Perdent el somriure

He entès per què a mida que ens fem grans anem perdent la capacitat de somriure i els nostres ulls van apagant-se amb la tristesa. Avui he vist un nen petit, potser tenia un any, i al seu voltant s’hi aplegaven unes quantes dones dient-li amb dolçor infinita cosetes boniques. L’escena era entranyable. El nen se les mirava bocabadat i dibuixava somriures infinits amb una felicitat plena. I sense entendre ni mig, racionalment parlant. Però aquell infant no necessitava res més.

Quan les dones s’han acomiadat, les seves cares s’han relaxat. La vellesa s’ha tornat a instaurar en el seus rostres. Han continuat caminat capcotes cap a les seves vides de sempre.

Mentre ho mirava, m’he imaginat quina cara faríem si tot passejant, la gent ens anés dient paraules boniques a tothora; amb dolçor i amb el cor net. Sense complexes i amb gratitud i compassió. Quina reacció tindríem si tota la gent que ens trobéssim intentés sempre arrancar-nos una rialla? No seríem així més feliços?

Potser d’aquesta manera la vida seria més simple perquè en el fons l’única cosa que ens mou és l’estima dels altres, que val a dir, que només aconseguim si som capaços d’estimar-nos a nosaltres mateixos. I afegeixo que, com deia aquell, el que més apropa les persones és el so d’una rialla.

Només veien la cara d’aquell nadó n’hi ha prou per saber que tot és intentar-ho.

El cap alt i el cor ple

L’esperit aventurer em va portar a voler veure per dins l’apassionant món que s’hi descobria. Les ganes i la inquietud m’hi van abocar de ple. Unes setmanes intenses i una manera de treballar nova. M’enduc l’experiència de saber una cosa més i amb la reflexió que el treball cerca recompenses no sempre immediates. Això és tot. Un tast que em fa valorar molt més el què tinc i el què vull i el què no vull. Les grans fites es fan de petites coses i encara que la pedra sigui petita també pot molestar si se’t cola a la sabata. Avui segueixo caminant amb la tranquil·litat de saber què he fet el possible de l’impossible i que no sempre les coses són com havien de ser. Meri dixit.

Si Belén responde...

He vist la lum. Després del fracàs de la Belén Esteban a “España Pregunta i Belén responde” (cosa insòlita si seguim la seva trajectòria professional), he arribat a la conclusió que el problema de l’escassa audiència del programa es deu més al format que a la protagonista. Si bé és cert que la Esteban va estar en la seva línea d’espontaneïtat, també ho és que quan un està sotmès a un interrogatori vol ser correcte. I això, l’ allunya de la realitat. Polítics i presidents van estar asseguts pel mateix motiu a “Tengo una pregunta para usted” de TVE i la cosa no va anar millor.

TVE en comptes de generar les queixes per plagi, hauria de donar les gràcies a Telecinco perquè la Esteban ha evidenciat que aquest format de programa lluny d’apropar al polític de torn a l’audiència, la trasllada a la pel·lícula de romans. Potser millor buscar nous formats, més reals i més propers, mireu sinó el Polònia i les esbatussades que hi ha per participar-hi.

Més enllà dels límits

"MÁS ALLÀ DE LA VIDA". Telecinco. Dimecres 13 d'octubre

Quan ja semblava que ho havíem vist tot en televisió, va i se’ns apareix una mèdium que pot parlar amb els morts. Perquè tingui més gràcia els morts són personatges coneguts i els protagonistes d’aquestes sessions paranormals televisives els seus éssers més propers. Ple de tòpics al voltant dels sentiments dels vius sobre la mort, crec que el programa és la millor demostració que el fum es pot vendre i que la carronya és la carn que es mengen els carronyaires de les seves víctimes mortes. No entro en si és cert o possible parlar amb algú del més enllà; com diria Punset això no demostraria res, però tot té un límit i per a mi es va superar quan la mare de Rocio Wanninkof, assassinada, suplicava a la mèdium Anne Germain poder parlar amb la seva filla.

La posada en escena i l’excel·lent treball de Jordi Gonzàlez més enllà de fer-me entrar en la sessió paranormal va recordar-me a les “ouijes” que d’adolescent fèiem per fer-nos pujar l’adrenalina creient parlar amb morts, suggestionats per la malícia de qui movia el got pel taulell amb l’abecedari, el sí i el no, i la sèrie de nombres fins el 9. I és que qui ven fum, ja sap qui el comprarà, malgrat faci mal als ulls.

PERQUÈ VE DE GUST!

La televisió és un estri estrany. Dins la caixa es produeixen coses que se’ns escapen a la raó. Aquest és el cas de Karlos Arguiñano. Després de 20 anys a la televisió i quan tot feia pensar que desapareixeria com d’altres ho han fet, el fitxa Antena 3. Fins aquí, encara, pots ser arriscat però endavant, per provar-ho...

El que ens sorprèn és que un programa de cuina el programin per passar-lo abans de un telediari del vespre, el d’Antena 3 i vet aquí la sorpresa: seguint el mateix format de sempre el programa funciona. Amb un 18% de share de mitjana durant tota la primera setmana d’emissió!! I quin és el secret? Doncs que per fi algú ha pensat en tots aquells pares amb criatures que a de 8 a 9 del vespre donen de sopar als nens, que no sempre és fàcil i que tenen el tema de l’alimentació molt present. A més a més, és un programa fàcil de veure, que el protagonitza un showman com és l’Arguiñano. Que darrera la seva destresa manual és un tipus simpàtic que fins i tot, malgrat algun acudit verd, el pots compartir amb els més petits de la casa. Ah! I el interès és extensible a tots els que estan cansats de les misèries humanes, dels concursos que ens fan sentir ignorants o dels documentals que no permeten distracció... Abans de sopar, siusplau, lleugeresa i divertiment per a tots els públics. Gràcies Karlos!

OPRESSIÓ DEL SISTEMA

Un bon amic, el Gerard Sòria ha penjat aquesta fotografia amb un peu de foto grandiós:

L'opressió del sistema (en imatges)

Un missatge tant belenià ( de Belén Esteban) que fins i tot el comparteixo!

Necessitava compartir-ho!

Memòries

La Sole es va quedar aturada. El seu pensament se n’havia anat qui sap on. L’esforç per recordar el que estava fent li produïa dolor. Les llàgrimes van aparèixer sense adonar-se’n. La cruel realitat que perdia el seny es feia cada vegada més visible. La Sole. Disposada a no deixar-se vèncer va anar a l’eixida. Les flors sempre li havien transmès felicitat. Els geranis estaven florits i vermells. Els gessamins transpiraven aquella dolça olor que la nodria de sensibilitat. La música de les fulles la re orientaven al compàs de la serenor que només en aquell petit pati podia trobar. En Baldiri la mirava de reüll mentre ella treia les fulles mortes de les plantes, retrobant-se amb si mateixa. La Sole havia estat la vida en aquella casa i ara, aquella casa, caminava amb rumb incert. Tan incert com la malaltia evolucionava. A poc a poc, en Baldiri s’endinsà a la cuina. Aquella cuina que ell no havia trepitjat gaire. En ocasions, li costava recordar el color de les rajoles. Els homes de l’època no hi entraven a la cuina. Ara tot era diferent. El receptari era a la dreta dels fogons. Unes caixetes més avall de les espècies i del fruit sec. El foc estava encès. No sabia quanta estona feia, però el xup-xup indicava que el menjar era gairebé a punt. Havia estat seguint la Sole amb una discreció imperceptible. Mentre ella pujava les escales a feinejar a dalt, en Baldiri aprofitava per controlar que aquesta vegada tot anés bé. Que el menjar no es cremés o que no fos salat. La recepta deia que arribat a aquest punt es condimentés al gust. En Baldiri va agafar una cullera de pal del calaix, sota els fogons. I provà lentament el suquet. L’escalfor als llavis l’obligà a esbufegar lleument. El caldo era boníssim, però li faltava alguna cosa. Alguna cosa que la Sole segur que hagués sabut en un altre temps. Li va semblar que amb una mica de salt corregiria el sabor dessaborit. Va agafar el saler i amb aquells dits que en altre temps havien teixit arreplegà un grapadet de salt. Suaument la deixà caure a la cassola que seguia la cocció al ritme de les bombolles. Semblava satisfet. Com si es tractés de la millor feina del món sentia l’orgull que només se sent quan es fan bé les coses. Sabia que la Sole no era capaç de recordar les petites coses del dia a dia i això la sumia en un desconcert i una depressió que ell no era capaç de suportar. La Sole sempre havia estat alegre. Des de que l’havia conegut. Quan vivia en una barraca a la vora del rierol sempre la veia cantant i rient amb la seva germana. Els ulls foscos ressaltaven amb la pell blanquinosa i uns llavis prims que s’estiraven sovint seguint les llargues rialles. La Sole havia estat tan valenta. Ara sentia, per primera vegada, com s’apagava. Com el temps s’havia encebat amb la seva memòria. Sempre l’havia estimada. Ella ho sabia malgrat els contratemps i la poca sensibilitat que desprenia en Baldiri. La cassola seguia el seu curs. El pollastre guisat donaria empenta a la Sole que s’amagava en les seves flors, una vegada més. Veuria que encara podia fer coses. Que no valia deixar-se caure, ni llençar la tovallola. Això pensava en Baldiri que amb una paciència infinita i amb un amor de més de 60 anys somniava amb la seva Sole, la que sempre havia conegut. Ara, però només reconeixia la seva aparença. Res era igual. Res seria igual des de el dia que estant a l’autobús va patir l’atac d’angoixa. No poder recordar la parada ni reconèixer els seus carrers. Se sentia perduda i va cridar. Unes quantes persones els separaven. L’autobús atapeït de gent desconeguda els anunciava el que seria la seva vida des d’aquell moment. Un desconcert perquè tot resultaria desconegut al cap i a la fi. Va atansar-se amb la pressa. Què passava. El crit era buit. No l’havia sentit mai abans. Era silenciós i a la vegada esgarrifós. Va poder allargar la ma fins a agafar la seva. No sabia el què passava però era gros. Molt gros. Des d’aquell moment: metges, proves, metges i proves. Fins arribar a l’inici de la fi. La Sole perdria la memòria. A poc a poc, però més ràpid de com l’havia adquirit. Era Alzheimer. La Sole va deixar els seus testos al sentir que l’aroma del xup-xup s’escolava entre la reixa del pati que donava a la cuina. Algun mecanisme s’havia posat en marxa i tractava d’estimular les neurones inconnexes. Va fer quatre passes fins la cuina. Va agafar la cullera de pal. No recordava haver-la tret del calaix. Amb prudència va tastar el caldo i va sentir com se l’hi eixamplava el pit. Havia sortit bé. Potser, al cap i a la fi, la medicació de prova estava fent efecte. Els seus llavis van dibuixar un somriure. Els ulls li van brillar, potser per l’emoció. Potser no estava tot perdut. En Baldiri va somriure només de veure com l’havia encertada. La Sole havia de lluitar però no ho podia fer tota sola. Va preguntar-li si el dinar estava fet. Va ajudar-la a parar la taula. Van asseure’s i van encendre la televisió. Això era el normal. I en Baldiri volia sentir la normalitat. Aquella que l’havia acompanyat tota la vida.