... vull que el dia sigui net i
clar. I així ha estat. El meu últim dia de vacances ha començat ben d’hora, ben
d’hora quan uns senyors havien plantat una escala per pujar a la terrassa, rotllo
Pare Noel, amb l’objectiu de reparar les filtracions. Així que per ser l’últim ha estat més llarg
que els altres. Al cap de poc ens ha trucat a la porta un altre operari que
venia a arreglar-nos la cisterna del wàter. Ja teníem la casa empantanegada i
tots amunt i avall fent-nos nosa quan han trucat al Xavi per fer-li una
entrevista pel diari de Tarragona perquè farà de pregoner de les Festes de
Cambrils. Fantàstic. Semblava que de cop i volta la realitat de les nostres
vides tornés amb nosaltres abans d’hora. Quin estrès!
El dia era clar, la fresca de la
tramuntana encara es deixava sentir i teníem un llarg dia per endavant ja que
unes amigues de la infància ens havien convidat a casa seva a sopar. Mentre anàvem a la platja hem trucat als
cosins per anar-hi però ells no hi anirien. Així que hem canviat de platja i
hem anat a la platja de la gola. No sé si el meu subconscient ja sabia que més
enllà de l’elecció s’hi amagava la voluntat de provar una cosa que feia temps
que em rondava pel cap.
L’aigua era cristal·lina, neta i
fresca al primer moment. Ens hi hem tirat els quatre alhora i hem dedicat tot
el temps als nostres fills. És agradable conèixer a través del joc quina
personalitat tenen els petits de casa que a batzegades comprens que s’estan
fent grans. La Martina tenia els llavis morats i hem decidit sortir de l’aigua
deixant en Xavi i l’Arnau en remull.
Li he proposat a la Martina de
fer un passeig fins un xiringuito de windsurf, kaiacs i demés que hi havia a la
vora per preguntar preus. Mai se sap. Però el meu objectiu era un altre. Volia posar
a prova el meu equilibri damunt d’una taula. Volia fer pàdel surf. Com que llogar
una taula tenia el mateix preu que menjar-nos un gelat a la platja (8€) he
decidit de seguida que aquell seria el meu últim regal de vacances. La Martina
ha corregut fins on eren els nois i els ha dit que vinguessin de seguida.
Encara molls treien el cap. El primer en provar-ho ha estat en Xavi, perquè ell
ja ho havia fet, però li costava. Després ens han deixat la taula a nosaltres
les nenes. Mentre en Xavi ho provava jo anava guaitant com ho feien d’altres,
memoritzant la tècnica i tenia la sensació que me’n sortiria. La Martina s’ha
assegut a la punta. Es posa tan pesada de vegades que no pots dir-li que no.
Així que per una cosa així he decidit no batallar. Primer de genolls (pobrets
meus), després, una vegada l’equilibri ja estava controlat, he fet el pas
valent de posar-me dreta i tatxaaant... ja hi era.
Patia per l’Arnau, però aquest
esport no li ha costat gents. De fet ell volia posar-se dret i no anar de
genolls i s’hi ha posat de seguida. Després hem intentat fer tàndems. La
Martina i Jo, després l’Arnau i jo, que hem caigut, i també, l’Arnau i en Xavi
que ha estat intent fracassat i l’Arnau i la Martina que, com sempre, més que
remar discutien. L’hora ha passat volant i ja eren quarts de tres. El dinar
encara estava per fer i a la tarda teníem una activitat prevista que venia molt
de gust.
Abans d’anar al port de Roses a
comprar peix, hem parat en un parc infantil que es veu que és obert tot l’any i
nosaltres ni idea que existís. Allà hi apleguen tots els inflables que fan
córrer per les fires de la comarca i per un preu bastant assequible (més que si
vas a la fira) poden estar-s’hi tota la tarda.
El peix arribava a les 19 hores
així que una mica abans de l’hora ens hem acomiadat del paradís dels nens i cap
a port. Tampoc hi havia estat mai a port. O com a mínim que jo recordi.
Un carrer amb tot de peixateries,
una darrera l’altre, amb peix acabat de portar del mar i amb moltíssima gent
que havia decidit, com nosaltres, sopar peix aquella nit. Com que era per tots
16, 8 adults i 8 nens, la compra era bastant important i hem jugat al “precio
justo” abans de tenir el compte. En Carles és el que s’hi ha aproximat més sense
passar-se. Vuit dorades, un rap de quilo i mig, 2 quilos de musclos, 2
calamars, un quilo de tallarines 125€
Després de comprar hem anat a
casa la Natàlia, on couríem el peix i soparíem. Feia potser 20 anys de l’última
vegada que sopava amb elles. En Xavi en
prou feines les coneixia.
Fer peix a la brasa, de fet fer
qualsevol cosa a la barbacoa té el plus que mentre fas la brasa vas trencant el
gel i et vas posant al dia. La Natàlia i la Berta comparteixen terreny però no
casa així que ens anàvem movent d’una casa a una altra pel jardí en funció de
si preparaves la closca o si controlaves el peix.
La nit ha estat llarga i les
anècdotes interminables. En Carles tenia el dia inspirat i ha estat molt
divertit. Els que no ens coneixien de petits, potser els hem arraconat amb
records d’un altre temps. Però feia tant que no ens vèiem. Els nens després d’una
migdiada han aguantat fins el final i sobre quarts de dues hem marxat. El dia s'havia acabat.
PD: Les vacances han tocat la
seva fi. Unes vacances molt familiars, molt tranquil·les, que es poden explicar
amb paraules senzilles. Ja fa 3 anys que faig aquest dietari i tot i que hi ha
nits que costa i que he estat temptada d’abandonar en més d’una ocasió, només
puc donar les gràcies per les mostres de suport, les paraules amigues i els
comentaris que m’heu anat fent. Sense vosaltres això no tindria sentit, perquè
al capdavall una escriu perquè hi hagi algú que la llegeixi. També gràcies a tots els que m’heu acompanyat
aquests dies, sobretot en Xavi que ha estat el fotògraf oficial i que ha
compartit les nits de gintònics amb el Merilanding. A l’Arnau i la Martina, per
ser dos fills fantàstics amb qui sempre ve de gust fer coses per la il·lusió
que transmeten, i als amics i familiars que han sigut protagonistes algun dia i
que m’han deixat fer-los públics. També gràcies a tots els que heu sigut però no
us he nombrat, la vostra generositat és major. Ara començo a treballar de nou i
el Merilanding el dedicaré a allò que cregui oportú de compartir amb tots vosaltres.
Que tinguem sort i que trobem tot el que ens va mancar ahir.
