L’Ian es va despertar unes hores abans que sonés el despertador. Segurament els nervis no el deixaven dormir amb la profunditat habitual. L’Ian era un home amb sentit comú, un metge que havia dedicat tota la seva vida a la cirurgia plàstica. Vivia en una gran mansió al barri de Pedralbes i sentia devoció per l’òpera i el teatre. Era un autèntic erudit en la matèria. Sempre que podia es deixava veure per les llotges de les Grans Òperes d’arreu del món. La seva vida social era pobre, en canvi. Ell atribuïa la seva manca de socialització a la pèrdua de la seva dona 5 anys després de casar-se. Un accident va estroncar les il·lusions concebudes com a pròpies de formar una família i tenir molts fills. Potser el fet de ser fill únic havia contribuït al seu desig però aquella fatídica matinada en què el Porsche va sortir de la carretera, també el va fer fora, d’una fuetada, del seu propi camí.
Malgrat els intents dels pocs amics que havia sabut mantenir des de la Universitat no havia refet la seva vida. Amb els anys va anar oblidant la seva estimada, primer va ser la seva veu, després es difuminà la seva imatge i finalment, s’esfumà el perfum de la seva pell. Dedicant-se amb cos i ànima a l’art d’esculpir els cossos humans. La seva vocació artística unida a la pressió familiar que estudiés medicina van ser el còctel perfecte per convertir-lo en l’artista plàstic de l’any 2123, 2125, 2128 segons la reconeguda revista Cirugine. La cua per posar-se en mans del Dr. Ian Spot eren inimaginables fins i tot per a ell. La seva fidel infermera, el robot Ofèlia, era l’única que programava la seva agenda amb la mateixa mecànica que els rellotges suïssos, de manera perfecta.
El cas que li va donar la fama va ser el de la jove Ariadna, una noia de 17 anys que tenia la cara desfigurada a causa d’una cremada amb el líquid bullint que les noies de la seva edat utilitzaven sense mesura per despigmentar-se la cara i eradicar la cutícula de pèl de qualsevol porus de la pell. Va arribar amb la cara desfeta. Una butllofa evitava veure el contorn definit del seu perfil. Nas i galta s’havien convertit en un pla maseter que finalitzava en el penya-segat del clot dels ulls blaus que en veure’ls li provocaren una fiblada a l’ànima. Tot i la dantesca monstruositat del seu aspecte, el Doctor Spot va saber veure-li la bellesa d’abans de l’accident. Devia ser una noia guapíssima, pensà. Se li entreveia l’estructura de la bellesa clàssica, proporcionada i angular. De seguida la va intervenir. Amb un bisturí repelà la seva capa fina de butllofa, la buidà retornant-li el perfil a l’Ariadna. Després premsà per treure qualsevol rastre de líquid de la superfície afectada i finalment tornà a estirar la pell des del nas fins a l'orella com aquell qui forra un llibre. La cara de l’Ariadna desprenia una bellesa infinita. El Doctor Spot va sentir certa atracció per la jove. Després de l'operació va embenar-li-li la cara amb l’esprai transparent que havien desenvolupat en la seva pròpia clínica per a un millor seguiment de les ferides sense necessitat de treure i posar bandatge. Ho va fer amb una cura major de l’habitual. L’operació havia estat un èxit i així ho havia fet saber als pares de la jove que amb cert neguit per no ajustar-se al temps calculat i informat de l’operació, havien alterat el tó al màxim permès a la sala d’espera. Un rètol amb tres orelles, una de vermella, una de taronja i una de verda, eren l’indicador que el volum utilitzat sobrepassava el límit permès. Davant la cridòria i certa arrogància dels pares de la jove, l’orella vermella pampallugava, per la qual cosa havien recomanat al Doctor que l'operació havia d’acabar amb “certa” urgència.
La van pujar a planta i al cap d’unes hores va fer la visita corresponent per protocol. No sabia per què però a l’Ian l’incomodava aquella visita. Potser la intuïció el va guiar amb correcció. Quan va entrar, l’Ariadna ja havia despertat de l’anestèsia, tenia un aspecte formidable però la mirada que ell havia vist al quiròfan s’havia amagat darrere el mal. La dolça Ariadna s’havia convertit en un monstre. Les seves mandíbules, que en prou feines es podien obrir per la pressió del bandatge, podien escopir foc a través de les paraules insultants que el Doctor feia anys que no escoltava. Sentia el mal i el menyspreu de la jove que no restava insatisfeta amb l’operació i el seu resultat. Una cicatriu just davant de l’orella havien fet esclatar el caràcter angelical de la jove adormida. L’Ian mirà d’explicar-li que aquella cicatriu havia de desaparèixer, però la jove ja havia sentenciat el resultat de l’operació com a pèssima i el seu artífex com a un inútil. Un somriure malèvol va ser l’últim que va veure l’Ian mentre abandonava l’habitació amb una barreja d’indignació i llàstima. Amb què s’estava convertint l’ésser humà, es preguntava. La resposta estava en la pregunta.
Al cap d’unes setmanes, quan tot havia quedat en l’anecdotari del Doctor, va tenir notícies de la jove Ariadna. Mentre es preparava un mos per sopar a base de formatge i vi blanc, va engegar la televisió esperant les notícies, però per sorpresa estava la jove Ariadna en pantalla, essent entrevistada. La mirà amb certa gràcia i s’acostà al televisor per fer una captura en pantalla amb el perfil ideal per observar que el rastre de les seves mans quasi era imperceptible, tot i que havia agafat una tonalitat més obscura de l’habitual, probablement perquè no s’havia sotmès a les cures postoperatòries, sentencià. La televisió en imatge fixe seguia emetent el so en directe i va ser llavors quan va adonar-se de quin era el propòsit real de la jove Ariadna en aquell programa de màxima audiència. Volia denunciar-lo a ell. Directament acusava al Dr. Ian Spot de la Clínica Pinós de la seva destrossa. La cara de la jove havia mutat. La cicatriu causant de la ira de la jove havia desaparegut, però contràriament a estar millor, la manca de tractament postoperatori mèdic havien pigmentat la cara de la jove fent-la més fosca. Trencant amb tota la neutralitat social que imperava com a estàndard de bellesa. L’Ian la mirava recordant quan el seu avi li havia explicat que hi va haver un temps on els homes es podien distingir segons la seva raça. N’hi havia de negres, uns de més foscos i uns de més clarets, n’hi havia d’orientals amb uns ulls xinats i la pell més groguenca, n’hi havia de blancs amb la pell molt pàl·lida i n’hi havia de blancs amb la pell més fosca. L’Ian ja ho sabia però el deixava explicar-se al cap i a la fi sentia la felicitat de l’avi quan algú l’escoltava. Massa soledat.
L’Ian va somriure i es va dir que aquell fet no seria important, que la seva carrera ja disposava de prestigi suficient per veure’s esguerrada per una noia en un programa de televisió. L’Ofèlia va recordar-li els nombrosos casos en què els metges havien hagut de renunciar a la seva carrera per culpa d’una mala defensa. Així que va decidir a contraatacar i engegar un procés judicial per injúries i calumnies. El combat estava servit i L’Ian i l’Ariadna van fer una tourné per a platós de televisió, per estudis de ràdios i per totes les plataformes digitals possibles. La competició a la xarxa era cruent. Partidaris i detractors animaven i escarnien en favor d’un o l’altre. Ambdós penjaven vídeos a Youtube, l’una per explicar les molèsties les conseqüències de les mans del Dr. Spot. L’Ian mostrant les seves intervencions de manera més transparent i pública. Es van convertir en carnassa televisiva, encara que els motius eren contraris, van acabar jugant el mateix partit. L’Etiqueta #blanconegre es va convertir en trending tòpic i es va mantenir durant 4 setmanes.
Va ser en aquell moment que tot es va capgirar. Les demandes de visita al Dr. Spot augmentaven i augmentaven. La llista tenia visites programades a 3 anys vista. Alguns pacients agafaven més d’una visita per si un cas el dia en qüestió hi havia un daltabaix i havien de postposar-la novament. També les pacients cada vegada eren més joves. El tractament més demandat era la pigmentació Ariadna. Tant havia sortit la jove pels mitjans que el contrast de la seva pell amb el blau dels seus ulls havien aconseguit seduir a homes i dones que es miraven embadalits el resultat que per fortuna havia aconseguit en la jove. El Doctor Spot era conscient de la bellesa de la jove Ariadna i entenia perfectament el que havia desencadenat el seu atractiu. Així que va iniciar el tractament que consistia a cremar la pell amb el producte despigmentant fins que apareguessin les butllofes, després les punxava, separava la pell. La deixava sense aigua, l’estirava fins a l’orella. Feia la cicatriu imperceptible i aplicava el bandatge transparent. I així una vegada i una altra. La demanda era simple. Volien que els passés el que per error va passar-li a Ariadna. Va patentar el mètode i va ser així que el prestigi es convertí en popularitat fruit d’una “mala praxi” segons una pacient egòlatra i narcisista.
A les 6 del matí ja era dempeus. Avui s'acomiadava de la seva feina. Després de 35 anys dedicats amb èxit a l’art de la cirurgia plàstica tocava finalitzar el procés vital. Cada mes dipositava una quantitat fixa de diners per viure el seu darrer somni. I avui, després de 15 anys, era el dia de complir un últim desig.
Per a poder complir-lo amb garanties, no només havia estat necessari aportar una quantitat de diners insultant, sinó que a més a més li havien estipulat una rutina d’entrenament que havia aconseguit mantenir la il·lusió en un estat òptim des de feia 10 anys. Sense decaure en cap moment. Viure la malaltia i la degeneració del seu pare l’havien posat en una situació bastant favorable a les noves lleis de Jubilació Exprés que el govern va instaurà a contracor de moltes persones que defensaven el dret a la vida amb cos i ànima. La Jubilació Exprés representava una opció de viure la vida en plena capacitat fins a l’últim moment. Durant molts anys la medicina havia estat al capdavant de la defensa de la vida. Però, malauradament l’Estat del Benestar ja no era garantia. La societat demandava més benestar mentre la població envellia a passes agegantades. El món estava perdent la possibilitat de sustentar a tanta gent vella i malalta. Com més llarga era l’esperança de vida, més llarga es convertia l’agonia. Ningú volia fer-se vell i la gent es va cansar de viure sense tenir les funcions vitals en plena forma. Quin sentit té viure fins als 100 anys si te’n passes 30 de metge en metge i veus la teva pròpia decadència i degeneració? Deien els seus defensors. L’estat del Benestar que a priori era una qüestió de model de vida va entrar en l'epidermis de les persones. Les senyores volien l’elixir de l’eterna joventut, les arrugues s’eradicaven, els cabells es tenyien, les postures s’adequaven. El motor de tot el món era la joventut i la recerca d’aquesta. Aplicacions, calçat, complements, teràpies, fàrmacs, col·làgens, estudis genètics... tot estava inspirat amb el mateix desig de no fer-se vell, que va esdevenir amb el temps una autèntica fòbia. Les persones velles eren menyspreades i separades de la població com si fossin escòria humana. Els fills s'acomiadaven dels seus pares de forma natural mentre els tancaven en autèntics camps de concentració amb totes les comoditats. La gent gran que començava a envellir, per por a ser foragitats de les seves cases i de les seves vides s’aïllaven fins a la seva mort. Molts moren de tristesa, deien els experts, d’altres sucumbien a la cada vegada més normal, única opció. En les Last Home, així eren com s’anomenaven, s’hi respirava un ambient fred, trist i depriment. Les persones que hi vivien morien al cap de poc d’entrar-hi i sempre s’atribuïa a l’enyor. Les associacions en defensa dels drets humans van batallar per la integritat dels abandonats a les Last Homes. Però lluny d’aconseguir el suport de la població, la gent gran van començar una línia de pensament que al principi semblava esfereïdora, però els vells no volien seguir vivint. Ells tampoc volien fer-se grans i com els Elefants volien triar on morir una vegada ja eren un destorb per al grup.
De mica en mica aquest discurs va anar agafant cos i es va popularitzar. La demanda social va forçar que l'opció es plantegés en els estats. El primer a donar el vistiplau va ser Finlàndia. Resulta que viure en llocs amb temperatures tan extremes i amb tan poca mobilitat provocava un sentiment de desesperació en la població abans que en altres països. Tot i els aldarulls primers, la cosa es va anar donant per feta i va córrer com la pólvora. Les primeres Jubilacions Exprés es feien amb l’ús de toxines que provocaven unes al·lucinacions controlades per metges fins que les funcions vitals del pacient es debilitaven provocant finalment la mort. El mètode es va anar millorant i es van fer tesis senceres a la recerca de la millor manera de morir. Va ser llavors, davant la popularització de la Jubilació Exprés que els governs van veure que aquesta opció popular podia fer que el Planeta visqués més i millor. Per aquest motiu 20 anys després de la seva posada en marxa a Finlàndia, la Jubilació Exprés ja es practicava a tot el món.
El que va començar com una opció, va acabar sent una imposició social. Els governs es dedicaven a donar sentit a l'opció. Destinaven alts pressupostos en publicitar la Jubilació Exprés i es va convertir en un veritable motor econòmic. Controlant les morts, els governs havien aconseguit controlar els dalt i baixos de les crisis econòmiques. Tot plegat només era qüestió de vestir-ho de control de l’Estat del Benestar. Qui vol envellir? Perquè sentir la degradació moral dels teus en la soledat d’una residència d’avis? Aquests eren els aspectes que destacaven tots els anuncis de televisió i de les campanyes publicitaries. En l'àmbit periodístic, les notícies de les bones morts d’aquell i d’aquell altre omplien no només les pàgines de necrològiques sinó que més d’una vegada havien estat portades senceres.
El Times publicava en portada: Benetino marxa guanyant-se el cel.
Benetino era un italià profundament catòlic que s’havia deixat endur per la por de viure arraconat per la seva família i havia cedit a la pressió per fer una Jubilació Exprés. Quan va ser l’hora de marxar havia tingut un brot de Fe i segons les seves creences considerava que aquella decisió el portaria de dret a l’infern. El metge que controlava el procés "defallitiu" va dir-li, vostè trii: o l’infern d’aquí, segur, o l’infern d’allà, possible. I així va ser com van aconseguir jubilar-lo després de més de 5 anys a la recerca i captura.
Tot aquell que volgués escapar de la jubilació es convertia en un autèntic fugitiu de la justícia considerat un perill social. En aquests casos intervenia la policia que tenia permís governamental de disparar a matar si el vell se li posava a tir. Així que en aquests casos els periodistes ho vestien dient que la seva última il·lusió era viure una persecució de pel·lícula o alguna cosa similar.
Arran dels nombrosos casos que havien sortit a la lluny sobre fugitius ancians, la indústria farmacèutica va començar a invertir tots els seus pressupostos en la investigació de nous psicotròpics capaços de millorar la sensació de la mort i medicaments per inhibir l’instint de supervivència que resultava ser la causa última dels canvis d’idea d’última hora i que convertien a les persones normals en autèntics fugitius. També el govern va començar a destinar partides per ajudar a aquestes recerques. En poc temps el tema de la mort prematura o jubilació Exprés es va frivolitzar. Personatges famosos anunciaven el dia de la seva marxa a la premsa amb comunicats que una vegada publicats convertien dia sí dia també els carrers i places en autèntics homenatges. De fet corria la llegenda urbana que alguns artistes havien considerat fingir la seva mort era un dia abans del dia en qüestió per fer realitat el somni de veure el seu propi enterrament a través de la televisió. Una macabra manera de sentir la tristesa de la pèrdua mateixa en les llàgrimes dels estimats. També n’hi havia que sentien la necessitat de morir amb altres. N’hi havia que decidien marxar amb la parella, n’hi havia que en grup. Corals senceres marxaven plegades mentre les últimes notes es produïen exhalant l’últim alè.
Algunes empreses van veure l'oportunitat de treure rendiment a aquesta nova tendència, ara ja obligada per llei, de marxar d'aquest món a certa edat. Una d’elles era la Institució Morfeu, en honor al fill del Déu del Somni de la Grècia Clàssica. A Morfeu hi havien desenvolupat diferents activitats per a marxar que unien aventura i experiència. Aquestes maneres de morir estaven a l’abast de pocs, ja que tenien uns preus desorbitats capaços de fer front als danys col·laterals de les pròpies morts, ja que algunes ratllaven l'il·legalitat. La Fundació Morfeu havia desenvolupat diferents programes. Els que més demanda tenien eren l’ESTIMBA’T on un podia morir vivint de primera mà una persecució policial on uns cotxes et forçaven a saltar per un penya-segat fruit d’una persecució. També tenia molt d’èxit el programa TERROR on després de donar-te un psicotròpic vasodilatador que provocava taquicàrdies i aturades respiratòries en el moment que el pacient es trobés en una situació límit per la qual cosa el programa de mort consistia també a fer reviure algunes escenes de terror protagonitzades per les pors del mateix pacient. Així hi havia el que era torturat psicològicament per un psicòpata o el que després de tancar-lo en un habitacle era sotmès a una marea d’escarabats, rates, aràcnids,... que li provocaven la mort en pocs segons. Per aquells que tenien necessitat d’experimentar un desig sexual abans de morir, hi havia l’activitat SADO. On, en honor al seu nom, la persona en qüestió se sotmetia a tot tipus de pràctiques sexuals d’alt contingut masoquista. L’amo en qüestió era l’encarregat de posar a la fi del client. La majoria de vegades per fer-ho més plaent aconseguien que la persona arribés a l’orgasme com mai ho havien fet controlant-ne la respiració. Una hipoxfilia acabava amb la vida del o la pacient essent aquesta experiència molt satisfactòria. Finalment hi havia que preferia una experiència i última vital basada en un desig difícil de complir. La Mort ESPAIAL
L’Ian, després d’esmorzar bé, tal com li manaven les instruccions, va decidir fer una última visita. Se’n va anar al cementiri dels Prematurs. A la secció tercera del passadís novè, creuà el túnel que el portà a la cambra on hi havia dipositat les cendres de la seva esposa. La làpida que va fer construir en record seu, resava el que aquell dia havia de passar. T’estimo. Abans, ara i sempre. Ens veiem aviat. La noció del temps era una cosa inestable. L’Ian mentre observava aquell tros de marbre blanc amb les lletres platejades pintades amb relleu a sobre va sentir que la seva vida només era una correlació d’experiència, d’ares de moments. Sentia que la consecució de presents era un camí empedrat on cada llamborda representava una persona, una experiència viscuda, un moment precís. Va tancar els ulls per mirar de tornar a veure la seva estimada, els seus cabells. Només recordava una lluentor que es movia gràcil al son de la brisa. Amb aquell record, que era l’únic que la seva ment mantenia de veritat, va dir-li en veu alta: T'estimo. Abans, ara i sempre. Ens veiem aviat. Va fer especial èmfasis amb l’aviat. Ell i només ell sabia que volia dir en aquell moment aquell adverbi de temps tan poc precís i tan felixble com necessari.
Sobre les 9 h ja havia arribat a la Fundació Morfeu, el va rebre una robot que es va convertir en la guía de la seva última aventura. Bibidi era el seu nom. El va fer seguir-la. Em va acompanyar a una sala on hi havia un vestit especial per a l’ocasió. Era com de plàstic de color blanc. A una maniga hi posava el seu nom, IAN SPOT, a l’altre el que li havien demanat feia uns dies: Fins aviat.
Resultava emocionant per l’Ian poder marxar amb aquella sensació. L’adrenalina era un corrent imparable que feia tremolar el seu cos amunt i avall sense parar. Vestit amb una indumentària que només havia vist en pel·lícules va seguir la Bibidi fins a un cotxe amb els vidres tintats. Es va acomiadar amb un simple bona mort.
Va pujar al cotxe i van anar fins a l’estació espaial on l’esperava la càpsula amb les portes oberte. No hi cabia més que una pesrona asseguda. Un mostrador de botons i llumetes li embadaliren els sentits. Una mica nerviós, per si seria capaç de complir la seva fita, va pujar. Es va asseure i va prémer el botó que hi posava Closed. Intentava recordar cadascuna de les ordres del manual que li havia arribat a casa i que s’havia estudiat detingudament els útlims 6 mesos com li manaven les instruccions. Es va fer amb l’aparell amb la tranquilitat i la concentració de quan operava, de quan esculpia éssers humans. La nau anava pujant a una velocitat inquietant, mai l’hi havia agradat la sensació a l’estomac de la velocitat. Pero ara tant li feia. El dia era clar. Cap núvol fins que no van ser a uns 20.000 peus. El sostre de la nau era tot transparent
El cel era a dalt i la terra als seus peus, s’allunyava. Feia estona que no era capaç d’intuir el rastre humà a les taques que es dibuixaven sobre el mar, blau, intens.
El perfil rodó de la terra cada vegada era més perceptible i ja podia veure la lluna amb esplendor. Sense la molèstia de la llum del sol. La nau encara s’allunyava a tota velocitat fins que l’indicador va posar-se verd. I com qui fa un salt al buit va sentir que tot flotava. El seu pes ja no existia i les seves mans flotaven sobre un matalàs d’aire impossible de veure. Havia arribat el moment. Tal com havia demanat a la nau en aquell punt va reproduir l’Ària preferida de totes les que havia escoltat mai i que li semblava ideal per viure aquell moment. Aquell últim moment. Les estrelles brillaven més que mai. Veure la Terra amb els seus propis ulls era el seu últim desig. Al compás de la cadència del Nessun Dorma va prémer l’últim dels botons. Mentre es descapotava la nau, la música es va deixar d’escoltar però ell la va seguir cantant. A l’espai la sensació de fred era asfixiant. No quedava res per respirar més que els seus records i, com si el seu cervell estigués programat per fer-ho, va recordar l’olor de la pell de la seva estimada, va dibuixar el seu perfil amb la manca d’oxigen i finalment va exhalar mentre la veu de la seva estimada l’ajudava amb el Vinceró, Vinceró final.
Va quedar suspès en l’aire. Estrelles i terra envoltaven el seu cos immers en l’infinit i tal com havia estat programat va explotar uns minuts més tard fent del Dr. Ian Spot bocins petits de carn que es dispersaven per un univers inassequible.
Il principe ignoto
Nessun dorma! Nessun dorma! Tu pure, o Principessa,
nella tua fredda stanza
guardi le stelle
che tremano d'amore e di speranza...
Ma il mio mistero è chiuso in me,
il nome mio nessun saprà!
No, no, sulla tua bocca lo dirò,
quando la luce splenderà!
Ed il mio bacio scioglierà il silenzio
che ti fa mia...!
Voci di donne
Il nome suo nessun saprà...
E noi dovrem, ahimè, morir, morir!
Il principe ignoto
Dilegua, o notte! Tramontate, stelle!
Tramontate, stelle! All'alba vincerò!
Vincerò! Vincerò!
L’endemà, la Fundació Morfeu va donar la notícia que el Dr. Ian Spot havia marxat. Algunes pacients van recordar la seva veu, altres la seva imatge, altres fins i tot la seva olor. Però l’única que va sentir com les llàgrimes li brotaven de dins va ser l’Ariadna. La seva raó de ser moria i sense ell la seva vida havia perdut el sentit.
Malgrat els intents dels pocs amics que havia sabut mantenir des de la Universitat no havia refet la seva vida. Amb els anys va anar oblidant la seva estimada, primer va ser la seva veu, després es difuminà la seva imatge i finalment, s’esfumà el perfum de la seva pell. Dedicant-se amb cos i ànima a l’art d’esculpir els cossos humans. La seva vocació artística unida a la pressió familiar que estudiés medicina van ser el còctel perfecte per convertir-lo en l’artista plàstic de l’any 2123, 2125, 2128 segons la reconeguda revista Cirugine. La cua per posar-se en mans del Dr. Ian Spot eren inimaginables fins i tot per a ell. La seva fidel infermera, el robot Ofèlia, era l’única que programava la seva agenda amb la mateixa mecànica que els rellotges suïssos, de manera perfecta.
El cas que li va donar la fama va ser el de la jove Ariadna, una noia de 17 anys que tenia la cara desfigurada a causa d’una cremada amb el líquid bullint que les noies de la seva edat utilitzaven sense mesura per despigmentar-se la cara i eradicar la cutícula de pèl de qualsevol porus de la pell. Va arribar amb la cara desfeta. Una butllofa evitava veure el contorn definit del seu perfil. Nas i galta s’havien convertit en un pla maseter que finalitzava en el penya-segat del clot dels ulls blaus que en veure’ls li provocaren una fiblada a l’ànima. Tot i la dantesca monstruositat del seu aspecte, el Doctor Spot va saber veure-li la bellesa d’abans de l’accident. Devia ser una noia guapíssima, pensà. Se li entreveia l’estructura de la bellesa clàssica, proporcionada i angular. De seguida la va intervenir. Amb un bisturí repelà la seva capa fina de butllofa, la buidà retornant-li el perfil a l’Ariadna. Després premsà per treure qualsevol rastre de líquid de la superfície afectada i finalment tornà a estirar la pell des del nas fins a l'orella com aquell qui forra un llibre. La cara de l’Ariadna desprenia una bellesa infinita. El Doctor Spot va sentir certa atracció per la jove. Després de l'operació va embenar-li-li la cara amb l’esprai transparent que havien desenvolupat en la seva pròpia clínica per a un millor seguiment de les ferides sense necessitat de treure i posar bandatge. Ho va fer amb una cura major de l’habitual. L’operació havia estat un èxit i així ho havia fet saber als pares de la jove que amb cert neguit per no ajustar-se al temps calculat i informat de l’operació, havien alterat el tó al màxim permès a la sala d’espera. Un rètol amb tres orelles, una de vermella, una de taronja i una de verda, eren l’indicador que el volum utilitzat sobrepassava el límit permès. Davant la cridòria i certa arrogància dels pares de la jove, l’orella vermella pampallugava, per la qual cosa havien recomanat al Doctor que l'operació havia d’acabar amb “certa” urgència.
La van pujar a planta i al cap d’unes hores va fer la visita corresponent per protocol. No sabia per què però a l’Ian l’incomodava aquella visita. Potser la intuïció el va guiar amb correcció. Quan va entrar, l’Ariadna ja havia despertat de l’anestèsia, tenia un aspecte formidable però la mirada que ell havia vist al quiròfan s’havia amagat darrere el mal. La dolça Ariadna s’havia convertit en un monstre. Les seves mandíbules, que en prou feines es podien obrir per la pressió del bandatge, podien escopir foc a través de les paraules insultants que el Doctor feia anys que no escoltava. Sentia el mal i el menyspreu de la jove que no restava insatisfeta amb l’operació i el seu resultat. Una cicatriu just davant de l’orella havien fet esclatar el caràcter angelical de la jove adormida. L’Ian mirà d’explicar-li que aquella cicatriu havia de desaparèixer, però la jove ja havia sentenciat el resultat de l’operació com a pèssima i el seu artífex com a un inútil. Un somriure malèvol va ser l’últim que va veure l’Ian mentre abandonava l’habitació amb una barreja d’indignació i llàstima. Amb què s’estava convertint l’ésser humà, es preguntava. La resposta estava en la pregunta.
Al cap d’unes setmanes, quan tot havia quedat en l’anecdotari del Doctor, va tenir notícies de la jove Ariadna. Mentre es preparava un mos per sopar a base de formatge i vi blanc, va engegar la televisió esperant les notícies, però per sorpresa estava la jove Ariadna en pantalla, essent entrevistada. La mirà amb certa gràcia i s’acostà al televisor per fer una captura en pantalla amb el perfil ideal per observar que el rastre de les seves mans quasi era imperceptible, tot i que havia agafat una tonalitat més obscura de l’habitual, probablement perquè no s’havia sotmès a les cures postoperatòries, sentencià. La televisió en imatge fixe seguia emetent el so en directe i va ser llavors quan va adonar-se de quin era el propòsit real de la jove Ariadna en aquell programa de màxima audiència. Volia denunciar-lo a ell. Directament acusava al Dr. Ian Spot de la Clínica Pinós de la seva destrossa. La cara de la jove havia mutat. La cicatriu causant de la ira de la jove havia desaparegut, però contràriament a estar millor, la manca de tractament postoperatori mèdic havien pigmentat la cara de la jove fent-la més fosca. Trencant amb tota la neutralitat social que imperava com a estàndard de bellesa. L’Ian la mirava recordant quan el seu avi li havia explicat que hi va haver un temps on els homes es podien distingir segons la seva raça. N’hi havia de negres, uns de més foscos i uns de més clarets, n’hi havia d’orientals amb uns ulls xinats i la pell més groguenca, n’hi havia de blancs amb la pell molt pàl·lida i n’hi havia de blancs amb la pell més fosca. L’Ian ja ho sabia però el deixava explicar-se al cap i a la fi sentia la felicitat de l’avi quan algú l’escoltava. Massa soledat.
L’Ian va somriure i es va dir que aquell fet no seria important, que la seva carrera ja disposava de prestigi suficient per veure’s esguerrada per una noia en un programa de televisió. L’Ofèlia va recordar-li els nombrosos casos en què els metges havien hagut de renunciar a la seva carrera per culpa d’una mala defensa. Així que va decidir a contraatacar i engegar un procés judicial per injúries i calumnies. El combat estava servit i L’Ian i l’Ariadna van fer una tourné per a platós de televisió, per estudis de ràdios i per totes les plataformes digitals possibles. La competició a la xarxa era cruent. Partidaris i detractors animaven i escarnien en favor d’un o l’altre. Ambdós penjaven vídeos a Youtube, l’una per explicar les molèsties les conseqüències de les mans del Dr. Spot. L’Ian mostrant les seves intervencions de manera més transparent i pública. Es van convertir en carnassa televisiva, encara que els motius eren contraris, van acabar jugant el mateix partit. L’Etiqueta #blanconegre es va convertir en trending tòpic i es va mantenir durant 4 setmanes.
Va ser en aquell moment que tot es va capgirar. Les demandes de visita al Dr. Spot augmentaven i augmentaven. La llista tenia visites programades a 3 anys vista. Alguns pacients agafaven més d’una visita per si un cas el dia en qüestió hi havia un daltabaix i havien de postposar-la novament. També les pacients cada vegada eren més joves. El tractament més demandat era la pigmentació Ariadna. Tant havia sortit la jove pels mitjans que el contrast de la seva pell amb el blau dels seus ulls havien aconseguit seduir a homes i dones que es miraven embadalits el resultat que per fortuna havia aconseguit en la jove. El Doctor Spot era conscient de la bellesa de la jove Ariadna i entenia perfectament el que havia desencadenat el seu atractiu. Així que va iniciar el tractament que consistia a cremar la pell amb el producte despigmentant fins que apareguessin les butllofes, després les punxava, separava la pell. La deixava sense aigua, l’estirava fins a l’orella. Feia la cicatriu imperceptible i aplicava el bandatge transparent. I així una vegada i una altra. La demanda era simple. Volien que els passés el que per error va passar-li a Ariadna. Va patentar el mètode i va ser així que el prestigi es convertí en popularitat fruit d’una “mala praxi” segons una pacient egòlatra i narcisista.
A les 6 del matí ja era dempeus. Avui s'acomiadava de la seva feina. Després de 35 anys dedicats amb èxit a l’art de la cirurgia plàstica tocava finalitzar el procés vital. Cada mes dipositava una quantitat fixa de diners per viure el seu darrer somni. I avui, després de 15 anys, era el dia de complir un últim desig.
Per a poder complir-lo amb garanties, no només havia estat necessari aportar una quantitat de diners insultant, sinó que a més a més li havien estipulat una rutina d’entrenament que havia aconseguit mantenir la il·lusió en un estat òptim des de feia 10 anys. Sense decaure en cap moment. Viure la malaltia i la degeneració del seu pare l’havien posat en una situació bastant favorable a les noves lleis de Jubilació Exprés que el govern va instaurà a contracor de moltes persones que defensaven el dret a la vida amb cos i ànima. La Jubilació Exprés representava una opció de viure la vida en plena capacitat fins a l’últim moment. Durant molts anys la medicina havia estat al capdavant de la defensa de la vida. Però, malauradament l’Estat del Benestar ja no era garantia. La societat demandava més benestar mentre la població envellia a passes agegantades. El món estava perdent la possibilitat de sustentar a tanta gent vella i malalta. Com més llarga era l’esperança de vida, més llarga es convertia l’agonia. Ningú volia fer-se vell i la gent es va cansar de viure sense tenir les funcions vitals en plena forma. Quin sentit té viure fins als 100 anys si te’n passes 30 de metge en metge i veus la teva pròpia decadència i degeneració? Deien els seus defensors. L’estat del Benestar que a priori era una qüestió de model de vida va entrar en l'epidermis de les persones. Les senyores volien l’elixir de l’eterna joventut, les arrugues s’eradicaven, els cabells es tenyien, les postures s’adequaven. El motor de tot el món era la joventut i la recerca d’aquesta. Aplicacions, calçat, complements, teràpies, fàrmacs, col·làgens, estudis genètics... tot estava inspirat amb el mateix desig de no fer-se vell, que va esdevenir amb el temps una autèntica fòbia. Les persones velles eren menyspreades i separades de la població com si fossin escòria humana. Els fills s'acomiadaven dels seus pares de forma natural mentre els tancaven en autèntics camps de concentració amb totes les comoditats. La gent gran que començava a envellir, per por a ser foragitats de les seves cases i de les seves vides s’aïllaven fins a la seva mort. Molts moren de tristesa, deien els experts, d’altres sucumbien a la cada vegada més normal, única opció. En les Last Home, així eren com s’anomenaven, s’hi respirava un ambient fred, trist i depriment. Les persones que hi vivien morien al cap de poc d’entrar-hi i sempre s’atribuïa a l’enyor. Les associacions en defensa dels drets humans van batallar per la integritat dels abandonats a les Last Homes. Però lluny d’aconseguir el suport de la població, la gent gran van començar una línia de pensament que al principi semblava esfereïdora, però els vells no volien seguir vivint. Ells tampoc volien fer-se grans i com els Elefants volien triar on morir una vegada ja eren un destorb per al grup.
De mica en mica aquest discurs va anar agafant cos i es va popularitzar. La demanda social va forçar que l'opció es plantegés en els estats. El primer a donar el vistiplau va ser Finlàndia. Resulta que viure en llocs amb temperatures tan extremes i amb tan poca mobilitat provocava un sentiment de desesperació en la població abans que en altres països. Tot i els aldarulls primers, la cosa es va anar donant per feta i va córrer com la pólvora. Les primeres Jubilacions Exprés es feien amb l’ús de toxines que provocaven unes al·lucinacions controlades per metges fins que les funcions vitals del pacient es debilitaven provocant finalment la mort. El mètode es va anar millorant i es van fer tesis senceres a la recerca de la millor manera de morir. Va ser llavors, davant la popularització de la Jubilació Exprés que els governs van veure que aquesta opció popular podia fer que el Planeta visqués més i millor. Per aquest motiu 20 anys després de la seva posada en marxa a Finlàndia, la Jubilació Exprés ja es practicava a tot el món.
El que va començar com una opció, va acabar sent una imposició social. Els governs es dedicaven a donar sentit a l'opció. Destinaven alts pressupostos en publicitar la Jubilació Exprés i es va convertir en un veritable motor econòmic. Controlant les morts, els governs havien aconseguit controlar els dalt i baixos de les crisis econòmiques. Tot plegat només era qüestió de vestir-ho de control de l’Estat del Benestar. Qui vol envellir? Perquè sentir la degradació moral dels teus en la soledat d’una residència d’avis? Aquests eren els aspectes que destacaven tots els anuncis de televisió i de les campanyes publicitaries. En l'àmbit periodístic, les notícies de les bones morts d’aquell i d’aquell altre omplien no només les pàgines de necrològiques sinó que més d’una vegada havien estat portades senceres.
El Times publicava en portada: Benetino marxa guanyant-se el cel.
Benetino era un italià profundament catòlic que s’havia deixat endur per la por de viure arraconat per la seva família i havia cedit a la pressió per fer una Jubilació Exprés. Quan va ser l’hora de marxar havia tingut un brot de Fe i segons les seves creences considerava que aquella decisió el portaria de dret a l’infern. El metge que controlava el procés "defallitiu" va dir-li, vostè trii: o l’infern d’aquí, segur, o l’infern d’allà, possible. I així va ser com van aconseguir jubilar-lo després de més de 5 anys a la recerca i captura.
Tot aquell que volgués escapar de la jubilació es convertia en un autèntic fugitiu de la justícia considerat un perill social. En aquests casos intervenia la policia que tenia permís governamental de disparar a matar si el vell se li posava a tir. Així que en aquests casos els periodistes ho vestien dient que la seva última il·lusió era viure una persecució de pel·lícula o alguna cosa similar.
Arran dels nombrosos casos que havien sortit a la lluny sobre fugitius ancians, la indústria farmacèutica va començar a invertir tots els seus pressupostos en la investigació de nous psicotròpics capaços de millorar la sensació de la mort i medicaments per inhibir l’instint de supervivència que resultava ser la causa última dels canvis d’idea d’última hora i que convertien a les persones normals en autèntics fugitius. També el govern va començar a destinar partides per ajudar a aquestes recerques. En poc temps el tema de la mort prematura o jubilació Exprés es va frivolitzar. Personatges famosos anunciaven el dia de la seva marxa a la premsa amb comunicats que una vegada publicats convertien dia sí dia també els carrers i places en autèntics homenatges. De fet corria la llegenda urbana que alguns artistes havien considerat fingir la seva mort era un dia abans del dia en qüestió per fer realitat el somni de veure el seu propi enterrament a través de la televisió. Una macabra manera de sentir la tristesa de la pèrdua mateixa en les llàgrimes dels estimats. També n’hi havia que sentien la necessitat de morir amb altres. N’hi havia que decidien marxar amb la parella, n’hi havia que en grup. Corals senceres marxaven plegades mentre les últimes notes es produïen exhalant l’últim alè.
Algunes empreses van veure l'oportunitat de treure rendiment a aquesta nova tendència, ara ja obligada per llei, de marxar d'aquest món a certa edat. Una d’elles era la Institució Morfeu, en honor al fill del Déu del Somni de la Grècia Clàssica. A Morfeu hi havien desenvolupat diferents activitats per a marxar que unien aventura i experiència. Aquestes maneres de morir estaven a l’abast de pocs, ja que tenien uns preus desorbitats capaços de fer front als danys col·laterals de les pròpies morts, ja que algunes ratllaven l'il·legalitat. La Fundació Morfeu havia desenvolupat diferents programes. Els que més demanda tenien eren l’ESTIMBA’T on un podia morir vivint de primera mà una persecució policial on uns cotxes et forçaven a saltar per un penya-segat fruit d’una persecució. També tenia molt d’èxit el programa TERROR on després de donar-te un psicotròpic vasodilatador que provocava taquicàrdies i aturades respiratòries en el moment que el pacient es trobés en una situació límit per la qual cosa el programa de mort consistia també a fer reviure algunes escenes de terror protagonitzades per les pors del mateix pacient. Així hi havia el que era torturat psicològicament per un psicòpata o el que després de tancar-lo en un habitacle era sotmès a una marea d’escarabats, rates, aràcnids,... que li provocaven la mort en pocs segons. Per aquells que tenien necessitat d’experimentar un desig sexual abans de morir, hi havia l’activitat SADO. On, en honor al seu nom, la persona en qüestió se sotmetia a tot tipus de pràctiques sexuals d’alt contingut masoquista. L’amo en qüestió era l’encarregat de posar a la fi del client. La majoria de vegades per fer-ho més plaent aconseguien que la persona arribés a l’orgasme com mai ho havien fet controlant-ne la respiració. Una hipoxfilia acabava amb la vida del o la pacient essent aquesta experiència molt satisfactòria. Finalment hi havia que preferia una experiència i última vital basada en un desig difícil de complir. La Mort ESPAIAL
L’Ian, després d’esmorzar bé, tal com li manaven les instruccions, va decidir fer una última visita. Se’n va anar al cementiri dels Prematurs. A la secció tercera del passadís novè, creuà el túnel que el portà a la cambra on hi havia dipositat les cendres de la seva esposa. La làpida que va fer construir en record seu, resava el que aquell dia havia de passar. T’estimo. Abans, ara i sempre. Ens veiem aviat. La noció del temps era una cosa inestable. L’Ian mentre observava aquell tros de marbre blanc amb les lletres platejades pintades amb relleu a sobre va sentir que la seva vida només era una correlació d’experiència, d’ares de moments. Sentia que la consecució de presents era un camí empedrat on cada llamborda representava una persona, una experiència viscuda, un moment precís. Va tancar els ulls per mirar de tornar a veure la seva estimada, els seus cabells. Només recordava una lluentor que es movia gràcil al son de la brisa. Amb aquell record, que era l’únic que la seva ment mantenia de veritat, va dir-li en veu alta: T'estimo. Abans, ara i sempre. Ens veiem aviat. Va fer especial èmfasis amb l’aviat. Ell i només ell sabia que volia dir en aquell moment aquell adverbi de temps tan poc precís i tan felixble com necessari.
Sobre les 9 h ja havia arribat a la Fundació Morfeu, el va rebre una robot que es va convertir en la guía de la seva última aventura. Bibidi era el seu nom. El va fer seguir-la. Em va acompanyar a una sala on hi havia un vestit especial per a l’ocasió. Era com de plàstic de color blanc. A una maniga hi posava el seu nom, IAN SPOT, a l’altre el que li havien demanat feia uns dies: Fins aviat.
Resultava emocionant per l’Ian poder marxar amb aquella sensació. L’adrenalina era un corrent imparable que feia tremolar el seu cos amunt i avall sense parar. Vestit amb una indumentària que només havia vist en pel·lícules va seguir la Bibidi fins a un cotxe amb els vidres tintats. Es va acomiadar amb un simple bona mort.
Va pujar al cotxe i van anar fins a l’estació espaial on l’esperava la càpsula amb les portes oberte. No hi cabia més que una pesrona asseguda. Un mostrador de botons i llumetes li embadaliren els sentits. Una mica nerviós, per si seria capaç de complir la seva fita, va pujar. Es va asseure i va prémer el botó que hi posava Closed. Intentava recordar cadascuna de les ordres del manual que li havia arribat a casa i que s’havia estudiat detingudament els útlims 6 mesos com li manaven les instruccions. Es va fer amb l’aparell amb la tranquilitat i la concentració de quan operava, de quan esculpia éssers humans. La nau anava pujant a una velocitat inquietant, mai l’hi havia agradat la sensació a l’estomac de la velocitat. Pero ara tant li feia. El dia era clar. Cap núvol fins que no van ser a uns 20.000 peus. El sostre de la nau era tot transparent
El cel era a dalt i la terra als seus peus, s’allunyava. Feia estona que no era capaç d’intuir el rastre humà a les taques que es dibuixaven sobre el mar, blau, intens.
El perfil rodó de la terra cada vegada era més perceptible i ja podia veure la lluna amb esplendor. Sense la molèstia de la llum del sol. La nau encara s’allunyava a tota velocitat fins que l’indicador va posar-se verd. I com qui fa un salt al buit va sentir que tot flotava. El seu pes ja no existia i les seves mans flotaven sobre un matalàs d’aire impossible de veure. Havia arribat el moment. Tal com havia demanat a la nau en aquell punt va reproduir l’Ària preferida de totes les que havia escoltat mai i que li semblava ideal per viure aquell moment. Aquell últim moment. Les estrelles brillaven més que mai. Veure la Terra amb els seus propis ulls era el seu últim desig. Al compás de la cadència del Nessun Dorma va prémer l’últim dels botons. Mentre es descapotava la nau, la música es va deixar d’escoltar però ell la va seguir cantant. A l’espai la sensació de fred era asfixiant. No quedava res per respirar més que els seus records i, com si el seu cervell estigués programat per fer-ho, va recordar l’olor de la pell de la seva estimada, va dibuixar el seu perfil amb la manca d’oxigen i finalment va exhalar mentre la veu de la seva estimada l’ajudava amb el Vinceró, Vinceró final.
Va quedar suspès en l’aire. Estrelles i terra envoltaven el seu cos immers en l’infinit i tal com havia estat programat va explotar uns minuts més tard fent del Dr. Ian Spot bocins petits de carn que es dispersaven per un univers inassequible.
Il principe ignoto
Nessun dorma! Nessun dorma! Tu pure, o Principessa,
nella tua fredda stanza
guardi le stelle
che tremano d'amore e di speranza...
Ma il mio mistero è chiuso in me,
il nome mio nessun saprà!
No, no, sulla tua bocca lo dirò,
quando la luce splenderà!
Ed il mio bacio scioglierà il silenzio
che ti fa mia...!
Voci di donne
Il nome suo nessun saprà...
E noi dovrem, ahimè, morir, morir!
Il principe ignoto
Dilegua, o notte! Tramontate, stelle!
Tramontate, stelle! All'alba vincerò!
Vincerò! Vincerò!
Traducció....
El príncep desconegut
Que ningú no dormi! Que ningú no dormi! Tu també, oh Princesa.
A la teva freda estança
mires els estels
que tremolen d'amor i d'esperança...
Però el meu misteri és clos dins meu,
el meu nom ningú no el sabrà!
No, no, sobre la teva boca el diré,
quan la llum resplendirà!
I el meu petó desfarà el silenci
que et fa meva...!
Veus femenines
El seu nom ningú no el sabrà...
I nosaltres haurem, ai las, de morir, morir!
El príncep desconegut
Esvaeix-te, oh nit! Tramunteu, estels!
Tramunteu, estels! A l'alba venceré!
Venceré! Venceré!
