dia de tornada de vacances, o sigui que hem fet més d'una hora de cua (per creuar l'aduana) i finalment hem fet cua perquè tesulta que el 16 d'agost és l'únic dia que tanquen tots els accesos a la "Ville" de Colliure. He entès que era per un tema de fics artificials, però no n'estic segura. Així que l'accés més cèntric estava a 35 minuts a peu. Ole els gabatxos mcaguntot!
El cas és que l'excursioneta era per anar a veure la tomba d'Antonio Machado. Així que en un dels controls hem preguntat i ens han fet anar a un segon control. En aquest segon hem vist el cartell de Cementiere! Calla! Hem pensat, anem'hi que potser no està tot perdut. Portàvem dues hores i mitja dins del cotxe o sigui que ens ha semblat que la sort ens sorprenia en veure el rètol. Hem entrat en aquell recinte fred, sense cap ésser viu capaç de donar una trista indicació. Així que he dit als nens que havien de trobar un nom: Antonio Machado. L'hem feta del dret, del revés, amunt i avall. Només flipàvem amb els objectes que acompanyàven les làpides. Boles de Nadal, vaixells, petxines, flors, bonsais, plantes i Souvenirs. Sí sí, com us ho dic. Souvenirs, però no d'aquells que omplen les estanteries del Corte Inglés o de les Rambles de Barcelona.
Souvenirs per aquí, souvenirs per allà i només coses ridícules i sens sentit. Ja sabia que els geancesos eren un pèl hotetes, però avui m'han sobrepassat.
Després de donar voltes un per un hem anat a preguntar, novament a la Gendarmerie. Ens han dit que si volíem veure la tomba de Machado hauríem de caminar fins el poble, només uns 35 minuts. Així que hem decidit marxar (merci beaucoup). Llavors hem anat a Argelés on hi van estar concentrats tants catalans fugint dels nacionals. I la cosa no ha anat millor. És clar amb tantes cues i voltes, ja rondaven les 14:30 del migdia o sigui que hem intentat fer un mos sense èxit. Les cuines tanquen escrupulosament a les 14:30-15h. Fins i tot hem vist un restaurant que posava dinar de 12:15 a 13:15. Una hora!
Passejant i a la cerca del Restaurant m'he adonat que els pobles de França són diferents als nostres. No sé si
la incapacitat de pintar les cases d'un únic color o el fet de veure les avingudes ajardinades hi tenen a veure, però el cas és que és creuar la frontera i saber que estàs a França. Amb uns estètica a lo Aló-Aló.
La meva família en aquests moments demostra ser especial. Ni han badat boca, tenien gana i no sabien on anaven i, malgrat tot, no s'han emprenyat ni m'han retret res. Tinc molta sort. Jo m'hauria cagatentor, però ells no. Davant el meu lament i les meves disculpes només han dit: tu no podies saber-ho. Són el millor que tinc en aquesta vida.
Hem decidit girar cua i cap a casa. La sortida de Figueres ha estat més propera que la de Céret. Així que hem aparcat amb la voluntat d'anar a veure en Dídac Lee. Però tampoc la fortuna ha estat del nostre favor. Així que hem menjat na pizza carbonitzada i hem deixat de prendre decisions per un altre dia. Un dia on la tramuntana ens bufi a favor. Això sí un dia com aquest només ens podia acabar a la ciutat bressol del surrealisme.
