Benvinguts al Collsacabra
Sí família. Aquest any i després de 40, hem decidit allunyar-nos del mar. A 50 km de la costa del mediterrani, d’aquest meravellós país que es diu Catalunya, s’hi aixequen unes cingleres verdes i frondoses que t’atrapen. La temperatura fresca, els amics i molts nens també han estat condicionants alhora de triar destí de vacances. Potser han estat els 40 i totes aquelles coses que et fan pensar sobre la vida. No ho sé. Tampoc us negaré que ahir en arribar tenia un neguit dins el pit, potser ansietat, aquella sensació de vertigen de saber que estàs davant d’unes vacances diferents i que en el fons, tampoc saps si t’agradaran com les de l’Empordà. Però aquí estem, amb la fresca, gaudint d’uns dies a Cantonigròs. Us prometo que sembla ben bé el destí, però en poc temps i per circumstàncies diferents hem anat tornant i tornant fins aquí. La Teresa i l’Horacio per una banda, els Pometes i els cantonigers per l’altra, el cas és que aquella carretereta malèfica pels marejos de l’Arnau se’ns ha anat fent cada vegada més familiar i aquí estem: al Collsacabra.
Per tant aquest any el Merilanding tindrà com a marc d’aventures la comarca d’Osona, el melic de Catalunya i les colindants Ripoll i la Garrotxa. Per si això fos poc, aquestes vacances a part dels 4 humans i els dos gats, ens acompanyen dues gallines –a qui encara no els hem posat nom- que cada dia ens ponen un ou. Tenim un hort, on no hi podem entrar (tampoc és una mala notícia) des d’on ens tiren un enciam per alimentar-les a part del pinso que tenen i que es miren amb bastant indiferència, la veritat. Com que són gallines i no galls ens hem llevat amb la fresca i els primers raigs de sol. El dia pintava fantàstic i hem decidit anar a la piscina de Tavertet. Si Cantonigròs és rural, Tavertet és de pessebre. Els carrers empedrats no són aptes pels turmells laxos però és un poble maquíssim. He de dir que m’ha sobtat que a l’entrada del poble hi haguessin parat una barrera. Una senyora, l’Estrella ens han dit que es diu, amb cara de pocs amics se’ns ha acostat i ens ha demanat un euro per a poder entrar al pobre. -Com?- Li hem preguntat. Però ella ens ha dit que eren les normes. Li hem donat l’Euro i li hem dit que com que aniríem cada dia a la piscina, que sabés que aquell era el primer i únic euro amb el qual contribuiríem al abús municipal. –Que som xaves no idiotes!- Una vegada ens ha donat el paperet d’accés hem anat fins la piscina amb l’aigua més freda que he tocat mai. Potser el fet que cada nit la temperatura baixa de 20 graus hi deu contribuir. El cas és que en el moment que he vist que els nens jugaven de valent amb altres nens i que el Xavi xalava xerrant amb el Quim (Que ens hem trobat a Tavertet), mentre em prenia una canya a l’ombra fresca del xiringuito regentat per l’Ot, sentint les converses alegres d’estiuejants que es retrobaven un any més, he tingut la sensació de vacances. Sí, diferents, a la muntanya, però vacances. He entès que hi ha altres maneres de viure l’estiu i que potser conèixer-ne una de nova havia estat una bona pensada, una pensada dels 40.
Tant si estàs al mar com a la muntanya hi ha coses que decididament fan que et sentis de vacances. Com per exemple, dinar a les 16h. Doncs això, el Xavi ha pogut fer la seva barbacue feliç amb un xai que en Albert, el carnisser del poble, ens ha tallat a primera hora del matí amb aquella destresa que enamora.
Havent dinar, una migdiadeta curta amb la Dolça que necessita calmar l'ansietat del lloc nou amb el contacte constant amb la meva pell. Al cap d'una estona han vingut en Miquel i la Nuni a fer cafè a casa. Ens hem posat sota la morera i hem gaudit veient com en MacGyver, el gat jove de casa, s’enfilava sense parar d’un abre a un altre, pujava i baixava unes escales que porten fins a casa dels veïns sense treure l’ull a les gallines. La fresca sota morera era ideal per conversar i per xerrar amb la pressa de l’estiu: Cap. Els nens han arribat amb bicicleta i han volgut agafar els gats, el MacGyver s’ha deixat però la Dolça ha marxat esporuguida i ens ha tingut amb un ai al cor fins que no ha tornat a casa, més de 3 hores després.... ai els gats!
Com que l’avituallament era bastant necessari m’he afegit a la intenció de compra del Miquel i la Nuni que baixaven fins a Roda de Ter, al Bon Preu. Només volia comprar quatre llaunes de tonyina i si em descuido m’enduc el súper sencer. I a última hora del vespre hem tornat i hem fet petar la xerrada amb l’Ignasi i la Laia, abans del serveis dels restaurants que porten els seus noms i que us recomano decididament.
Ja a casa, un sopar lleuger i una dutxeta per acabar el primer dia de vacances. La cosa, pinta bé.
PD: Tinc una Pokemon Station davant de casa. Un plus!
