Ens hem llevat prou d'hora i com cada dilluns, des que hem aconseguit desconnectar, hem anat a buscar el pa i hem trobat el forn tancat. Només tanquen dilluns. Així que tot i voler oferir un bon esmorzar amb pa de coca de Viladamat a en Roger i la Pat, ens hem quedat amb les ganes. Hem esmorzat tranquils. No sé si us passa el mateix que a mi. Quan alguna visita ha de marxar tens una actitud poc afectiva com per protegir els propis sentiments. Sempre em fa llastima que la gent marxi, de fet, si hagués d'aconseguir emocionar-me per alguna cosa me n'aniria a una estació de tren i observaria els comiats. Segur que plorava a dojo.
Després hem anat a la platja. Tot i que no ha estat el récord de les vacances Déu n'hi do. Arribada a les 12:30. El dia era fabulós i com sempre a la Platja de San Pere s'hi aixeca un vent al migdia que fa que no passis calor. De fet no m'he tret la samarreta ni m'he banyat. A mi em fa falta calor per banyar-me. Així que he tingut oportunitat d'exercitar la llengua amb els amics. Avui l'Ivan i la Raquel amb les seves nenes ens esperaven a les 12 mirant la platja i tenint com a centre el socorrista. La veritat és que ara és útil, però el primer dia vàrem dubtar bastant i com que anem sense rellotge, no sabíem si anar cap a la dreta o cap a l'esquerra.
...
Després de dinar i fer la migdiada de rigor, tot i que si no en fan, els meus nens, ja no és tan greu com quan eren petits. Aprofitant la fresca bona d'una pluja lleugereta hem allargat l'estada a casa pintant pedres per l'àvia. És que són molt xules.
Gràcies a la persistència de la Martina i aprofitant que havia deixat de ploure hem sortit a caçar cargols. Aquí en diuen sortir a acaçar cargols, tot i que aquestes pobres bèsties tenen poc a fer amb quatre caçadors armats amb llenternes, impermeables i bosses. Hem aconsguit acaçar-ne un bon grapat. Fa molta gràcia la il·lusió que hi posen els petits de casa a cada troballa. Fa morir de riure sentir com criden emocionats "aquí!, aquí!", però amb una por terrible d'agafar a les temibles feres. Crec que "l'anar a buscar cargols" és una activitat que forma part de la meva infància i adolescència, de fet, sempre que plovia sortíem animats per la meva mare a acaçar cargols. Ella els prepara tan bons, mira si els fa bons que el pare un dia em va dir que trobava a faltar els cargols de la Berta. Em va fer somriure. Havien passat 10 anys que s'havien separat.
Demà sortim a sopar amb les meves amigues i família. Em fa tanta il·lusió... Sempre em porten a sopar a llocs espectaculars, però per estar amb elles i xerrar sense pressa em conformaria amb un frankfurt. Si el temps ens ho permet anirem a la platja, sino... No ho sé. Estic, encara, de vacances.
