan tothom la vol, però plàcida. Fa tant de temps que s’espera... l’ànsia i la por es barregen en un estat de follia. La consciència torna a ser dels altres, jo no sóc jo, per mi mateix. Només sóc pels que deixo. La fi trenca el meu present en milers de records infinits i imperceptibles. Això és tot. La simple bellesa del meu ser.

AVUI: 14 DIES SENSE FUM

Com us ho diria... dur! Hi ha moments que et preguntes perquè t'allunyes d'aquest plaer i d'altres dies que quan respires i notes les olors que havien desaparegut trobes un petit motiu per fer-ho.

He abandonat el fum fa 14 dies, no sé si serà definitiu, al cap i a la fi és una malaltia... i sempre hi poden haver recaigudes.

El més sorprenent.... que abans fumava pensant que em feia passar els nervis, i ara que no fumo no tinc nervis!
El més difícil ha estat tenir gana i no fumar...
El meu premi... un massatge.

Cada 14 dies, si he complert, necessito una motivació.

PD: Ànims Sílvia, és difícil. Som malaltes i sempre ho serem... però #yeswecan 

crònica #yesmerican 1

Ho he decidit. I així s'ha aixecat el meu dia. Semblava que plouria i ha plogut. Els núvols amenaçaven en deixar enrere l'estiu i fer-nos entendre que el temps és un procés natural que comporta canvis. I amb aquesta filosofia he fet el meu acte de fe. M'he aixecat sabent que seria un dia difícil. Només cal recordar 3 coses:

• SI NO HO ACONSEGUEIXO, NO PASSA RES.
• HO HE DECIDIT JO! I NOMÉS JO!
• EL MONO DE TABAC NOMÉS DURA 1 MINUT.

MOSCA COLLONERA

Fa uns dies que sentia parlar de mosques. Concretament de mosques de companyia. Com que ho havia sentit i era un tema que no m'interessava gaire no li vaig donar importància. Però avui, he rebut la notificació que aquell "frikisme" amagava una campanya de publicitat darrera. Una agència de publicitat, on & on, com a mesura anticrisis, es planteja una campanya d'autopromoció... i heus aquí, la mosca! 

Un simple truc per cridar l'atenció i es que ja ho deien els castellans "el hambre agudiza el ingenio".

Us felicito fills, això sí, no només calen trucs per cridar l'atenció, cal que la publicitat toqui de peus a terra i sigui capaç de posar-se a les sabates dels que paguen, o el que és el mateix... potser haurien aconseguit menys notorietat i més clients si les campanyes de comunicació i publicitat no es fessin pagar a preu d'or (la majoria no s'ho valen!). Al cap i a la fi aquest és l'objectiu últim de la publicitat: VENDRE.

http://ves.cat/azu-