L’estiu per alguns és època de descans i per d’altres és una època dura, de nervis, cansament i estrés. No sé si tots els que estem de vacances som conscients que ens cal que algú treballi per nosaltres poder descansar. Això és el que he pensat quan he vist la Tati aquest matí, tornant a començar com ahir i abans d’ahir, amb la mateixa il·lusió però amb una mica menys de força que dissimula amb un somriure. Sempre un somriure. Can Parera és el restaurant que ens allotja aquests dies, és la casa d’uns bons amics i millors persones, però també és la casa d’uns professionals que s’han fet a base de treballar de valent. L’altre dia em deien que “a l’estiu, ja se sap, la gent puntua pitjor el restaurant perquè no es pot donar tan bon servei com a l’hivern”. 140 dinars de mínima cada dia que preparen sense casi treva dels esmorzars de forquilla.
46ºC a la cuina és estar a les portes de l’infern cada dia, un rere l’altre sense descansar cap dia, perquè ja se sap, la gent ve aquí a descansar.
Avui el Merilanding el dedico a tots aquells que ens permeten estar de vacances. A tots als qui les forces els flaquegen i encara no som a 15 d’agost. Aquells que saben que l’hivern és molt més llarg si l’estiu ha estat dolent. A tots els que es permeten el luxe de no dormir prou hores per nosaltres, els estiuejants.
I en especial als meus bons amics Tati i Albert, amb el permís de l’Amparo (la mare de la Tati i primera propietària de Can Parera), per ser com son i per gaudir de la generositat de fer-nos sentir com a casa. Sempre.
Pd: aneu-hi qualsevol època de l’any i tasteu els seus arrossos, tot i que qualsevol cosa que trieu us farà estar al menjador de casa vostre.
Restaurant Can Parera
