Fa anys, concretament 26, a casa estàvem molt pendents de la
televisió. Jo només tenia 13 anys, però per la intensitat i alegria com es
mirava una notícia com aquella, vaig intuir que devia ser alguna cosa gran.
S'assemblava a aquell de "A la ville de..." que havíem viscut tres
anys enrere. Però llavors, vàrem esclatar de l'emoció. En aquest cas, al 89,
l'emoció era més continguda.
La veritat és que veient la TV no puc dir que fos massa
emocionant. Veiem picar un mur i tot de gent, amb un aspecte molt punk,
saltar-lo. Després hi havia gent del carrer que plorava i que se'n duia
trossets d'aquell mur. Tampoc sabia per què. Malgrat que tenia tantíssimes
preguntes a fer, era millor callar. Ja hi havia hagut massa sssht!
Les imatges eren bastant repetitives i a còpia de veure-les
vaig entendre que la importància no era que es destruís el mur, sinó el mur en
si i m'explico. El mur, segons deien, havia dividit realitats i famílies.
Després de la Segona Guerra Mundial una ciutat es partia en 2. Sense explicació
o millor dit, sense major explicació que allò era el mal menor d'una crisi
diplomàtica i la possibilitat de tornar a entrar en guerra. Europa havia quedat
malmesa després de més de 5 anys de bombardejos i uns quants milions de morts
(que es diu ràpid). Així que dividir amb un mur una ciutat tampoc era massa
cruel.
La crueltat, però, esdevindria després quan el progrés d'una
part de la ciutat contrastava amb la misèria de l'altra. Per això era important
tirar a terra el mur. No era just que a banda i banda d'una paret custodiada
per militars hi hagués membres d'una mateixa família amb realitats tan
diferents. Europa havia fet un pas de gegant arribant, amb diplomàcia, a
enderrocar la maleïda paret dels despropòsits.
I avui, concretament 26 anys després, rebo amb incredulitat
una notícia. Arran de la mort d'un immigrant anònim i sense nacionalitat que
volia arribar a la Gran Bretanya sota els camions que fan el trajecte del Canal
de la Mànega, surt a la llum un fet que em posa els pèls de punta. Volen
aixecar un mur a Calais perquè és entrada de molts immigrants que fugint de la
misèria, la fam, les guerres i la crueltat arriben extasiats on el somni, només
per uns moments, és possible. Un mur que serveixi per evitar que els immigrants
anònims que comencen a ser nòmades tinguin una oportunitat.
Ara, sí que no entenc perquè vam celebrar fa 26 anys
la caiguda d'un mur que era el símbol de la pau i de la fraternitat si n'estem
construint d'altres. Potser encara sóc massa jove per entendre moltes coses. O
potser sóc massa persona per voler entendre moltes coses.
