En aquest món existeixen persones que per la seva manera de guanyar-se la vida estan considerats com a herois per a la resta de mortals. Policies, bombers, metges d'urgències, forestals, equips de salvament,...
Però avui, a les 9:15h, havent tornat de deixar els nens a l'escola sense cap altre feina que buscar feina, amb aquella alegria que un intenta que no decaigui i seguint el ritual de posar-me al dia de les novetats a la xarxa... TAXAAANT!!! Sorpresa, un tweet em menciona:
@meriplana @perezesquerdo (és el meu marit, per si algú encara no està al cas, que ho dubto, però vaja) Mireu què he trobat, no l'havíeu perdut?
I a continuació veig una fotografia adjunta de LA MEVA BICICLETA!!!!! una glopada de records i sentiments barrejats m'han sobrepassat. Al principi, he inspeccionat detalladament la bicicleta. Alguna diferencia de complements de fàcil treure i posar, he sentienciat. Després he alliberat l'emoció i només volia cridar i explicar-ho a tothom.
La meva bicicleta...Sabeu quan un és adolescent i té aquella necessitat d'estar sol i li molesta qualsevol tipus de companyia? Doncs allà hi era ella. O quan tenies necessitat de sentir la velocitat del vent a la cara amb la voluntat que se t'endugués la tristesa o la por? Doncs allà hi era ella. O quan l'aparcaves davant del pont per agafar-te de la mà del primer amor? Doncs allà hi era, mirant. Essent testimoni de la meva vida, de la meva joventut.
La bicicleta va ser l'últim dels regals que em van fer els avis, ara ja són morts. I quan me la van regalar em venia gran (potser ara, encara, també). Era de rodes grans i blanca rosa i verda. Tenia una marca que no era la de moda, però em va ser igual. Era la bicicleta més bonica de totes les bicicletes de la ciutat. Però l'asfalt urbà el va trepitjar poc. Em va acompanyar fins l'Armentera, un poble de l'Empordà, on hi ha guardats els millors anys de la meva vida.
La vida gira i gira i d'una revolada ja no hi havia casa a l'Armentera i vaig abandonar-la per un vehicle a motor. Sense miraments i sense mirar endarrera. Com d'egoistes podem arribar a ser!
14 anys més tard, el meu germà que és més terrenal i, probablement més romàntic que jo, me la va tornar a regalar. Arreglada, posada a punt i llesta per tornar a córrer veloç. L'havia guardat tots aquests anys esperant tornar-me-la. Una oportunitat més que seguís a la meva vida, acompanyant-me. Però ara vaig canviar el sól rural per tornar al sól urbà. M'acompanyava cada matí a la meva feina i em tornava a casa fent-me veure la ciutat d'una altra manera. La descobria de nou a cada pedalada. Era lliure de triar els carrers i cada dia en feia un de diferent. Com si mantinguéssim una connexió especial, la bicicleta va tornar a ser la meva vàlvula d'escapament.
Al cap d'un any i mig, un dia vaig sortir a buscar-la, com cada dia, a l'aparcament de bicicletes davant de casa. Aquell dia no hi era. Se'm va trencar el cor. I no pas pel tros de ferro que era, sinó pels records que hi havia dipositat. Algú se'n duia un ferro vell que per a mi, i només per a mi, valia molt.
Avui l'he tornat a veure. Aparcada i dissimulada amb pedals i seient nou. No tinc cap dubte que és la meva bicicleta. Gràcies a un heroi de records he tornat a tenir present allò que per nostalgia no vols recordar: una joventut sobre rodes.
Gràcies Sergi
Però avui, a les 9:15h, havent tornat de deixar els nens a l'escola sense cap altre feina que buscar feina, amb aquella alegria que un intenta que no decaigui i seguint el ritual de posar-me al dia de les novetats a la xarxa... TAXAAANT!!! Sorpresa, un tweet em menciona:
@meriplana @perezesquerdo (és el meu marit, per si algú encara no està al cas, que ho dubto, però vaja) Mireu què he trobat, no l'havíeu perdut?
I a continuació veig una fotografia adjunta de LA MEVA BICICLETA!!!!! una glopada de records i sentiments barrejats m'han sobrepassat. Al principi, he inspeccionat detalladament la bicicleta. Alguna diferencia de complements de fàcil treure i posar, he sentienciat. Després he alliberat l'emoció i només volia cridar i explicar-ho a tothom.
La bicicleta va ser l'últim dels regals que em van fer els avis, ara ja són morts. I quan me la van regalar em venia gran (potser ara, encara, també). Era de rodes grans i blanca rosa i verda. Tenia una marca que no era la de moda, però em va ser igual. Era la bicicleta més bonica de totes les bicicletes de la ciutat. Però l'asfalt urbà el va trepitjar poc. Em va acompanyar fins l'Armentera, un poble de l'Empordà, on hi ha guardats els millors anys de la meva vida.
La vida gira i gira i d'una revolada ja no hi havia casa a l'Armentera i vaig abandonar-la per un vehicle a motor. Sense miraments i sense mirar endarrera. Com d'egoistes podem arribar a ser!
Al cap d'un any i mig, un dia vaig sortir a buscar-la, com cada dia, a l'aparcament de bicicletes davant de casa. Aquell dia no hi era. Se'm va trencar el cor. I no pas pel tros de ferro que era, sinó pels records que hi havia dipositat. Algú se'n duia un ferro vell que per a mi, i només per a mi, valia molt.
Avui l'he tornat a veure. Aparcada i dissimulada amb pedals i seient nou. No tinc cap dubte que és la meva bicicleta. Gràcies a un heroi de records he tornat a tenir present allò que per nostalgia no vols recordar: una joventut sobre rodes.
Gràcies Sergi
