PERQUÈ VE DE GUST!

La televisió és un estri estrany. Dins la caixa es produeixen coses que se’ns escapen a la raó. Aquest és el cas de Karlos Arguiñano. Després de 20 anys a la televisió i quan tot feia pensar que desapareixeria com d’altres ho han fet, el fitxa Antena 3. Fins aquí, encara, pots ser arriscat però endavant, per provar-ho...

El que ens sorprèn és que un programa de cuina el programin per passar-lo abans de un telediari del vespre, el d’Antena 3 i vet aquí la sorpresa: seguint el mateix format de sempre el programa funciona. Amb un 18% de share de mitjana durant tota la primera setmana d’emissió!! I quin és el secret? Doncs que per fi algú ha pensat en tots aquells pares amb criatures que a de 8 a 9 del vespre donen de sopar als nens, que no sempre és fàcil i que tenen el tema de l’alimentació molt present. A més a més, és un programa fàcil de veure, que el protagonitza un showman com és l’Arguiñano. Que darrera la seva destresa manual és un tipus simpàtic que fins i tot, malgrat algun acudit verd, el pots compartir amb els més petits de la casa. Ah! I el interès és extensible a tots els que estan cansats de les misèries humanes, dels concursos que ens fan sentir ignorants o dels documentals que no permeten distracció... Abans de sopar, siusplau, lleugeresa i divertiment per a tots els públics. Gràcies Karlos!

OPRESSIÓ DEL SISTEMA

Un bon amic, el Gerard Sòria ha penjat aquesta fotografia amb un peu de foto grandiós:

L'opressió del sistema (en imatges)

Un missatge tant belenià ( de Belén Esteban) que fins i tot el comparteixo!

Necessitava compartir-ho!

Memòries

La Sole es va quedar aturada. El seu pensament se n’havia anat qui sap on. L’esforç per recordar el que estava fent li produïa dolor. Les llàgrimes van aparèixer sense adonar-se’n. La cruel realitat que perdia el seny es feia cada vegada més visible. La Sole. Disposada a no deixar-se vèncer va anar a l’eixida. Les flors sempre li havien transmès felicitat. Els geranis estaven florits i vermells. Els gessamins transpiraven aquella dolça olor que la nodria de sensibilitat. La música de les fulles la re orientaven al compàs de la serenor que només en aquell petit pati podia trobar. En Baldiri la mirava de reüll mentre ella treia les fulles mortes de les plantes, retrobant-se amb si mateixa. La Sole havia estat la vida en aquella casa i ara, aquella casa, caminava amb rumb incert. Tan incert com la malaltia evolucionava. A poc a poc, en Baldiri s’endinsà a la cuina. Aquella cuina que ell no havia trepitjat gaire. En ocasions, li costava recordar el color de les rajoles. Els homes de l’època no hi entraven a la cuina. Ara tot era diferent. El receptari era a la dreta dels fogons. Unes caixetes més avall de les espècies i del fruit sec. El foc estava encès. No sabia quanta estona feia, però el xup-xup indicava que el menjar era gairebé a punt. Havia estat seguint la Sole amb una discreció imperceptible. Mentre ella pujava les escales a feinejar a dalt, en Baldiri aprofitava per controlar que aquesta vegada tot anés bé. Que el menjar no es cremés o que no fos salat. La recepta deia que arribat a aquest punt es condimentés al gust. En Baldiri va agafar una cullera de pal del calaix, sota els fogons. I provà lentament el suquet. L’escalfor als llavis l’obligà a esbufegar lleument. El caldo era boníssim, però li faltava alguna cosa. Alguna cosa que la Sole segur que hagués sabut en un altre temps. Li va semblar que amb una mica de salt corregiria el sabor dessaborit. Va agafar el saler i amb aquells dits que en altre temps havien teixit arreplegà un grapadet de salt. Suaument la deixà caure a la cassola que seguia la cocció al ritme de les bombolles. Semblava satisfet. Com si es tractés de la millor feina del món sentia l’orgull que només se sent quan es fan bé les coses. Sabia que la Sole no era capaç de recordar les petites coses del dia a dia i això la sumia en un desconcert i una depressió que ell no era capaç de suportar. La Sole sempre havia estat alegre. Des de que l’havia conegut. Quan vivia en una barraca a la vora del rierol sempre la veia cantant i rient amb la seva germana. Els ulls foscos ressaltaven amb la pell blanquinosa i uns llavis prims que s’estiraven sovint seguint les llargues rialles. La Sole havia estat tan valenta. Ara sentia, per primera vegada, com s’apagava. Com el temps s’havia encebat amb la seva memòria. Sempre l’havia estimada. Ella ho sabia malgrat els contratemps i la poca sensibilitat que desprenia en Baldiri. La cassola seguia el seu curs. El pollastre guisat donaria empenta a la Sole que s’amagava en les seves flors, una vegada més. Veuria que encara podia fer coses. Que no valia deixar-se caure, ni llençar la tovallola. Això pensava en Baldiri que amb una paciència infinita i amb un amor de més de 60 anys somniava amb la seva Sole, la que sempre havia conegut. Ara, però només reconeixia la seva aparença. Res era igual. Res seria igual des de el dia que estant a l’autobús va patir l’atac d’angoixa. No poder recordar la parada ni reconèixer els seus carrers. Se sentia perduda i va cridar. Unes quantes persones els separaven. L’autobús atapeït de gent desconeguda els anunciava el que seria la seva vida des d’aquell moment. Un desconcert perquè tot resultaria desconegut al cap i a la fi. Va atansar-se amb la pressa. Què passava. El crit era buit. No l’havia sentit mai abans. Era silenciós i a la vegada esgarrifós. Va poder allargar la ma fins a agafar la seva. No sabia el què passava però era gros. Molt gros. Des d’aquell moment: metges, proves, metges i proves. Fins arribar a l’inici de la fi. La Sole perdria la memòria. A poc a poc, però més ràpid de com l’havia adquirit. Era Alzheimer. La Sole va deixar els seus testos al sentir que l’aroma del xup-xup s’escolava entre la reixa del pati que donava a la cuina. Algun mecanisme s’havia posat en marxa i tractava d’estimular les neurones inconnexes. Va fer quatre passes fins la cuina. Va agafar la cullera de pal. No recordava haver-la tret del calaix. Amb prudència va tastar el caldo i va sentir com se l’hi eixamplava el pit. Havia sortit bé. Potser, al cap i a la fi, la medicació de prova estava fent efecte. Els seus llavis van dibuixar un somriure. Els ulls li van brillar, potser per l’emoció. Potser no estava tot perdut. En Baldiri va somriure només de veure com l’havia encertada. La Sole havia de lluitar però no ho podia fer tota sola. Va preguntar-li si el dinar estava fet. Va ajudar-la a parar la taula. Van asseure’s i van encendre la televisió. Això era el normal. I en Baldiri volia sentir la normalitat. Aquella que l’havia acompanyat tota la vida.

CONVIDA A VEURE'L

EL CONVIDAT Un programa proper, entranyable i ple de bon humor. Albert Om ha tornat a tv3 reconciliant-nos amb la pantalla. Si bé és cert que hem patit veient com Teresa Gimpera no dorm esperant el seu acollit fill, també hem vist com amb tota naturalitat l’Albert compensava la seva falta anant a buscar 3 entrepans amb pernil que segur han fet oblidar les poques hores dormides. Una vida quotidiana, la d’una artistassa, que ens ha produït tot tipus de sentiments. Des del sofà de casa he somrigut, he plorat i m’he emocionat. Però, sobretot, he vist un treball magnífic, ple de sensibilitat amb l’objectiu de fer caure tòpics, perquè malgrat tota la popularitat que et pugui donar la televisió, les revistes o les pel•lícules, no deixem de ser éssers humans. Això és el que ens proposa l’Albert Om, un programa de falsos mites o de persones humanes segons qui el miri. Dilluns després del Crackovia a TV3

La televisió Fast Forward

Sí nois, segueixo a "El Suplement". La meva nova fita, aconseguir ser crítica de televisió, està en peu. Vaig superar la bateria de preguntes que em va fer la Tati Sisquella i m'ha donat l'oportunitat de seguir. Sí. Aquesta setmana, la crítica són les gales arran de la de TV3 per presentar la programació de tardor: Les gales són el que són, gales. Probablement és el tipus de programa més antic de la caixa tonta, però Tv3 ha volgut innovar disfressant-la de concurs. Amanyat, és clar, perquè després d'haver seguit "La Partida" tot l'estiu, és extrany que els presentadors encertin tots els mots, cançons, dibuixos i demés. Home, si dibuixant una orella (Pellisser) que semblava més aviat un circuit de Fórmula 1, son capaços de dir orellera.... en fí. Grans moments de Cuní ("jo sempre jugo per guanyar") i d'Elisabeth Carnisser que fent imitacions no hauria de patir per guanyar-se la vida, si tanquen el T-Vist, que ja ha vist reduïda la seva presència a la d'Aquí a un sol dia a la setmana, (avantsala de desaprèixer). Al cap i a la fi, l'objectiu era que ens empassèssim tot aquell tinglado i que anèssim situant en el nostre disc dur la graella personalitzada comptant amb els programes i sèries de TV3. Jo, com a mínim, tinc ganes de veure les novetats, després ja decidirem i, finalment, encara que sigui una opinió poc popular, celebro que acabi Ventdelplà, una sèire que fent un símil amb el xiclet, s'ha mastegat tant que ja no té gust de res i abans que ens entrin arcades, l'hauríem de tirar. A les escombraries, siuplau.

Nous horitzons...

Seguint una mica l'afany aventurer de "Españoles en el Mundo", que a la recerca d'una vida millor creuen mars i oceans, pugen muntanyes i es perden a la selva, jo he decidit dir sí a un nou repte. Si bé és cert que en aquesta ocasió no caldrà que me'n vagi a l'altre punta del globus terraqui, també ho és que la proposta rebuda em fa sentir com al "Filo de lo Imposible". Us inquieta que no us digui de qué es tracta? Anem a pams.... Fa poc més d'una setmana, rebo una trucada. Un nou programa de radio ajudarà a conformar la graella de programació de Catalunya Radio. El cap de setmana tindrà com a protagonista Tati Sisquella. Periodista que ha passat per nombrosos mitjans de comunicació imprimint un caràcter particular, sincer i divertit per allà on passa. Em tanteja la possibilitat que li faci una col·laboració setmanal en el seu programa. El sí, com sempre, em surt sense pensar... "He de dir que sí!" Així que he dit que sí i ja hi sóc. L'anònima que té l'oportunitat, entre els més grans, de donar el punt de vista de l'espectador en una sessió radiofònica sobre la TV. Un gran repte i una oportunitat de treure partit al meu vici... la caixa tonta... que per mi ho ha deixat de ser! El suplement, Catalunya Radio. Dissabte i Diumenge de 9 a 13h. Us hi espero.

esquisofrènia social

L'altre dia vaig llegir que hi ha un gran nombre de malalts socials, o el que és el mateix tot e gent que aparentment és normal però que en un moment donat es desconnecten i són potencialment perillosos. Ahir al vespre, desde la calor del meu llit, 30º feien insuportable agafar el son, vaig obrir les finestres i vaig sentir com molta gent (no estic capacitada de donar la xifra exacte) discorria pels carrers de Barcelona cridant "España, España" entre petards i bocines ( sort que no eren vuvuzel·les). Tan sols 24 hores després de veure com un milió i mig de persones s'aglopaven al centre de la ciutat demanant la INDEPENDENCIA, sense complexos. Esquisofrenia? Probablement, la condició humana fa difícil d'entendre la pròpia condició perquè els sentiments es barregen, fora de la raó i competeixen per fer-se un lloc en el conscient... i aquesta és la esquisofrènia sortir convençut d'estimar el teu petit gran país i celebrar la victòria del país "enemic"...

Res és pla, res és fàcil i només la raó pot posar ordre en tot això que som: esquisofrènics convençuts de ser el que som perquè no ens deixen ser d'altre manera i com qui té el síndrome d'Estocolm sortim a tirar un tró amb el gol d'Iniesta.