En fi, hem tret ferro a l'asumpte creuant els dits. Depenent de la mar la cosa seria fatídica, però les cartes ja estaven jugades. Així que ens hem posat els banyadors, hem desamarrat, i cap a Montgó. Tot just sortir de port, encara no havíem fet una milla, la boira se'ns menjava l'horitzó. Només 10 tristos metres eren massa poc per a fer front a la navegació amb garanties. El Jaime, a contracor, ha hagut de fer mitja volta. Llavors hem vist que la boira no arribava a terra o sigui que ens hem quedat una estoneta davant la platja de Riells. Una platja que des de terra té poc valor. Vaja, no pagaria per anar-hi, però com sempre que un té prejudicis... La platja ha estat fantàstica. El fons és ple de roques, fet que ens ha permès veure, peixos, agafar algún cargol, tocar una estrella de mar i decidir no agafar cap dels eriçons de mar, ja que no teníem guant per fer-ho. L'Arnau insisitia una i altra vegada des de l'aigua que sí, que ell havia vist un guant que podria anar bé. Després d'intentar seguir les indicacions, li he dit que millor sortís de l'aigua, i que ell mateix entrés a buscar-lo. I com que és el nen més obedient del món, així ho ha fet. Al cap d'un minut d'haver entrat surt amb una manopla d'aquelles per agafar les coses del forn sense cremar-se i em diu: amb aquest guant segur que no et punxes. Us prometo que no m'he pogut aguantar el riure. L'Arnau té aquestes coses, o dit d'una altra manera porta la genètica meva i a la vegada del meu pare, de tenir idees de bombero. Quasi sempre funcionen, però hem deixat estar els eriçons disuadits per la mirada de l'avia Emi.
La boira ha durat un parell d'hores, després s'ha aixecat aquest vent de les 12 que fa les delícies dels windsurfistes i dels katesurfistes, i s'ha anat enduent el núvol que reposava sobre el mar.
Hem reprès la idea primera i ens n'hem anat fins a Montgó on hem trobat el racó de pau i perfum que canta la seva havanera. L'Aina i els nens i després els avis han volgut aprofitar la teconologia dels mòbils per inmortilitzar, des de l'aigua i amb l'ajuda i la imprudència del Xavi (el mòvil del Xavi no és submergible), els salts des de la passarel·la de manera que semblava que voléssin. I la veritat és que he vist una versió del meu pare divertida i que feia dies que no veia. Els nens han pogut gaudir dels seus dos avis i ha valgut molt la pena.
La Martina ha estat la protagonista de la trobada ja que demà dia 11 fa 6 anys. Així que l'avi Joan, la Sílvia i l'Aina li han portat un regal i un pastís. Ella estava encantada, tot i que no tenia espelmes que bufar i que hem hagu d'imaginar.
Un plàcid retorn a port on ens hem acomiadat dels avis, els de Cambrils i de l'avi Joan.
Jo tinc molt bon record de la meva iaia. I m'agrada veure com els meus fills gaudeixen dels seus avis. Aquells que sempre estan disposats a malcriar-los i a veure les virtuts passant tan per alt qualsevol dels defectes. Una bon dia que segur que sempre recordarem.
