esquisofrènia social

L'altre dia vaig llegir que hi ha un gran nombre de malalts socials, o el que és el mateix tot e gent que aparentment és normal però que en un moment donat es desconnecten i són potencialment perillosos. Ahir al vespre, desde la calor del meu llit, 30º feien insuportable agafar el son, vaig obrir les finestres i vaig sentir com molta gent (no estic capacitada de donar la xifra exacte) discorria pels carrers de Barcelona cridant "España, España" entre petards i bocines ( sort que no eren vuvuzel·les). Tan sols 24 hores després de veure com un milió i mig de persones s'aglopaven al centre de la ciutat demanant la INDEPENDENCIA, sense complexos. Esquisofrenia? Probablement, la condició humana fa difícil d'entendre la pròpia condició perquè els sentiments es barregen, fora de la raó i competeixen per fer-se un lloc en el conscient... i aquesta és la esquisofrènia sortir convençut d'estimar el teu petit gran país i celebrar la victòria del país "enemic"...

Res és pla, res és fàcil i només la raó pot posar ordre en tot això que som: esquisofrènics convençuts de ser el que som perquè no ens deixen ser d'altre manera i com qui té el síndrome d'Estocolm sortim a tirar un tró amb el gol d'Iniesta.