Avui ens han vingut a veure els amics de quan teníem 16 anys. Ara cadascú ja ha triat amb qui vol viure, de la manera que vol viure i on vol viure. Potser ara ja no tenim tant en comú com llavors, però l'afecte ho compensa tot. La nostra colla ens diem els "pobre perro" per un acudit dolent durant un viatge a esquiar a Andorra de cap de setmana fa uns 20 anys.
Han arribat a poc a poc i tot i que havíem d'anar a la platja ens hem anat embolicat. Els nens, que ho condicionen gairebé tot, han estat claus per prendre la decisió de deixar la platja per després de dinar. Hem encarregat una fideuà a Can Parera, el restaurant de la meva amiga Tati, per les 14:30. L'Albert, el cuiner i marit de la Tati ens ha obsequiat amb uns calamars a la romana, boníssims, per cert.
Com que a la terrassa hi petava fort el sol hem improvitzat una dutxa amb la manguera a mínima pressió en la posició d'esperció. La Pat i en Ruppman ens han deixat el seu parasol portàtil que porten a sobre perquè comencen avui la seva aventura de vacances nómades i hem aconseguit fer ombra bona per dinar. Feia bastanta calor però ens ho hem passat bé i hem rigut de valent.
Els nens tenen la virtut de fer-te adonar que fa molt que no et veus amb una persona, perquè els canvis físics són més evidents, és clar. Així que m'ha fet especial il·lusió veure el nen de la Carme i l'Iñaki, l'Arkaitz. És molt bon nen com ho són els seus pares. S'ha fet amic del meu Arnau, tot i la diferència d'edat, es porten més de 5 anys. I l'Arnau n'ha tingut cura.
Després de dinar hem fet camí cap a la platja de Les Muscleres, probablement la platja més bonica de l'Escala. Carregats com ases, uns més que d'altres, hem arribat a la sorra, ens hem situat més o menys i ens hem llençat a l'aigua de cop. Com volent fer passar la calor soferta durant tot el dinar amb una simple capbussada. L'aigua estava perfecte. Els últims en entrar han estat en Josep i la Virgínia, ja que els seus petits, l'Èric i l'Olívia, els ho han posat més difícil -l'Olívia és la més petita de la colla, només en té un-.
De la mateixa forma que han arribat, han anat marxant. A poc a poc i de forma natural. Només la Pat i en Ruppmann han decidit quedar-se a dormir (tampoc teníem més lloc per a més amics). Així que abans d'arribar a casa, ens hem fet unes tapes a l'Eivissa cafè. Un lloc espectacular a peu de la platja de l'Escala. Ens ha vençut el cansament perquè aquelles vistes costen de deixar de mirar.
Demà tot torna a la normalitat coincidint amb el meu últim dilluns de vacances. Així que aquesta setmana vull descansar una miqueta més, tot i que coneixent-me segur que em queden coses per fer. M'encanta l'avorriment vacacional. A aquestes alçades, crec que en sóc addicte.
