Tot i tenir clar que dedicaríem
el dia d’avui a fer una visita cultural, ens hem adonat que alhora de dinar
aniríem escassos de teca només amb la verdura que l’Emi va portar-nos ja a punt
de bullir. Així que com que el què necessitàvem era el tall i volíem fer visita
cultural hem trobat una solució: Sant Mori. Aquest poble està situat Empordà
endins, enmig de boscos, s’enlaira al voltant d’un castell, el de Sant Mori,
que prové etimològicament de Maurici. A Sant Mori vàrem passar unes vacances de
setmana santa en una caseta d’una sola planta arran de carrer. Bé, de fet, era
sota carrer i és clar viure en una nevera humida, ni que sigui per vacances no
és massa recomanable per la salut. Si no hagués estat així de segur que les
meves vacances s’escriurien des d’allà.
Faig un punt i a part per dir-vos
que el xai d’avui ha sortit espectacular gràcies a les mans d’en Xavi que, si
no es guanya prou bé la vida a les ones, es pot dedicar tranquil·lament a la
barbacoa de forma professional.
El temps no augurava res de bo
però tot i així hem decidit seguir amb la visita programada. L’Empordà m’agrada,
també, perquè té una capacitat de sorprendre’t que és inusual. L’altre dia que
vàrem anar a l’Estadi Màgic vaig veure un tríptic de la fortalesa de Sant
Ferran a Figueres, considerada la més gran d’Europa i no donava crèdit que una
coseta així m’hagués passat per alt després de 33 anys voltant per aquí.
Així que entre curiositat i
descrèdit he portat a la família cap a la Fortalesa de Sant Ferran. I en
arribar, certament, hi havia una muralla, un fossar i uns torreons enormes que
maihavia vist. Sort que després, durant la visita, he sabut que era una
fortalesa pensada perquè des de Figueres no es veiés... buff!
Hem agafat la visita llarga. Uns
jeeps ens esperaven. En 5 minuts hem començat i la Rosa, la nostra guia ens ha
portat cap a un plànol de la planta de la fortalesa, un casc a cada un de
nosaltres amb llum per anar a veure les contramines i ens ha donat totes les
explicacions La majoria apreses no sentides, però la cosa pintava bé. Quan
encara no ens havíem ni situat, la pluja ha fet acte de presència i ens ha
acompanyat tota la visita. De fet, ha estat el contrapunt divertit. En veure
que plovia ens han donat uns impermeables d’usar i tirar (però que no hem
tirat), de color groc. Vestits grocs, amb un casc d’obra també groc i amb un
llum al cap, semblàvem els Minions.
Però el moment estrella de la
tarda ha estat quan hem baixat a els dipòsits d‘aigua que no només podíem veure
sinó que a més a més podríem navegar. Jo
no sé vosaltres, però quan m’han dit que la visita incloïa una visita amb barca
, m’he imaginat una mena de cova amb estalactites tota il·luminada i amb un
accés plàcid. Però quan hem vist que del mig del pati enorme d’armes hi havia
una porta al terra de un metre quadrat hauria d’haver imaginat que no era el
què em pensava que seria. El cas és que quan hem arribat a baix hi havia unes
baranes com de piscina als dos costats d’una sala amb un sostre amb una volta
de canó. Hi havia molta gent que estava pujant quan hem arribat, però amb l’emoció
no ens hem fixat que una vegada pujades, la sala on arribaves, que era d’on
sortiria la barca, no et podies posar dret perquè no hi cabies. Si jo m’ajupia
imagineu-vos com estava en Xavi que fa 30 cm més que jo! Arribats a dalt, ens
havíem de treure les sabates per no punxar la zodíac. La barca era una zodíac?! Havíem d’anar intercalats i és
clar, 6 persones, 4 de les quals, pesos pesants en una zodíac de metre i mig
era una imatge bastant còmica, però m’he trinxat de riure en veure que en
comptes d’anar asseguts, havíem d’anar estirats traient els peus per fora. La
imatge de la llauna de sardines capiculades us hi ajudarà.
Una vegada hem sortit, hem acabat
de fer la visita a les cavalleries i a l’església inacabada. I passejant per
allà hem estat conscients que les fortaleses són fruit de les guerres, però que
no hi ha millor lluita que la tenacitat sense violència, només es qüestió de perseverança
i de fortalesa
