Després d’un dia gris plata, el d’ahir,
avui m’he llevat amb un cuquet diferent. Per això quan els he demanat quin era
el pla desitjat als altres membres de la família, ja tenia en ment que la meva
proposta seria insuperable. La tramuntana havia esbandit els núvols d’ahir però
no permetia anar a la platja amb garanties, més arguments al meu favor. Així
que he atacat amb un: us fa una excursió a Portbou o Colera? No sé si és per
amor o perquè els encanta el què els proposo, però sempre em diuen que sí. Ja sé que proposar té l’avantatge de gaudir del què un vol,
però també tens la responsabilitat si hi ha alguna cosa que no havies previst o
surt malament. El cas és que encara que fos una mica tard ens hem aventurat cap
al nord resseguint la costa fins a Portbou. El mosquit de l’aventura té una
fiblada profunda. Quan t’ha picat ja no pots deixar d’improvisar ni de
deixar-te endur per la curiositat de saber què hi ha darrera de qualsevol
decisió presa sense reflexió. Fent camí entre muntanyes decorades amb ratlles
horitzontals, hem divisat un castell. Una fortificació amb una senyera al capdamunt.
No entrava en els nostres plans parar, ni tant sols sabíem de què es tractava.
Un turó al mig del no res i una edificació derruïda amb unes vistes sobre el
pla de l’Empordà amb el mar al fons espectacular. La veritat és que del castell
no us puc dir res, doncs estava tancat, però si una cosa bona té la tramuntana
és que deixa els paisatges clars i nets i amb uns colors vius, intensos.
La tramuntana
és més que un vent, a l’Empordà és una forma de ser i de donar forma a allò que
es deixa tocar per les seves ràfegues valentes i agressives. I el paisatge
costaner fins al nostre destí permetia veure la seva empremta en tot, en les
roques erosionades, en els arbres torts en direcció nord, en el color del
mar...
Fent front al possible mareig, he anat llegint a la família tota la informació
possible de Portbou. Em sembla que d’aquesta manera la curiositat és més
present, sobretot entre els nens. El que més ens ha sorprès del què hem llegit és
que Portbou fos un port natural a resés de les tempestes i que a poc a poc es
va anar quedant gent a viure. Primer es
va arribar per mar, després a finals del s. XIX s’arribava en tren i finalment
el 1918 es va unir per carretera al món. Sembla impossible que una ciutat tingui
primer port, després estació de tren i finalment una xarxa de carreteres, oi?
Doncs així de diferent és Portbou.
El primer que hem visitat és l’estació
de tren. Visita obligada. Hem entrat per un lateral i això ens ha permès
passejar per tota l’estació. Imaginant com deuria ser viure a primers del segle
passat en aquell indret, veure-hi en detalls una grandesa que no s’havia conservat
amb el temps. Una estació bonica, amplíssima amb més de 12 vies, moltes mortes
i amb una semblança més que inspirada amb l’estació del França de Barcelona.
Potser per això es diu estació de França la de Barcelona. Ara ja només hi ha un
parell de vies per a trens de viatgers i alguna per a mercaderies. De fet, era
una estació tan morta que hem travessat les vies sense pas. Una de les parets
que delimiten l’estació és la de l’església de Portbou, però ja era hora de
dinar i hem deixat la visita per més tard. Però finalment, no l’hem fet.
Mentre
caminàvem per la població he estat conscient que la decadència també es feia
present en altres edificis i que el temps s’aturava a cada racó, a cada pas.
Realment la seva bellesa no sé si atribuir-la al paisatge natural i salvatge
que l’envolta o a la inacció del temps en els seus carrers, cases,
terrasses.... Tot semblava d’un altre temps fins que ens hem entaulat en un
restaurant davant de la mar, Passatges, i hem gaudit d’una gastronomia de tota
la vida però actualitzada. Molt recomanable.
La vil·la no ens deixava marxar.
Estàvem captivats per tots els raconets que trobàvem i potser per això hem
entrat en una autèntica oficina de turisme. I dic autèntica perquè realment la
Teresa, que era la persona que havia de donar-nos la informació, no ens la
donava ens la instruïa. Si no fos perquè estava treballant tinc la sensació que
ens hi hagués acompanyat a fer la visita de la ruta de Walter Benjamin. Segona
descoberta d’avui. Resulta que el filòsof alemany va arribar a Portbou fugint
dels nazis però com que no el van deixar agafar el tren per arribar a Lisboa es
va veure atrapat i es va treure la vida a aquesta població fronterera. El van
enterrar com a Benjamin Walter, per desconeixement i al cap de 5 anys, les
restes del seu cos es van dipositar en una fosa comú. No va ser fins al cap de
molts anys que seguint el seu rastre es va descobrir tota la veritat i se li ha
fet un monument en la seva memòria. Mireu jo no sóc molt amant dels monuments
en memòria de però us he de dir que paga molt la pena visitar-lo.
La Teresa també ens ha parlat del
Memorial de l’Exili a el Coll dels Belitres. Com que només era a 3 kilòmetres i
estava enmig del primer terreny que una guspira de cigarreta va cremar l’Empordà
ara fa 2 o 3 anys, ens hi hem avingut a anar-hi. No us puc explicar el que m’ha
remogut perquè només ha de ser un dietari, però davant de les imatges de gent
caminant amb espardenyes, amb una maleta com a tota vida i abrigats com podien
per aquells camins pedregosos amb l’esperança de tornar a la vida a França he
entès, una mica més, la importància del moment què vivim. No podem oblidar-nos
de tota aquella gent, malgrat fossin els perdedors. La tramuntana estava tan
emprenyada com jo i ha començat a descarregar la seva ira sobre nosaltres que
hem volgut ensenyar el camí a França a els nostres fills.
Ja estàvem decidits a marxar quan
enfilant la carretera de tornada hem vist un rètol: Mirador. Hem parat, una vegada
més i ha estat definitiva per allargar una miqueta més la visita. Enfilat a la
muntanya que acaba a l’aigua te n’adones de com n'és de gran la natura i què
petits i vulnerables que som davant la seva grandesa. Penya-segats fets de
ganivets esmolats de pedra gris, fosca quasi negre, contrasten amb el verd d’alguna
planta valenta que decideix esquinçar la roca. Una escala impossible per baixar
fins l’aigua, no apta per als qui pateixen vertigen i molta sensació de
llibertat. Jo crec que la tramuntana també erosiona les nostres presons
particulars. Ha estat en aquell moment
precís que hem decidit apuntar-nos a una aventura més. El Club de Futbol de
Portbou celebrava els 100 anys de la seva creació i aprofitava el sopar anual d’estiu
per commemorar l’aniversari. Allà ens hi hauríem de trobar amb en Jair i la
seva família. Hi hem arribat més d’hora. Bé, molt més d’hora que ells i hem
pogut agafar taula, però el fred s’apoderava de la poca virtut que ens quedava.
Quan han arribat ens hem alliberat amb alguna roba d’abric que ens han deixat
per poder mantenir una mica més la conversa. Uns entrepans de botifarra i
pinxos han estat el punt i final a la nostra aventura improvisada. Només
quedava apagar la radio per no perdre el bon gust de boca amb un Barça que, com
nosaltres, està de vacances.
