BUFA I PENSA UN DESIG

Ja el tinc... pero no us diré quin és, no fos cas que el malmetéssim. 
En fi, ahir, 27 de març va ser el dia que en vaig fer 36. Ahir. Justament ahir. Ni més ni menys. Però ahir va passar una cosa que abans no passava. 
Diuen que les xarxes socials aïllen els individus de la societat, tot i dir-se socials. Doncs ahir, mig centenar de persones van tenir-ho fàcil per desitjar-me un feliç aniversari. Molts m'enviaven petons i d'altres, juntament amb el missatge, m'enviaven una fotografia amb un motiu festiu (pastís amb espelmes). 
50 persones que no esperes que estiguin pensant en tu! De fet, segurament no ho estan, però els surt que fas anys i pensen, mira, la felicitaré. No costa pas tant. Així que ahir, les xarxes socials em van acompanyar més que de costum. Potser és perquè darrera dels murs, de les fotografies, dels caràcters o dels esdeveniments, hi ha gent que té uns segons per escriure Feliç Aniversari. I no saben quan de bé que fan. 


A TOTS, gràcies!


Faig una especial menció a un bon amic, l'Oli, que també va néixer un 27 de març, a qui la mala sort fa que no el pugui felicitar. Esperant major cobertura de les xarxes socials,  allà on siguis et faig un toc i t'envio un feliç aniversari.
M.

! En este mundo tan pillo...

...hay hombres, hombrecillos, monicacos y monicaquillos! Això era fins que Twitter no va aparèixer a les nostres vides. Ara comptem amb els Followers, i no sé si amb els followercillos.
La vida virtual va prenent força a la nostra vida personal i tangible. La que conté silencis que diuen molt, expressions corporals que donen pistes i contacte humà ple d'emoció va perdent pistonada davant la de les abreviatures impossibles, els emoticonos i les males interpretacions (la ironia costa molt de captar amb 144 caràcters). Així que ens passem la vida davant d'una pantalleta (la grandària sí importa), donant més importància al que en ella hi passa i hi es diu, que no pas en el que està succeint al nostre voltant.
Conec el cas d'una persona que estant de vacances amb criatures petites va deixar-se endur per la xarxa. Com si es tractés d'una sardina es va veure atrapada entre la malla i no sabia sortir-ne. La confusió entre tant twitt va fer-lo perdre el seny. Va confondre la realitat i la ficció i es va quedar de vacances per sempre.Twittejant sobre el color de les ungles dels peus de les turistes.
També hi ha els qui, atrapats per l'espiral indestructible de l'anonimat pervers, creen una realitat paral·lela a la seva persona. Fan com si fossin un altre. Així de simple. Ningú sap res d'ells però amb 4 comentaris encertats en un partit de lliga de futbol i 4 retwitts (que ves a saber si no són amanyats)  és capaç de començar una nova vida amb prou impuls per creuar l'Atlàntic i descobrir que Jim Carrey es follower seu. Espectacular!
Esment especial al perfil del somniador, aquell que en altre temps (quan era jove si no caic en l'eufemisme) va desitjar ser un galant de pel·lícula que s'enduia les noies a cabassos. Però que la genètica unida al pas del temps l'ha deixat marcat a mala llet. Aquest, el primer escoll que té és el de trobar un bon fotògraf, un que sàpiga fer anar el photoshop, un que li digui que millor tancar els ulls, no fos cas que algú se n'adonés que un li marxa quan miri de prop el seu avatar. Aquell que es descorda el següent botó de la camisa per ensenyar el seu tors, nu de pèl (va fer-se la làser), amb l'habilitat de ser un camaleó, capaç d'immiscuir-se en converses adolescents, polítiques, ideològiques o televisives. El que sigui per endur-se les followers a cabassos.
Ja que amb una vida privada estàndard (eufemisme d'avorrida i monòtona) només ens queda Twitter per seguir somniant ser el que no som.       

TALLER NARRATIU I

En el hospital estornuda. Una explosión de aire sale a presión. A contraluz puede verse los miles de microbios saliendo en busca de libertad para elegir la próxima víctima. El soplo alcanza una velocidad capaz de hinchar las velas de un velero. En su afán encuentra salida por un pequeño agujero que de una pedrada hizo algún niño en los viejos ventanales. Sale airoso. Impetuoso coge aliento y se deja seducir por el azul. Las olas sacudidas se mueven a contracorriente. El horizonte se va rizando a medida que el viento peina sus aguas marinas. Las crestas se pronuncian llegando a la plácida orilla dorada donde las miles y miles de partículas arenosas se alborotan chocando contra los bañistas que las sienten como agujas. Alterados se levantan dejando poco a poco y de forma desordenada la playa lánguida. Subiendo las calles la brisa insistente vuelve del revés la ropa tendida. Mueve veletas a porrazos de aire y sacude postigos que espetan una y otra vez haciendo resonar las calles vacías de gente haciendo la siesta. Mujeres y hombres anónimos se asoman aleatoriamente al paso del escándalo volátil que aturdido por la necesidad de comunicarse resopla una y otra vez buscando a quien comprenda su lamento. Los golpes se agolpan en las casas. El viento con sus hilos juega a encontrarse y a esconderse y a asustarse dejando tras de si, puertas que espetan por que las corrientes estiran en direcciones diferentes. Una sacudida pone en pie a una madre. Lejos de saber que ocurre en las calles, estornuda. Clara comprende la necesidad de su hija. De donde vino el viento las olas la han de llevar.

Agost 2009_ AULA DE ESCRITORES

C/ Sant Lluís, 6   Barcelona

I PER NOMÉS...

Fa dies que hi dono voltes. Alguna cosa ha passat en el nostre voltant que ens ha fet canviar. Fa uns anys , no sé si 3 o 4 (tenir fills et fa perdre la noció del temps) existia L'estranya tendència d'acompanyar qualsevol comentari sobre les compres de moda, fet amb la boca ben plena, amb un  quaant ens havia costat! 
Quan més expressiu eres, millor; menys a l'abast dels altres estava. 
Quan algú ni tant sols et comentava el preu, la cosa estava realment difícil. Quan no es feia cap comentari, tenies per segur que la cosa era inassumible per la classe mitja, o sigui la meva (parlo en passat, en present no ho tinc tant clar). 
El cas és que d'un temps ençà, la gent ja no compra clamant al cel que ha estat una estafa (però que què bé ens fa sentir pensar que només uns quants poden ser estafats), ara la gent entorna una cantarella agradable, xiuxiuejada (no fos cas que els altres se n'adonessin) amb un punt entre prudència i zel. I només m'ha costat... o ¿quan pagaries per això?. Amb uns ulls com a plats confessen el seu descobriment esperant sorprendre la persona que capficada en com pagarà les escoles aquest mes fa molt més temps que va fer aquest descobriment. Però llavors, fa 4 anys, la gent era d'una altra manera. Com dirien els japonesos hem fet un kiki.

En un instant...

Faig el cafè, com cada dia. Un moment distès amb altres mares. Moment social necessari per a mi, suposo que per elles també. Els nens formen part protagonista dels nostres comentaris, anècdotes, vivències. La diversió, fins i tot, de les malifetes, ens fa riure. Però avui, un dia qualsevol, no ha estat divertit. Avui he pensat quan fràgil és la vida. Avui més que un altre dia, he vist la por d'una mare. El seu fill s'ha punxat amb una xeringa en un parc. I sento indignació. Ella sent que hauria pogut fer... tots podríem fer, en aquestes situacions. Al cap i a la fi, l'atzar capritxós l'ha triat a ella i la seva descendència, però podria haver estat jo. La mateixa por apagaria la llum dels meus ulls, els faria petits de cop i volta. M'oprimiria el pit pensar en el pitjor, segurament em treuria la gana i només voldria saber del cert si l'accident tindrà consceqüències. Més enllà no hi ha res. Res més important que els nostres fills. 
La fragilitat és present, però educar-los és ensenyar-los a fer-se grans, a tenir curiositat per la vida, perquè la curiositat és aprenentatge i a portar-los al parc, a aprendre a conviure amb altres nens, altres realitats, altres vides fràgils. 


Per avui, només això. Em sumo a la seva por. A la seva indignació anònima. 


Demà farem un altre cafè i pagarem els nostres impostos.

TIC TAC EN SILENCI

Com a granets de sorra

els dies reposen els uns

sobre els altres.

Les formes sinuoses, fràgils

conviden a somniar, a imaginar...

Ja no queda tant d’aire ,

l’ofeg es nota dins:

Oprimint el pit!

Escalfant el cos!

Gelant els dits!

Oblidant la por.

Tips

Amb aquest títol podria ser que el post d'avui anés sobre les Festes de Nadal i els àpats que no s'acaben mai; amb les consegüents bufes que ens agafem amb el propòsit de no recordar massa bé les discussions familiars o converses que no van enlloc! Però aquesta vegada el post va d'una altra fartor! La de la gent i de la queixa i de la crisi i de veure l'ampolla mig buida i no veure cap insinuació que la llum està a l'altra banda del túnel! Segur que hi ha qui pateix! No ho nego! La cosa s'ha posat difícil, però algú creu que a còpia de dir-ho la cosa millorarà? Anem a suposar i només és un supòsit: i si això de la crisi fos una bola que ens han explicat per fer-nos recular? No sé si algú ha fet aquesta reflexió! Però fa uns 5 anys enrere la gent no es preguntava si no era una bogeria comprar una samarreta de cotó per 150€? Simplement la comprava! Ens havíem tornat bojos... I m'incloc! Sóc de les que va comprar-se un pis de 40kg amb dues nòmines de mileurista! Jo que he treballat en una agència de publicitat especialitzada amb luxe, he vist targetes de visita fetes amb fil d'or i personalitzacions de jets privats que només servien per si de cas i per afegir al Brochure de l'empresa! Una autèntica bojeria? El consum pel consum que es tan adictiu com el tabac i ara només ens queda superar el síndrome d'abstinència. No podem fer el que ens dóna la gana i hem de pensar en fer el què podem amb el què tenim! Al cap i a la fi, una mica de sentit comú! Bons Reis