Els infants no necessiten massa per ser feliços. Som els adults que ho compliquem més. De fet, jo crec que amb les atencions bàsiques per sobreviure i una mica de carinyo, tots els nens del món podrien ser feliços.
L'Arnau ha jugat amb nens de la República Dominicana, de Bolívia, de Rumania, del Marroc, de la Índia...i res els diferenciava. Dins de l'aigua eren simple nens. No hi havia res més que un color de pell. Diferent.
...
Les vacances s'acaben i això vol dir comiats. Avui hem anat a dir adéu a la Sílvia, la meva germana i l'Hernan, el seu promès. Estan treballant molt dur per tirar endavant un bar situat al millor lloc del món. Ens poques setmanes se'ns casen. Així que nervis afegits. Un comiat curt i amb moltes converses pendents. Ens hem vist poc, però la feina és la feina.
Finalment, jo i els nens hem sopat a casa de la Mònica i en Carles. Una barbacoa per dir adéu a l'estiu. Els nens, com sempre que es veuen, s'ho han passat bé i han pogut jugar una estoneta fins que en Xavi, que havia d'anar a Figueres (a la Kulturale), ha tornat i ens ha recollit per tornar a casa.
Aquí s'acaben els meus dies de vacances a l'Empordà. He desconnectat, m'he divertit i he descansat. En Xavi diu que el que més valora d'aquestes vacances és haver gaudit de la família, la família nuclear, durant molts dies. I que això estreny els llaços. Per mi ha estat intens i he reconfirmat que aquesta terra me la sento molt endins. Massaper no gaudir-la només trepitjar-la.
PD: en el primer post vaig parlar de tipus de vacances, em vaig deixar una classe de persona que juga en una altra divisió. Ahir en vaig ser conscient i voldria afegir un reconeixement a totes aquelles persones que fan possible les vacances dels altres. Monitors de casal, treballadors de temporada, venedors de cocos per la platja... A tots ells, a tots els que han fet possible el meu estiu o el dels altres, gràcies. Això vostre no té prou recompensa.
PD2: la Dolça ha de tornar a casa i, crec, que ho fa feliç. També ens hi hem dedicat més i això ho notem. Ara la confiança és una altra. Potser no tanta com la que té amb la meva sabata. Això seu és amor de veritat.
PD3: Ara que ja sabeu que els comiats em posen trista: A tots els que heu seguit aquest dietari sense pretensions, gràcies. Ha estat una sorpresa saber que hi ha més que em segueix de la que conec. I això m'anima a pensar que un dia escriuré un llibre. La novel·la que esperen els que fa temps que em coneixen. No ho sé. No prometo res. Tampoc sé si escriuré un post dels 3 últims dies de vacances. Massa viatge, massa maletes i molt per endreçar. Però no se sap mai.
