Avui només llevar-nos ja hem
canviat els plans. Els nens no han fet deures al matí perquè hem decidit sortir
a fer una excursioneta a peu. I sí, Ingrid, ens vàrem comprar els pals, o sigui
que hem fet Nòrdic Walking. Caminar amb pals permet fer treball cardiovascular
i hem suat com unes truges. Potser les 10 del matí ja era un pèl tard perquè el
sol escalfava massa.
El silenci del lloc es
contraposava amb el cant incessant dels grills que acompanyaven les nostres
passes cada vegada més arrossega
des. El paisatge de l’Empordà és càlid i és
infinit. Els camps s’entrecreuen obligant-los a canviar de color. Del verd
roure al groc palla. Avui els núvols no ens seguien, així que a cada revolt que
ens regalava una ombra l’agraíem com si fos aigua fresca (que no dúiem). La
Martina ha anat remugant tota l’excursió amb l’excusa que les seves cames (són
les més atlètiques de casa) encara no estaven prou despertes. Nosaltres hem rigut
però sense esclat. Estàvem massa concentrats en no perdre el ritme un dos, un
dos.
A les 11h ja érem a casa, hem
estès una rentadora (coses inevitables de les vacances familiars) i hem enfilat
cap a la platja. Quan buscàvem aparcament hem saludat uns amics d’aquells que
quasi no recordes com els vas fer. Que sempre són aquí i sempre els veus per
aquí. De l’Armentera. Anaven acompanyats dels seus fills. En veure’ls, els meus
m’han demanat si a l’hora de plantar l’ombrel·la podíem atansar-nos-hi. Jo crec
que de tants dies amb els pares, els meus nens necessiten altres nens amb qui
jugar. Així que sense esforç ens hem assegut a la vora d’ells. Els hem saludat
i hem aconseguit recordar alguna anècdota d’infantesa mentre ajudàvem a que es
coneguessin els menuts. Als 5 minuts hem deixat de tenir nens. Ja eren una
colla. Ha estat una trobada agradable. Suposo que en el fons el que m’agrada d’aquesta
terra és la seva gent. Gent que em coneix i em saluda i em fa sentir com a
casa, com una més encara que aquí sóc xava.
Hem dinat tard, és clar, però com
que ens hem firat uns préssecs dels bons hem fet passar la gana menjant la
fruita abans de dinar.
Una migdiadeta d’aquelles que
costen per la calor i sant tornem-hi amb els deures. Avui, ja els han començat
a fer sols. Mentre fregava els plats m’anaven fent preguntes i jo els les responia intentant no perdre la
paciència.
En acabat hem gaudit del no res.
No hem fet res concret. Hem gaudit de la família i de la fresca. La Martina i l’Arnau
ens feien actuacions. Jo m’he fet la manicura (ara sí que sembla que sóc de
vacances) i hem rigut, hem cantat, hem ballat i he gaudit dels meus fills. En
moments així te n’adones que moltes vegades els tens però no ets capaç de
dedicar-los el temps que ells necessiten, reclamen. Avui estaven contents.
Així que sembla que les vacances
s’han apoderat de mi. Ara sí que començo a percebre-les com a tal. Potser
necessitava un dia com avui, un clàssic dia de vacances.
PD: Avui comencen les festes de
Vilamacolum, així que escric el Merilanding sabent que el dia no s’ha acabat
ben bé, però us prometo que us explicaré com hem viscut la primera festa major
de l’estiu.
