Hem dormit fins tard, potser
retrobar-nos amb el nostre llit hi ha tingut alguna cosa a veure. Quan m’he
llevat, els meus fills estaven asseguts a la taula fent deures sense que ni en
Xavi i jo els ho haguéssim manat. No donava crèdit fins que he sabut el perquè.
Els nens es van quedar amb més ganes de cosins ahir i ja havien quedat de veure’s
a la platja avui, així que avançaven feina amb la intenció que la negociació fos
fàcil. I és clar, ho ha estat.
La platja estava a vessar però
hem trobat un lloc un pèl agosarat per aparcar. Hem pensat, total no hi ha
grues al poble! Quan hem arribat ja feia una estona que s’esperaven. La Martina
i l’Helena han corregut per abraçar-se encara que la sorra els cremava els
peus. En Carles estava endormiscat pel sol i la Mònica dreta per indicar-nos on
eren tan bon punt arribéssim a la sorra. La platja de Sant Pere és de sorra
fina i la principal característica és que és amplíssima. Potser has de caminar
uns dos cents metres fins al mar des de l’aparcament per un desert amb dunes i
tot.
Una vegada instal·lats el dia em
demanava fresca i he decidit tirar-me a l’aigua i no sortir-ne fins al cap d’una
hora. L’aigua era tan transparent que fins i tot podíem veure els peixos.
Potser per això en Sergi, el meu nebot, ens ha demanat si per la tarda podíem
tornar a pescar. I és clar, no hem sabut dir que no. De fet avui ha estat un d’aquells
matins que recordo de la meva infància. Un dia clar després de la tramuntana,
una aigua fresca i clara i tots a l’aigua jugant a pilota o passejant els nens
enfilats damunt un matalàs. Per un moment m’he posat nostàlgica.
Sortint de la platja i amb
intenció de tornar a la tarda en Xavi ha considerat que hi havia una missió
especial: comprar un fanalet de Campingaz per poder veure-hi quan el sol s’amaga.
De fet les últimes vegades que hem anat a pescar ens hem quedat sense llum i
això ha fet que marxéssim. Avui això no serà el nostre impediment, deien els
seus ulls. Hem tornat a Figueres, i hem trobat el preuat fanalet. L’hem comprat
i cap a casa. Els deures
ja quasi són a punt d’acabar.
En arribar hem organitzat tot el
material que ens havíem d’endur, hem fet sopar, hem revisat la caixa de pescar
hem agafat cadires, taula i tovalloles, alguna cosa d’abric i cap a la platja
hi falta gent.
Quan hem arribat, després de
passar-nos una hora intentant localitzar la bombona de butà que va bé pel fanalet (la que havíem comprat a Figueres no anava bé),
encara hi havia gent i ens hem hagut d’esperar a tirar les canyes fins que no marxessin. La conversa
era poc animada, però agradable. Hem tret unes cervesetes i fins i tot una ampolla de cavam i hem comentat la
jugada mentre els nens inventaven històries de por que al cap d’una estona els
han fet por de debò. Veient-los jugar m’he vist a mi de petita saltant, corrent
i fins i tot lligant amb un nen guiri de la platja.
El sol s’anava ponent i el cel
convertia el blau del matí en una amalgama de colors pastel preciós. La fresca passava a ser fred al cap de l’estona. Els
nens han sopat i han jugat. Tots quatre i molt contents. He muntat les canyes i
se’ns n’ha trencat un, però res importava. Ens hauríem quedat fins demà. Què
dic demà, fins sempre, però després que en Sergi, el nostre pescador, hagués
tret quatre peixos i que la son s’apoderés de les més petites hem decidit
acabar la nit de pesca, d’aventures i de somriures perquè sense cap mena de
dubte, els dies així tenen una veritable aroma a passat.
Menció especial per la immensitat de la nit estrellada que ens ha acompanyat avui.
