En aquesta vida hi ha amics de
moltes menes, però n’hi ha alguns que estant amb ells obtens el més preuat del
món: vida. Diuen que quan un riu de valent guanya temps al temps o més minuts
de vida. I avui, ha estat un dia d’aquests. Però anem a pams.
Ahir a les 12:30 començava la
festa a Vilamacolum, així que vam arreglar-nos malgrat les cares de són dels més
petits. A l’hora de les bruixes ja hi érem. Es notava que eren les festes
perquè en prou feines podies aparcar i això que durant l’any és difícil
veure-hi una ànima. Encara no sonava la música quan vàrem arribar a la plaça
del poble engalanada amb senyeres que venien de totes les cantonades de la
plaça a un eix central plantat per l’ocasió. Una barra enorme feia preveure que
la gentada estava per arribar. Ens vàrem demanar alguna cosa per beure amb la
incomoditat de ser el primer que arriba a la festa i ens vàrem acostar a l’orquestra
amb la intenció de passar desapercebuts. Atents als moviments dels
músics del BANANABEACH. Uns rumberos
amb molta marxa i moltes hores d’escenari a jutjar per com dominaven al públic
que des del minut 1 ja estava entregat. Al cap de 4 cançons i amb una olor de
marihuana bastant present vàrem decidir marxar cap a casa. A aquella hora la
fresca ja s’havia fet present però ens vàrem quedar a mirar les estrelles fins
que la son ens va trobar desprevinguts.
El dia d’avui tenia un al·licient
prou gran com perquè no m’hagi importat passar-me el dia a casa veient com la
pluja netejava el cel de sorra i fang. Llegint Memòria d'uns ulls pintats i veient Llegendes de Passió durant més de dues hores.
Avui soparíem amb la Marina. Un whastapp
i la trobada organitzada i amb part de la colla! Visca!
Tot el dia que hi penso. La
Marina és una amiga que vaig fer granadeta. Vull dir que no era nena quan ens
vàrem conèixer. Juntes vam passar per tantes coses que amb poc temps ja ens
sentíem amigues de l’ànima. I us ben asseguro que no és d’aquelles persones que
es guarda les coses per no dir-te-les, no fos cas. La Marina saps que és amiga
teva perquè et diu el què li sembla i és capaç de fer-te plorar si amb això et
fa el favor de la teva vida. Així és la Marina. Amb ella el temps s’atura i
veuríem sortir el sol si no fos pels veïns torracollons que demanen que pleguem
veles. Els esclats de riure són comuns quan ens veiem. Jo li faig gràcia a ella
i ella em trenca de riure a mi. Diuen que quan rius molt oxigenes el cervell i
allargues la vida. Segurament així ha estat perquè me’n vaig a dormir contenta
i feliç, com si les endorfines encara fossin presents.
PD: He quedat amb l’Íngrid de
veure’ns demà a la platja. No sé si serem capaços de ser-hi, però ho
intentarem. Vacances amb amics, dobles vacances.