...
Avui hem anat a la platja, aquella de sorra i ombrel·les, i ens hem tornat a sentir nens. La mar arrisada ha convertit la sortideta a la platja en un dels millors dies de vacances. Els nens i el seu pare no han sortit de l'aigua (Jo tampoc hagués sortit sino fos que no sé anar sense bolso i em feia por que fos massa llaminer a la platja). Fins i tot, el meu germà Carles se'n recordarà, he ensenyat el cul com en els vells temps, sense voler-ho, al enfilar-me al matalàs inflable just abans que una onada se m'endugués. A jutjar pel blanc del cul, crec que tothom m'ha vist.
Per la tarda, després de bufar les espelmes en petit comité, és sagrat fer-ho i Jesús el què ens ha costat!, hem fet aquella excursió programada i posposada una i altra vegada de casa nostra a ca la Tati. Al final només són 15 minuts al llarg d'una carretera que ha quedat obsoleta per culpa de la variant. La Tati ens ha rebut en pijama i amb un somriure, i això que avui no era el seu millor dia. Però ens estimem molt amb la Tati.
Tornats a casa hem decidit fer una barbacoa per només nosaltres i hem estat d'acord que és la millor barbacoa, ni que sigui per poder sopar tots a alhora i calent. El dia feia presagiar el pitjor, però des que vma arribar, el temps s'ha posat del nostre costat.
Demà celebrarem l'aniversari de la Martina amb els cosins, sense cap mena de dubte serà un gran dia, sobretot per ella. Un exemplar fora de tota normalitat.