El dia tramuntanós, amb poques
gaire de bufar a favor nostre i que et deixa amb aquella sensació emboirada que
a poc a poc desapareix a mida que la fresca t’asseca la pell. Avui marxaven els avis i encara els quedava veure
un dia de Tramuntana per acomiadar l’Empordà. Un bon comiat.
L’esgotament anava prenent
força. Massa dies a tot drap han fet que les decisions sobre què fer fossin
interrompudes i variables. Competien la visita a les ruïnes d’Empúries, el
castell de Roses i els Aiguamolls de l’Empordà. Però mentre discutíem, el temps
se’ns escapava i les possibilitats de fer alguna cosa s’esberlaven. Entre tria i elecció, en Xavi, que potser era qui tenia el cap més fresc, ha decidit
fer rentadores i aprofitar l’assecadora que la natura ens proporcionava. És
fantàstic estendre una rentadora i que al cap de 5 minuts ja sigui seca, oi?
Així no tens temps que t’entri la mandra. El llençols s’enlairaven com si
fossin veles d’un vaixell quan finalment hem decidit anar a fer una compra d’intendència.
No és gaire cultural però és pràctic.
Anant cap a Sant Pere Pescador
els hem volgut ensenyar la desembocadura del riu Fluvià, així que tot i que no
estava previst hem fet una paradeta a la platja de la Gola per ensenyar-los com
mar i riu es fusionen. La riba del riu era plena d’embarcacions que aprofitaven
l’airet per gaudir de la seva activitat preferida: wind surf, wake surf... Després d’una dia de pluja tinc la sensació
que la gent surt més desesperada cap a la platja. Com si en tingués més ganes i
amb més passió.
Si hagués de deixar la
intendència en mans d’algú, aquest algú seria l’Emi. Jo no he conegut a una
persona que sàpiga comprar millor i treure més rendiment a un súper que ella.
Jo m’he encarregat del què millor se’m dóna, l’economia d’espai. Després d’una
súper compra he sabut encabir-ho en un cotxe ple a vessar, amb 5 persones i tot
el maleter ple amb les coses de la platja. Un repte.
Després de dinar hem fet una
sobretaula amb cafè, fil i agulla i una becaina aprofitant la treva de la
tramuntana. I els hem dit adéu amb molta pena, sabent que en pocs dies ens
tornarem a ajuntar-nos, aquest cop a Cambrils.
Havent sortit hem gaudit del
silenci, de la tranquil·litat de no fer res, mentre els nens feien deures. Hem
xerrat i hem acabat converses i ens hem estirat i hem començat a planejar l’hivern.
És important durant les vacances i amb el cap clar planificar el llarg hivern i
no deixar res a la improvisació, que sempre ens acaba menjant.
Un whatsapp del Carles ens
convidava a sopar. El VISCA! Ha estat general. En Carles és el meu germà gran,
està casat amb la Mònica i té en Sergi de 10 anys i l’Helena de 7. Com que els
nens son pràcticament de la mateixa quinta quan es veuen es fusionen en unes
rialles, conxorxes, jocs i molta alegria. Si a això li sumem la piscina tens el
complet. Mentre ells xalaven nosaltres ens posàvem al dia. Ells ens explicàvem
com els havia anat per Sicília i nosaltres els explicàvem com havia anat per l’Empordà.
Unes birres italianes, la Messina, ens han regat el moment mentre esperàvem que
la brasa anés fent camí per poder coure les sardines. El sol es ponia i la
fresca es llevava, novament. 
Després de sopar hem rigut
explicant anècdotes i hem discutit, per variar, de política. A en Carles i a mi
sempre ens agrada arreglar el món des de prismes diferents, o no tant. La
qüestió discutir per divertiment. Els nens s’han apalancat a veure Star Wars i
les nenes ha aprofitat per fer polseres ajudades per l’avia de l’Helena que
gaudia del seus néts i del cosins dels seus néts.
Sembla que la vida de vacances
pugui durar per sempre però com tot a la vida per valorar allò que tens has d’haver-ho
perdut algun dia. Les vacances van tocant la seva fi, però em nego a deixar de
gaudir-les pensant en el demà que crec que serà poc descansat.
