Tenia 13 anys quan la senyoreta
Assun ens explicava amb aquella intensitat dels bons mestres que feia just 200
anys que la ciutat de París es feia màrtir per acabar amb les monarquies
autoritàries. Aquelles batalles, aquelles morts, aquells episodis marcats per
la fam, per les malalties, no feien rendir a la seva gent. Tenien clar que allò
era el futur. L’únic futur possible pels seus fills. Mentre em somniava entre barricades i
baionetes, pensava en la sort d’aquells que viuen uns temps que marquen la
història. Perquè la història s’explica i l’expliquen les paraules d’alguns. Així
que sempre has d’acabar creient-la amb més fe que una altra cosa. L’any 89 era
un any com un altre, no sé si va ser l'any que va nevar o si hi va haver riuades o si
va tocar la loteria a prop de casa. No ho sé. D’aquell any només recordo que en
feia 200 que França es convertia en revolucionària.
Mireu, jo a casa, no he mamat
política. Els avis van haver de sobreviure a una guerra de germans i després va
venir la por. La iaia no sabia escriure en català i en prou feines sabia sumar
i restar. Els pares vivien la revolució d’acabar amb el dictador. És tot el què
volien. I una vegada aconseguit es va acabar la política a casa. Res. Ningú
parlava de ser una nació, ni un estat ni res. Fins i tot el 23F, i reconec que
era petita, es va viure amb tensió, però mai es va seguir parlant d’això.
Suposo que venir de la negra nit vol dir veure qualsevol llum com una autèntica
albada, encara que només es coli per una escletxa.
L’any 2010 vam anar a votar un
Estatut. Ja vèiem que allò era poc, però el vàrem votar TOTS els catalans i
llavors vàrem entendre que la democràcia dels últims 40 anys havia estat una
pantomima. Sí, una pantomima. Tots aquells que havien lluitat per la
democràcia, ara, per propi interès no la volien. I es desemmascarava la
veritat. Fa 40 anys no es volia la democràcia, es volia repartir el pastís del
poder que havia quedat orfe, francament. I vam entendre que allò que ells
anomenaven democràcia no era més que una dictadura vestida d’oligarquia. El
principal era tenir una mamella d’on mamar. La resta importava poc o res. Un
vestit nou que quedava bonic per sortir a passejar pel món. Però les modes
passen i aquest vestit ha quedat desfasat. I el que intuíem el 2010, va anar
escampant-se com una taca d’oli.
Els últims 5 anys hem anat
alliberant-nos del síndrome d’Estocolm. Ja no ens creiem les paraules ni els
brindis al sol ni les promeses que tot canviarà. Hem començat a creure en la nostra identitat i ens hem sentit
com dones maltractades que intentant fugir del seu marit només troben la represàlia
o la mort amb l’excusa de “la vaig matar perquè era meva”. I hem intentat dialogar i hem intentat
explicar i hem intentat... hem intentat SER a casa nostra i no ens han deixat.
El proper 27 de setembre, crec
que el món canviarà. Ni que sigui perquè un poble, amb la revolució del
somriure, ha cregut amb la democràcia fins les urnes. M’agradaria que d’aquí a
200 anys algun gen meu corri pel món i en una classe d’història, amb un bon
mestre al davant, s’expliqui el que va aconseguir una petita regió de l’immens
planeta que va decidir ser malgrat la resta. Un poble que va volar perquè va
saber batre totes les plomes de cadascuna de les ales, alhora, per arribar més
enllà.
I a mi m’agradarà viure-ho en
primera persona i que no m’ho hagin d’explicar.
