Colliure l’any passat va ser una
assignatura pendent. Vàrem triar tant mal dia que l’accés al poble amb cotxe
estava prohibit. Era 15 d’agost. Així que aquest any, veient que el dia estava
plujós ens hem vestit amb calça llarga i hem anat cap a la France. Les cues
interminables fins al destí, han fet que l’hora de viatge es convertís en dos
hores i mitja per arribar. Després hem estat una hora més per aparcar, temps
suficient perquè les nostres expectatives amb la visita i la vil·la anessin in crecendo. Quan quasi donàvem la visita per perduda hem
trobat un pàrking públic que no era de pagament. Suposo que el fet que quasi fossin
les dues i que els francesos tenen el mal costum de dinar sobre les 12:30 ens
ha afavorit.
Tan bon punt hem sortit del cotxe
he estat conscient que m’havia equivocat triant la roba. Resulta que al final,
a l’altra banda de la frontera, s’havia aixecat el dia i feia caloreta d’estiu.
La primera i única parada prevista era visitar la tomba d’Antonio Machado. Un
poeta republicà convençut que fugint de la sort d’altres poetes com Lorca (avui
fa 79 anys del seu afusellament) va trobar la mort, fora de la seva estimada
terra, a Colliure. I aquí encara hi guarden la seva tomba i està plena de
cartes i papers de dedicatòries, de versos i de desitjos dels qui creuen en la transcendència
de la persona. És més, al costat de la tomba, a terra, hi ha una bústia on es
poden escriure cartes que es recopilen en una antologia sense fi.
Una mica decebuda de la grandesa
convertida en record, hem decidit passejar per la vil·la. La massificació
turística feia preveure una bellesa a tocar de mar. I així ha estat. Els
francesos són molt de pic nic, potser per això la paraula que fem servir per
menjar els aliments portats de casa al carrer és aquesta. I n’hi havia per tot
arreu. Hem mirat de fer una visita guiada amb carrilet però el de les dues ja
estava complert i només quedava el de les 15h. Hem decidit que no podíem
quedar-nos tanta estona així que hem caminat fins a tocar del mal i hem entès
perquè s’hi aplega tantíssima gent. Ara tinc ganes de tornar-hi a l’hivern, on
veure una fortificació arran de mar sense gaire gent ha de ser una meravella.
Acabada la visita a Colliure hem
decidit tornar per la costa. La carretera que voreja el litoral té unes vistes
més que recomanables. La immensitat del mar es contraposa amb una costa abrupta
i rocosa que troba descans en les platgetes i ports pels que hem anat passant.
Fent camí hem arribat a Portbou, però abans d’entrar-hi des de França hem parat
al coll de Belitres, perquè els avis poguessin veure el que ens va commoure la
vegada passada que vàrem estar a Portbou.
Una altra parada al mirador i
camí a Torroella de Fluvià, acompanyats per en Serrat i amb algun menut fent un
son. Hem dinat ràpid. La bona predisposició de la meva sogra m’ha permès
recuperar una mica la son que em provoca escriure el Merilanding a altes hores
de la nit.
La tarda estava més que
programada estava compromesa. Els avis no coneixien l’Emma i en tenien moltes
ganes per una banda i per l’altra, l’Emi sabia que un ex company de feina o
quasi un amic (hi va treballar durant 35 anys) passava les vacances a l’Escala
i els havia dit de veure’s a l’Eivissa Cafè. Tot i que el lloc és especialment
recomanable pels seus gintònics, hem considerat que un cafè ens faria millor
favor. La meva mare també ha vingut a la cita, tot i que no li agrada sortir de
casa. Així que una conversa agradable s’ha fet llarga fins l’hora de sopar.
Rememorant el nostre casament hem
anat a sopar a Ca la Neus. Un mític restaurant de l’Escala que gaudeix d’una
carta impecable tot i que han apostat per la cuina casolana de tota la vida. La
Roser ens ha ofert una escórpora i a en Jaime els ulls li brillaven amb ganes.
Sense esperar que llegíssim una línia de la carta, ja sabíem que no teníem res
a fer per combatre aquella proposta que ens havia forçat a prendre. Les ganes
li podien. I la veritat és que de tant en tant has de fer cas als pares que
segueixen sabent més que tu encara que ja voltis els 40. Després de 20 minuts
la cosa estava llesta. Una cassola fonda plena de peix i escamarlans i patates
acompanyada d’un suc deliciós i unes torrades fregides amb all que tenien un
punt d’addictiu.
Avui al Nieves Mar no feia calor
però ens hem sentit acollits amb la mateixa tendresa i calidesa que ara fa 12
anys. Jo he après que les segones oportunitats sempre són bones i sinó avui no
haguéssim estat a Colliure, jo no m’hagués casat amb en Xavi ni haguéssim
tornat a Ca la Neus. I no ens n’hauríem assabentat que a l’Escala no sempre fa
calor o com a mínim no la de fa 12 anys.
PD: Els gats avui estan una mica esvarats amb
tants canvis. Tanta gent a casa els inquieta i fa que sempre vulguin estar
fora. Conseqüències: en tornar a casa,
la Dolça i en Macgyver estaven mullats (cosa que no els agrada gens). Demà
tornarem a la normalitat, els avis marxen a fer avis dels altres néts, esperem que els gats no ens ho facin pagar gaire.
