UN PAS ENDARRERE, UN PAS ENDAVANT

La música és una de les coses que ens envolten que afecta a més parts del cervell. Jo aquesta cap de setmana ho he comprovat.

El meu marit em porta un CD del Sergio Dalma. És una recopilació d'adaptacions de cançons italianes dels 70. I és que feia uns mesos que havia escoltat una entrevista que li feien i en aquestes van posar una de les cançons del disc, Jardín Prohibido, de Santino Giacobbe. El meu cervell, en aquest precís moment, va posar-se en marxa. Calia tenir en cd i tornar a sentir aquelles cançons.

Aquest cap de setmana, he pogut tornar a sentir unes cançons que m’han transportat a una infantesa quasi oblidada. On no hi havia ni dolor, ni preocupació, ni tan sols responsabilitat. On tancada al lavabo cantava aquestes cançons gravades en la cinta que quedava de vegades enganxada mentre em mirava al mirall. Imaginava que es podia estimar així, per sempre. Aquella música, ara, gairebé més de 20 anys després se’m ficava dins i em feia sentir part de la meva innocència de llavors. I he tancat els ulls i m’he deixat endur i he cantat fort, desafinant, i se m’ha trencat la veu. Les llàgrimes del passat han brotat sense explicació. No hi havia motiu  per plorar i en canvi, el meu cervell, estimulat per la música, ha pogut desfer un nus del passat que com una contractura molestava al caminar.

 

De vegades, les passes enrere són només per poder agafar embranzida i tirar endavant. 

Ho sentiu?

SÁBADO POR LA TARDE. CLAUDIO BAGLIONI

XIST: MENTIDES INTERIORITZADES

Per Meritxell Plana

ÒPERA EN TEXANS. Diumenge al 33.

Sóc addicta televisiva, com algú ja sap, i de tant en tant entre anuncis, sèries i programes diversos, es va colar en el meu conscient una promo. Resulta que coincidint amb la tardor (que no acaba d'arribar) les televisions ens proposen una graella, en principi, renovada i intensa acord amb els temps que corren o, el què és el mateix, a la tendència televisiva: concursos, sèries, programes del cor sense substituts, etc. 

Les públiques, amb el seu absurd afany de ser un estri de servei públic, intenten escapar de la moda. Això i la generació de nous canals, que ha provocat un cert alliberament de la pressió de l'audímetre, ens permet gaudir de certes perles que en canals privats serien difícils.

La primera perla va ser un tast. Una bona promo pot donar una oportunitat a un programa. I així va ser. A la uni, em deien que de tot el que s'inverteix en publicitat, només funciona el 50% però que no es pot saber res més del que amaga aquesta dada. I TV3 ho deu saber perquè malgrat tot i molts, és una televisió que acostuma a fer bones promos. No deixen de ser anuncis endogàmics, però anuncis al cap i a la fi. 

La cosa va passar ràpid, però em va quedar el més important. Dia: diumenge. Canal: 33 Hora: 22:15. El programa anava sobre Òpera (us he de dir que l'Òpera em provoca el mateix efecte que la valeriana: son). però el títol ( gran encert creatiu) em feia pensar que me l'acostarien. 

Em va cridar prou l'atenció com per ahir diumenge, saltar-me un reality-concurs d'autoestopistes, i posar el minoritari 33.

MERAVELLÓS, us ho dic de veritat. Una troballa que et deixa amb la boca oberta. Vaig tenir els ulls negats de llàgrimes d'emoció durant els prop de 25 minuts que dura aquesta perla de Tahití. No vaig gosar fer cap comentari fins el final. Si el programa és una troballa, el presentador et fa caure de cul a terra. Feia moooolt de temps que no veia una bèstia comunicant una passió tan difícil d'encomanar com és la Opera. Ramon Gener. Quedeu-vos amb aquest nom i si us plau, si per aquelles casualitats de la vida us el trobeu tocant el piano enmig del vostre trajecte, atureu-vos i gaudiu de la màgia i la passió que transmet. Sense cap mena de dubte és el programa més arriscat, sorprenent i fantàstic que he vist a la televisió en molt de temps!

Perdoneu però algú ho havia de dir! 

Si us el vàreu perdre:

http://www.tv3.cat/opera-en-texans/

PENSANT EN LA TARDOR... AVIAM SI ARRIBA!

Perquè ja he vist la meva propera adquisició...Us la presento!
Sempre havia pensat que les botes d'aigua eren la cosa més antiestètica del món, fins que he vist aquestes. Ah! per si ho voleu saber, són de Bosanova i costen 41€ (una ganga). A mi, aquestes que són de color marró envellit m'han robat el cor, però les negres no estan gens malament.
Que plogui, que plogui...

UNA COSA PORTA A L’ALTRE...

La decisió s’estava gestant ja fa uns mesos. Un dia vaig veure el meu fill fent mimetisme amb un palet de pa com si fos una cigarreta. La imatge em va provocar nàusees. Potser no seria el millor exemple pel meu fill si de gran no vull que fumi, em vaig dir. I la cosa va anar així. Ara feia 2 anys que havia reconvertit la meva figura de grassa simpàtica, en una de noia corrent (bé, una mica més baixeta que la resta, però en fi...) i el manteniment ja formava part del meu hàbit alimentari. Ja no havia de patir. Ara, al deixar de fumar no m’engreixaria els deu quilos de la vegada passada.

23 dies més tard. Començo a notar com se m’eixamplen les cuixes, torna a brotar la panxa i les pelleringues dels braços es fan més evidents. Pujo a la bàscula cada dia i la cosa no promet. 1,5 de més que no baixen ni a còpia d’amanides solitàries per sopar.

La roba encara la puc portar, però no sé si al hivern la cosa anirà a més. NO M’HO PUC PERMETRE.

Si menjant el mateix augmento de pes, he d’aconseguir gastar més... les mates, són les mates.

Si fins aquí heu arribat a la meva conclusió... entendreu que en la meva vida hi hagi un nou concepte temporal que implica un nou hàbit:

Resumint els 23 DIES SENSE FUM = 2 DIES SENSE COTXE:

• Encara em fumaria un puret... sobretot després de sopar
• He de menjar a l’hora.... no hi ha manera d’enganyar la gana. Ara no!
• Després d’una bona caminada de bon matí, es treballa millor
• L’aspecte de la meva pell ha millorat
• I no em canso com abans, la qual cosa vol dir que els meus pulmons també han millorat
• el meu fill encara em recorda amb cigarreta. Suposo que això vol temps.

QÜESTIÓ D'OPINIÓ PRÒPIA

DE PREGUNTES, RESPOSTES I MENTIDES

L’altre dia, un amic m’assegurava que Pep Guardiola era votant socialista. –El nostre Pep!- Exclamava amb aquella convicció del “ja sabia jo que…” que ens persegueix per donar forma a la raó o la inseguretat o a la simple enveja o a la reafirmació del nostre ego… vés a saber!

El més impactant d’aquelles paraules és que a primer cop de veu, et deixen atònit. Com si de cop t’acabessin de trencar els esquemes. Prefixats, és clar, i que en el fons, minuts més tard del cop de titular, acabes entenent que només estaven en el teu cervell. Bé, en el teu i en el del teu amic. Durant uns segons reordenes el teu esquema mental, busques excuses, t’ubiques. I del fangar aprofites per desfigurar i tornar a donar forma al personatge.

Per què hauria de ser socialista? Pot ser independentista un votant del PSC? Perquè en Pep, el nostre Pep és independentista, oi?  I,finalment, algú com en Pep, diria mai a qui vota?

Aquestes i mil preguntes més em surten a glopades i no hi ha cap resposta. Tot son divagacions. En el fons, no el conec. No sé res més enllà, que el que es veu per Televisió o en el camp, en les rodes de premsa, en el seu posat. O el que ha fet treballant, amb els jugadors, amb el club, amb els colors... res més. Només he creuat una paraula amb ell en una cafeteria. Li vaig dir: Bon profit! Ell em va respondre amb un: Gràcies, igualment!

Si va fer servir l’expressió igualment, sí que podria derivar-se’n una connotació socialista-comunista. Sí, sí... comença a encaixar. Però ell parla en termes d’independentisme, aleshores com pot ser que sigui del PSC?  Una esquerra independentista? La republicana... però, és clar, ser  votant d’ERC el podria posar en una posició incòmoda. Al cap i a la fi, segur que si els seus dirigents se n’assabentessin el situarien com a número 1 del partit, i en Pep, el meu Pep, ha dit per activa i per passiva que ell només sap de futbol. Així, que no queden més opcions ergo vota el PSC per què no té cap altra opció.

JA ESTÀ. El meu cervell, comença a tornar a la normalitat. Assetjat pels esdeveniments intenta tornar a la velocitat normal de conducció.

Més tranquil·la continuo sentint el meu amic que ara em parla de cervesa. Començo a notar con el múscul distens indica que ja tot ha tornat a la normalitat. Aleshores, com una batzegada, irromp a la ment una pregunta. Trencant el seu discurs formulo la pregunta que m’apreta per sortir: I com ho saps això d’en Pep? que vota PSC?. Ell respón: un noi que conec, coneix a Joan Laporta i aquest li ha assegurat que així és.  

D'on prové l'error?

 “No hase falta desir nada más”.