El dia de sol d'aquest matí tenia un destí predefinit. Anàvem a casa d'en Jair i l'Agnès. Viuen en un lloc tranquil, en una casa molt xula. Segons l'Arnau, perquè té dues portes per arribar al mateix lloc. En Jair amb la voluntat dels millors amfitrions ens ha rebut amb unes patates braves, espectaculars. Si no ho dic en mata (crec que només les ha fet per sortir al merilanding)
Hem fet unes rises, unes birres, una barbacoa. En Jair té una imatge de destraler que no es correspon amb la realitat. Així de prop i en confiança, veritablement sembla un vedell. M'ha donat força confiança amb el projecte entre mans. En sap un pou.
Quan l'Agnès m'ha dit que ens banyaríem a la piscina, m'he imaginat una altra cosa. Ni millor ni pitjor. Una altra cosa:
Però està clar que el tamany no importa!
Al vespre hem anat a ca la Tati, la meva amiga empordanesa. Mira que treballen i van morts! Però tot i així ens han convidat a sopar uns "chuletons" espectacularment grans. La pedra que havia d'acabar rogent per poder acabar de coure el xuletó no ha acabat d'estar llesta, però mo calia. Ens agrada més avuat crua. Hem tornat amb els ous i les llimones de collita pròpia. Tant de l'Agnès com de l'Albert.
Anar a ca la Tati és com anar a casa un germà. Sempre hi vas a gust. Sempre. Tinc molta sort de ser amiga de la Tati i l'Albert. Són un exemple de bona gent. Encara que només sigui per un vespre val la pena estar prop d'ells. A l'Empordà.
