Mentre passejava entre abrics, calces, quinquers, raquetes, i xips diversos he arribat a la conclusió que l'ésser humà és l'únic animal capaç d'arreplegar més del què li falta. Suposo que això forma part de l'encant d'aquests mercats. Un acumula i acumula i amb un brot de lucidesa decideix vendre's fins i tot l'ànima per sentir-se lliure. Potser nou.
Després hem anat a dinar tots junts a casa dels pares de la Mònica (la dona del meu germà). Hem agafat 3 pollastres a l'ast i ens hem deixat emportar pels segons que a l'estiu passen amb una cadència diferent. Més lenta. Estar amb la família ajuda a sentir-se tranquil, sense etiquetes o les de tota la vida. Reunir-se amb la família vol dir riure per no saber compartir una hamaca, ballar per tirar-se en fila a l'aigua, veure rostir-se la Mònica al sol, discutir amb en Carles, com a esport (potser com a advocats ens hauríem guanyat millor la vida). Hi ha un moment a l'estiu que el notes dins, que et sents bé, relaxa't, desconnecta't i gaudeixes quan veus els teus fills jugant amb els cosins, com si fossin els millors amics. Tirant-se a l'aigua, jugant a pirates, a policies, a indis, a nines i a ballenes, mentre els observàvem tot comparant-nos amb quan erem petits. La veritat és que triar un lloc de vacances a prop de la família paga molt la pena quan vius aquests moments!
Fins i tot el Coqui, el gos de la meva mare adoptat pel meu germà, ha volgut compartir piscineta amb els nens. Qué divertit!
Finalment, al vespre hem decidit anar a sopar amb part de la colla de la infància. Ja no tenim tanta relació com abans, però els moments de la infància són com cola d'impacte, mai més te'n desfàs.
Una bona decisió per acabar un bon dia.
