...hay hombres, hombrecillos, monicacos y monicaquillos! Això era fins que Twitter no va aparèixer a les nostres vides. Ara comptem amb els Followers, i no sé si amb els followercillos.
La vida virtual va prenent força a la nostra vida personal i tangible. La que conté silencis que diuen molt, expressions corporals que donen pistes i contacte humà ple d'emoció va perdent pistonada davant la de les abreviatures impossibles, els emoticonos i les males interpretacions (la ironia costa molt de captar amb 144 caràcters). Així que ens passem la vida davant d'una pantalleta (la grandària sí importa), donant més importància al que en ella hi passa i hi es diu, que no pas en el que està succeint al nostre voltant.
Conec el cas d'una persona que estant de vacances amb criatures petites va deixar-se endur per la xarxa. Com si es tractés d'una sardina es va veure atrapada entre la malla i no sabia sortir-ne. La confusió entre tant twitt va fer-lo perdre el seny. Va confondre la realitat i la ficció i es va quedar de vacances per sempre.Twittejant sobre el color de les ungles dels peus de les turistes.
També hi ha els qui, atrapats per l'espiral indestructible de l'anonimat pervers, creen una realitat paral·lela a la seva persona. Fan com si fossin un altre. Així de simple. Ningú sap res d'ells però amb 4 comentaris encertats en un partit de lliga de futbol i 4 retwitts (que ves a saber si no són amanyats) és capaç de començar una nova vida amb prou impuls per creuar l'Atlàntic i descobrir que Jim Carrey es follower seu. Espectacular!
Esment especial al perfil del somniador, aquell que en altre temps (quan era jove si no caic en l'eufemisme) va desitjar ser un galant de pel·lícula que s'enduia les noies a cabassos. Però que la genètica unida al pas del temps l'ha deixat marcat a mala llet. Aquest, el primer escoll que té és el de trobar un bon fotògraf, un que sàpiga fer anar el photoshop, un que li digui que millor tancar els ulls, no fos cas que algú se n'adonés que un li marxa quan miri de prop el seu avatar. Aquell que es descorda el següent botó de la camisa per ensenyar el seu tors, nu de pèl (va fer-se la làser), amb l'habilitat de ser un camaleó, capaç d'immiscuir-se en converses adolescents, polítiques, ideològiques o televisives. El que sigui per endur-se les followers a cabassos.
Ja que amb una vida privada estàndard (eufemisme d'avorrida i monòtona) només ens queda Twitter per seguir somniant ser el que no som.
La vida virtual va prenent força a la nostra vida personal i tangible. La que conté silencis que diuen molt, expressions corporals que donen pistes i contacte humà ple d'emoció va perdent pistonada davant la de les abreviatures impossibles, els emoticonos i les males interpretacions (la ironia costa molt de captar amb 144 caràcters). Així que ens passem la vida davant d'una pantalleta (la grandària sí importa), donant més importància al que en ella hi passa i hi es diu, que no pas en el que està succeint al nostre voltant.
Conec el cas d'una persona que estant de vacances amb criatures petites va deixar-se endur per la xarxa. Com si es tractés d'una sardina es va veure atrapada entre la malla i no sabia sortir-ne. La confusió entre tant twitt va fer-lo perdre el seny. Va confondre la realitat i la ficció i es va quedar de vacances per sempre.Twittejant sobre el color de les ungles dels peus de les turistes.
També hi ha els qui, atrapats per l'espiral indestructible de l'anonimat pervers, creen una realitat paral·lela a la seva persona. Fan com si fossin un altre. Així de simple. Ningú sap res d'ells però amb 4 comentaris encertats en un partit de lliga de futbol i 4 retwitts (que ves a saber si no són amanyats) és capaç de començar una nova vida amb prou impuls per creuar l'Atlàntic i descobrir que Jim Carrey es follower seu. Espectacular!
Esment especial al perfil del somniador, aquell que en altre temps (quan era jove si no caic en l'eufemisme) va desitjar ser un galant de pel·lícula que s'enduia les noies a cabassos. Però que la genètica unida al pas del temps l'ha deixat marcat a mala llet. Aquest, el primer escoll que té és el de trobar un bon fotògraf, un que sàpiga fer anar el photoshop, un que li digui que millor tancar els ulls, no fos cas que algú se n'adonés que un li marxa quan miri de prop el seu avatar. Aquell que es descorda el següent botó de la camisa per ensenyar el seu tors, nu de pèl (va fer-se la làser), amb l'habilitat de ser un camaleó, capaç d'immiscuir-se en converses adolescents, polítiques, ideològiques o televisives. El que sigui per endur-se les followers a cabassos.
Ja que amb una vida privada estàndard (eufemisme d'avorrida i monòtona) només ens queda Twitter per seguir somniant ser el que no som.
