El fet d'estar en época de contemplació també ha tingut a veure amb el que ens ha passat avui. Hem sortit a passejar, tardet, pel poble. I en un carreró sense sortida hem vist un gatet parat darrera una reixa forjada, sobre el mur d'unes escales que devien baixar fins una bodega. Aquell gatet blanc com la neu i amb les orelles i el nas rosat ens ha robat el cor. Estava molt prim i els ulls blaus li sobresortien. Era com si del pare hagués tret el color del pel blanc i de la mare la resta de colors que es concentren tots a la seva cua llarga. Ens hi hem abocat per instint. La Dolça ha estat pacient en la seva instrucció d'emocions felines. I el gat blanc ens llepava els dits, ens ajudava a acaronar-lo i ens ha seguit fins a mig camí de casa, de tornada. Mentre caminàven hem pensat en la Dolça i amb la seva tristesa des que ha conegut món darrera les portes i finestres de la ciutat. Hem girat cua, ara amb el gat en braços. Hem tornat i hem preguntat si algú coneixia si tenia amo. Una marca al voltant del coll semblava indicar que estava abandonat, però ningú en sabia res. Hem decidit que aquell gat blanc no el podíem deixar allà. Segons el meu fill, el gat fa cara de pobre. No sé què vol dir ben bé, però és veritat. Fa cara de pobre. Així que ens l'hem quedat. Li hem regalat a la Martina, diumenge fa 5 anys, i no he vist mai una connexió gat-nena com la que ja tenen passades unes dues hores. La Dolça encara està per confiar-hi, però a casa s'hi passa moltes hores sola. Suposo que un altre de la seva espècie li farà bona companyia.
Ha menjat com si se li acabés el món i de seguida ha estat disposada a jugar amb el cordill. Sí, disposada. Ha resultat ser una gata.
Quan vàrem decidir venir a aquest poble a passar les vacances no ens imaginàvem que mai més l'oblidaríem. Ni que fos perquè en veure passar la Rita, sempre ens vindrà a la memòria un passeig. El de l'última hora per agafar fresca bona i per deixar-se endur pel vent fins el nou destí.
Demà doncs, com que la Tramuntana costa de marxar, farem una visita al veterinari per normalitzar una adopció casual, d'un estiu per sempre.
