17/8/15

15è dia de vacances: FORTALESA



Tot i tenir clar que dedicaríem el dia d’avui a fer una visita cultural, ens hem adonat que alhora de dinar aniríem escassos de teca només amb la verdura que l’Emi va portar-nos ja a punt de bullir. Així que com que el què necessitàvem era el tall i volíem fer visita cultural hem trobat una solució: Sant Mori. Aquest poble està situat Empordà endins, enmig de boscos, s’enlaira al voltant d’un castell, el de Sant Mori, que prové etimològicament de Maurici. A Sant Mori vàrem passar unes vacances de setmana santa en una caseta d’una sola planta arran de carrer. Bé, de fet, era sota carrer i és clar viure en una nevera humida, ni que sigui per vacances no és massa recomanable per la salut. Si no hagués estat així de segur que les meves vacances s’escriurien des d’allà.
Sant Mori enamora des de l’entrada fins la carnisseria, el nostre objectiu. Cada racó, cada casa, cada finestra, cada porta és una meravella. Tot està urbanitzat i restaurat seguint un estil particular, imitant l’original i això és digne d’admirar. Quan vàrem passar aquells quatre dies allà, a part de ser un poble bonic, també és un poble tranquil que respira pau, per això quan sentíem que la furgoneta del pa arribava tocant el clàxon, deixàvem que els nens anessin a buscar la barra de torn i es barallessin amb les velles del poble per saber quin era el seu torn. Tota una experiència als 6 anys. Nosaltres quan hem proposat d’anar a Sant Mori, ho hem fet perquè sabem que allà hi trobem bona carn i a bon preu. Però als avis, com que no els hem explicat massa res de la visita han quedat bocabadats amb la bellesa de la vil·la. Hem triat xai i cap a casa amb la intenció de dinar aviat i sortir cap a la fortalesa més gran d’Europa.
Faig un punt i a part per dir-vos que el xai d’avui ha sortit espectacular gràcies a les mans d’en Xavi que, si no es guanya prou bé la vida a les ones, es pot dedicar tranquil·lament a la barbacoa de forma professional.  
El temps no augurava res de bo però tot i així hem decidit seguir amb la visita programada. L’Empordà m’agrada, també, perquè té una capacitat de sorprendre’t que és inusual. L’altre dia que vàrem anar a l’Estadi Màgic vaig veure un tríptic de la fortalesa de Sant Ferran a Figueres, considerada la més gran d’Europa i no donava crèdit que una coseta així m’hagués passat per alt després de 33 anys voltant per aquí.
Així que entre curiositat i descrèdit he portat a la família cap a la Fortalesa de Sant Ferran. I en arribar, certament, hi havia una muralla, un fossar i uns torreons enormes que maihavia vist. Sort que després, durant la visita, he sabut que era una fortalesa pensada perquè des de Figueres no es veiés... buff!
Hem agafat la visita llarga. Uns jeeps ens esperaven. En 5 minuts hem començat i la Rosa, la nostra guia ens ha portat cap a un plànol de la planta de la fortalesa, un casc a cada un de nosaltres amb llum per anar a veure les contramines i ens ha donat totes les explicacions La majoria apreses no sentides, però la cosa pintava bé. Quan encara no ens havíem ni situat, la pluja ha fet acte de presència i ens ha acompanyat tota la visita. De fet, ha estat el contrapunt divertit. En veure que plovia ens han donat uns impermeables d’usar i tirar (però que no hem tirat), de color groc. Vestits grocs, amb un casc d’obra també groc i amb un llum al cap, semblàvem els Minions.
Hem recorregut amb Jeep tot el fossar i ens hem dirigit cap a la part del nord del castell, on hi havia els túnels contramines per evitar els atacs subterranis. Una galeria de 100 metres que en prou feines et podies posar dret, bé, jo si. Aquest tipus d’excursions motiven molt els nens que aprenen jugant i experimentant i fent preguntes. De veritat que els meus nens, amb el casc, el cotxe, la pluja i pujant i baixant s’ho han passat d’escàndol. De fet, no hem tingut pràcticament nens perquè escoltaven atents les explicacions i interpel·laven a la nostra guia sempre que se’ls ocorria alguna cosa.
Però el moment estrella de la tarda ha estat quan hem baixat a els dipòsits d‘aigua que no només podíem veure sinó que a més a més podríem  navegar. Jo no sé vosaltres, però quan m’han dit que la visita incloïa una visita amb barca , m’he imaginat una mena de cova amb estalactites tota il·luminada i amb un accés plàcid. Però quan hem vist que del mig del pati enorme d’armes hi havia una porta al terra de un metre quadrat hauria d’haver imaginat que no era el què em pensava que seria. El cas és que quan hem arribat a baix hi havia unes baranes com de piscina als dos costats d’una sala amb un sostre amb una volta de canó. Hi havia molta gent que estava pujant quan hem arribat, però amb l’emoció no ens hem fixat que una vegada pujades, la sala on arribaves, que era d’on sortiria la barca, no et podies posar dret perquè no hi cabies. Si jo m’ajupia imagineu-vos com estava en Xavi que fa 30 cm més que jo! Arribats a dalt, ens havíem de treure les sabates per no punxar la zodíac. La barca era una zodíac?! Havíem d’anar intercalats i és clar, 6 persones, 4 de les quals, pesos pesants en una zodíac de metre i mig era una imatge bastant còmica, però m’he trinxat de riure en veure que en comptes d’anar asseguts, havíem d’anar estirats traient els peus per fora. La imatge de la llauna de sardines capiculades us hi ajudarà.
L’últim en entrar ha estat en Xavi que més que entrar, juraria que s’ha tirat esperant instal·lar-se a pressió al lloquet que l’hi havia quedat. Una vegada a bord, la guia ens portava com si fos un gondoler de Venècia per uns canals a les fosques en les parets del qual ho havia unes llunes fosques. La noia ha insistit que podíem passar per allà, però nosaltres no ho vèiem gents clar. Així que el riure ha començat a ser nerviós. Però la noia ha insistit en passar-nos per un forat impossible d’un habitacle a un altre ple d’aigua, i no hem tingut res a dir. No estàvem en disposició de queixar-nos i hem accedit. Ens ha avisat que havíem de fer: encongir les cames i els caps. En passar sabíem qui no havia fet cas de les indicacions perquè hem sentit rascar el casc per la paret de calç.
Una vegada hem sortit, hem acabat de fer la visita a les cavalleries i a l’església inacabada. I passejant per allà hem estat conscients que les fortaleses són fruit de les guerres, però que no hi ha millor lluita que la tenacitat sense violència, només es qüestió de perseverança i de fortalesa