De vacances. Dia 14

El dia a començat amb sorpresa per mi. La família ha preparat entrepans i estava tot a punt per passar  el dia a la platja. Sort que estava tot a punt, perquè entre una cosa i l'altre hem arribat a les 12:45 a la sorra -jo m'he llevat a les 11h-. Als nens els feia molta il·lusió i sort d'això perquè avui a la platja no s'hi estava gota bé. El vent ha pogut amb la nostra voluntat de ferro a les 17:45h. Això vol dir que hem aguantat el suficient com per banyar-nos, dinar, fer migdiada i marxar. La tarda no estava per massa plans. La temperatura era massa fresca per anar amb tirants. Així que hem decidit fer com tot animal que seguint el seu instint més primari s'aixopluga en cas de risc de tempesta. Hem aconsguit fer d'una tarda d'estiu, una tarda d'hivern. Els nens han fet deures i nosaltres hem descansat de no fer res. He començat els peücs per l'Iu. Em fa molta il·lusió poder regalar aquestes sabatetes a un nen tan desitjat. La Ivet serà molt bona mare. Quan tot semblava el declivi d'un dia normal ha passat una cosa simptomàtica que has aconseguit desconnectar. Hem anat a veure la pel·lícula Tadeo Jones a l'Escala, cada dijous fan cinema a la fresca, i quan he preguntat com i quan es pagava, m'han fet veure que avui no és dijous, sinó divendres. Als del Cer els ha fet molta gràcia, als nens no gens i a mi, doncs, a mi m'ha semblat que no era una mala notícia. Al cap i a la fi, quan s'està de vacances un només espera poder viure sense mirar ni rellotge ni agenda. Així que repte assolit.

Com que era divendres, hem improvitzat un pla alternatiu. 

Una de les coses que més m'agrada quan vinc a aquestes contrades és que la vida és molt previsible. Saps del cert que divendres és dia d'anar a sopar i que a Can Trona sempre hi ha algun amic a qui saludar. Així que hem decidit anar a Sant Pere Pescador. Tenen un restaurant que es diu el Corral que es menja senzill -només pollastres i derivats- però molt bé. Ens ha atès en Blai. Ara ja treballa. Quan el vaig conèixer només tenia 7 anys i la Ruki -la mare- em va dir que fer-se amic d'en Blai era tota una proesa només a l'abast de les bones persones. Potser ho va dir com a cumpliment. A mi em va agradar. 

En Blai treballa per pagar-se els estudis, i això es nota per la importància que dóna a la seva feina. A tots ens costa molt. Hem sopat molt a gust i em pogut veure els amics. Aquells que saps que sempre hi seran. 

En Xavi és un personatge popular, però aquí el tracten com un igual. El coneixen des de fa tants anys que seria absurd pensar que són amb una persona diferent de la que van conèixer, fa quasi 20 anys. Això el fa sentir a gust i tranquil. Pot ser ell mateix, tant si té ganes de xerrar com si no. Així hem anat passant les hores, saludant rient i recordant. M'ha agradat retrobar a vells amics i poder parlar en persona amb alguns altres amb qui només ho fas a través de la xarxa.

...

La Rita ha decidit marxar i abans de fer-ho ens ha esperat on aparquem el cotxe. Allà plantada. Quan hem sortit no ha miulat. S'ha quedat quieta. Encara portava el collar posat. Com si aquella fos l'última vegada que ens veiem se'ns a acostat i ha baixat el cap. El collar era ben visible. Hem entès tots alhora que el què volia era que li treiéssim. L'hi hem tret. L'hem acaronat i desitjant-li el millor l'hem deixat a terra. Sense fer mitja volta a seguit el seu camí. Només quan de lluny s'ha girat, l'Arnau l'ha espantat cridant: ves-te'n amb els teus! Quantes coses s'hi amaguen dins el cervellet d'un gat! La Dolça està feliç. Torna a ser la gata introvertida de sempre. Me l'estimo molt a la Dolça.