Benvinguts a la xarxa. Un espai de realitat paral·lela on les notícies són efímeres, on les veritats són absolutes i on la simplicitat omple d’arguments a personatges incultes, petulants i ignorants. Heus aquí, la finestra de la realitat augmentada, que en ser la pròpia, és el resultat de la mancança moral per una banda i dels desequilibris personals, que en ser quasi anònims, flueixen amb major llibertat, per l'altra.
La ludopatia s'estén a una velocitat vertiginosa, la demagògia és el principal motor. A través de 140 caràcters tothom pot semblar intel·ligent, amb un simple vídeo conformem la personalitat completa del qui hi ha darrere, ens enganyem amb filtres el poc talent fotogràfic. La mandra de conèixer, indagar i fer-se una opinió pròpia de les coses ha passat a segon terme. Ara el “trending tòpic” és ser ràpid, ser el primer i abastir l’ego de likes o m’agrades. Ets o no ets en funció d’això.
Nietzsche, en la societat actual es posaria les botes, segur que més enllà del camell, el lleó i el nen hauria considerat algun altre element per donar pistes de l’evolució de l’ésser humà o potser hauria inclòs la conectivitat digital en l’etapa del nen que cerca, a través de la creativitat, la reafirmació del seu jo. Però no patiu, ara Nietzsche és mort. Ja podem incórrer sense cap mirament en la poca creativitat que representa ser el jo connectat. Hi ha qui simplement viu en funció dels altres i de les opinions dels altres. Un simple share permet crear-se un jo. Encara que sigui de mentida. D’altres es defineixen a si mateixos en l’antagonisme de les opinions dels altres. Aquests poden caure en l’error de resultar simples espectadors crítics i poc coherents. Per aquests individus connectats és important tenir memòria i repassar de tant en tant les opinions expressades amb anterioritat. Sempre hi ha algú amb més memòria. També hi ha qui viu mirant de trobar-se a si mateix mirant pel pany de les piulades. Un voyeur. Postura lícita si no fos per què es vanaglòria de la seva poca dependència al mòbil en les reunions socials, que encara manté. Hi ha els qui són perquè volen ser d’alguna manera que en realitat no són. Com a mínim aquests tenen la creativitat de pensar com volen ser encara que la motivació del com pugui ser tan mesquina com la identitat del jo laboral, empresarial o associatiu. Ep! No hi tinc res sobre aquells que han aprofitat l’ocasió per guanyar-se la vida a expenses d’empreses, algunes de les quals, intueixen més que analitzen, arribant a la conclusió que les xarxes socials són la solució a tots els seus mals. Encara que, vist amb carinyo, sí que, com a mínim, no han d’invertir la morterada de calers que les agències de publicitat els demanen per anunciar-se als mitjans cada vegada més tradicionals. Però haurien de tenir en compte, des d’aquí els ho dic, que els diners invertits són proporcionals a la durada del resultat obtingut. Sense oblidar que el contingut de la xarxa és més efímer que el de la Televisió.
De tots els piulaires, amics, familiars, empreses que volten connectats els que no suporto són els que s’uneixen a alguna causa i es fan acèrrims seguidors a la xarxa sense saber, per exemple que àrab i musulmà no són sempre la mateixa cosa o els qui recollint opinions alienes es guanyen la vida en tertúlies mediàtiques. Aquests últims, més que ràbia, confesso, que em fan enveja.
Firmat: Meritxell Plana, experta en Comunicació i Social Media
