El primer dia de vacances oficial passa per omplir la nevera. Així que ens hem llevat tardíssim i com que el primer és el primer hem decidit fer deures. L’Arnau i la Martina han començat a posar oli a un engranatge un pèl rovellat. De fet, fa una setmana que en Xavi es baralla amb els nens per intentar posar al dia els deures d’estiu i és que entre casals, oblits i estances amb els avis anàvem francament malament. Avui batallava jo mentre en Xavi ha decidit posar-se a fer el manetes. Mira que això de fer el manetes no li agrada massa, però noi. Sembla que és arribar a l’Empordà i s’empalta de ves a saber i forats per aquí, pols per allà, gats estressats i tatxaaan: Ja tinc un penjador per estendre la roba. Orgullós ell i jo encantada, malgrat tot.
Això ha fet que la intendència s’anés posposant. Hem sortit de casa decidits a anar a comprar. Així que hem estat al cotxe ens han vingut ganes de posar-nos en forma. Tota una paradoxa. I en comptes d’anar a comprar menjar ens n’hem anat a comprar els bastons de caminar. Aprofitarem els dies de vacances per fer una mica d’exercici, hem pensat. O sigui que cap al supermercat més petit que una triatló. Abans d’entrar ens hem adonat que ja eren passades les dues del migdia i com que entrar al paradís de l’esport comporta perdre hores sense saber com, hem decidit entrar al McDonald’s del costat. De fet era un Mac Auto però hi hem entrat igual. Els nens encantats i nosaltres, també. Així no havíem de cuinar! Sempre hem pensat que unes vacances de veritat són aquelles que no t’obliguen a cuinar, o a netejar o sortir a comprar... però què hi farem. Preferim allargar les estades i tenir menys luxes.
Una vegada al centre comercial de l’esport hem vist desaparèixer els nens com si haguessin entrat en un xiquiparc. Passàvem els passadissos i al fons els veiem patinant, o jugant a pilota. Normalment una situació així m’incomodaria però després de veure dos ganàpies d’uns 40 anys fent un partit de ping-pong he pensat que allò que feien els meus era un mal menor. Per cert, avui he estat conscient que no hi venen el mateix en el centre que tenim a Barcelona que el centre de Vilatenim. Us ho prometo. Ho he vist quan he divisat un lineal d’uns 30 0 40 metres dedicats a l’apassionant món de la pesca: hams, ploms, mosquetons, fils, esquer, canyes, carrets, bosses, capses de pesca, fins i tot hi venen cucs!!! ESPECTACULAR
Així que pensant en allò de ara que ja estem a aquí i allò de més val que els nens aprenguin a valorar el que mengen, ens hem comprat dues canyes i un mini equip de pesca amb el mínim necessari per sortir a les 18:30 amb la promesa de passar per la platja abans d’anar a sopar. “Als Sants i als minyons no els prometis si no els dons”. Doncs què podíem fer? Anar a comprar menjar? Doncs com si d’homínids anés la cosa hem decidit estrenar avui mateix el material que ens hem firat. Els cucs, com sempre, agafats a trenc d’ona a la sorra. Mentre els nens es banyaven en Xavi agafava cucs i jo muntava les canyes. La meva mare me’n va ensenyar i crec que, en el fons, és la part que més m’agrada de la pesca; el muntatge. Perquè la paciència no és el meu fort.
Això ha fet que la intendència s’anés posposant. Hem sortit de casa decidits a anar a comprar. Així que hem estat al cotxe ens han vingut ganes de posar-nos en forma. Tota una paradoxa. I en comptes d’anar a comprar menjar ens n’hem anat a comprar els bastons de caminar. Aprofitarem els dies de vacances per fer una mica d’exercici, hem pensat. O sigui que cap al supermercat més petit que una triatló. Abans d’entrar ens hem adonat que ja eren passades les dues del migdia i com que entrar al paradís de l’esport comporta perdre hores sense saber com, hem decidit entrar al McDonald’s del costat. De fet era un Mac Auto però hi hem entrat igual. Els nens encantats i nosaltres, també. Així no havíem de cuinar! Sempre hem pensat que unes vacances de veritat són aquelles que no t’obliguen a cuinar, o a netejar o sortir a comprar... però què hi farem. Preferim allargar les estades i tenir menys luxes.
Una vegada al centre comercial de l’esport hem vist desaparèixer els nens com si haguessin entrat en un xiquiparc. Passàvem els passadissos i al fons els veiem patinant, o jugant a pilota. Normalment una situació així m’incomodaria però després de veure dos ganàpies d’uns 40 anys fent un partit de ping-pong he pensat que allò que feien els meus era un mal menor. Per cert, avui he estat conscient que no hi venen el mateix en el centre que tenim a Barcelona que el centre de Vilatenim. Us ho prometo. Ho he vist quan he divisat un lineal d’uns 30 0 40 metres dedicats a l’apassionant món de la pesca: hams, ploms, mosquetons, fils, esquer, canyes, carrets, bosses, capses de pesca, fins i tot hi venen cucs!!! ESPECTACULAR
Així que pensant en allò de ara que ja estem a aquí i allò de més val que els nens aprenguin a valorar el que mengen, ens hem comprat dues canyes i un mini equip de pesca amb el mínim necessari per sortir a les 18:30 amb la promesa de passar per la platja abans d’anar a sopar. “Als Sants i als minyons no els prometis si no els dons”. Doncs què podíem fer? Anar a comprar menjar? Doncs com si d’homínids anés la cosa hem decidit estrenar avui mateix el material que ens hem firat. Els cucs, com sempre, agafats a trenc d’ona a la sorra. Mentre els nens es banyaven en Xavi agafava cucs i jo muntava les canyes. La meva mare me’n va ensenyar i crec que, en el fons, és la part que més m’agrada de la pesca; el muntatge. Perquè la paciència no és el meu fort.
Als 5 minuts de tirar la canya ja teníem una senyora orada a la galleda. La cosa prometia amb un segon peixell que ha mort en treure-li l’ham. Així que l’ànim ens ha ajudat a aguantar fins quasi les 22h. Llavors, sense llum. Hem decidit marxar contemplant les estrelles que des de la platja de Sant Pere Pescador es veuen precioses. Havent pescat massa poc per sopar els quatre, hem acabat el dia amb uns bikinis i amb la promesa que demà, tornaríem a sortir a per la intendència. Com si avui no ho haguéssim fet.
