2015. Un any de superacions

Començava el 2015 amb moltes pors, incerteses i dubtes. L'escola no anava bé, la feina no anava bé i, és clar, la salut i l'amor se'n ressentien. Però els que em coneixeu sabeu que els reptes em donen vida així que vaig donar una patada al 2014 amb la intenció que res ni ningú em robés la il·lusió i el somriure. Així que entre una cosa i una altra la roda de vores rectes va anar agafant forma i va començar a girar.
Així ha estat el 2015. Un any de superacions i de noves propostes, noves vides, nous projectes i un munt de canvis que se'ns han posat bé, la veritat. He retrocedit per avançar i he tocat de peus a terra quan m'enlairava, però no he perdut la il·lusió. He vist plorar de nou al meu fill i l'he vist tornar a somriure. He vist com la fúria s'apoderava de la més menuda poc feta als canvis, però hem calmat l'ira amb l'amor de la família. Ens hem fet grans i forts i ens hem unit per avançar, sempre endavant, malgrat que fer-se gran comenci a pesar.
Aquest ha estat un any on l'estima ha estat present CADA DIA. Perquè sí i perquè la necessitàvem sentir.
De treballar, el fruit sempre arriba. Així que amb la primavera semblava que tot s'anava posant a lloc i amb l'esperança de reprendre la normalitat hem sabut gaudir sense més ensurts que perdre algun gat per trobar-lo el dia següent.
Aquest també ha estat un any de projectes que s'inicien i que continuaran i que em fan molta il·lusió. Com els meus Demòcrates de Catalunya a qui represento a Les Corts. Una bogeria que em dóna peu a pensar que tot és possible si t'ho proposes.
Al 15 li diuen la nena bonica, i sí. Ha estat un any bonic, finalment. Espero que la bona direcció que hem emprès perduri aquest 2016. Però el propòsit és el mateix:

Res ni ningú ens faran perdre la il·lusió i el somriure de seguir vivint.

Benvingut 2016, t'estàvem esperant.
  

Això no és religió

Fa 4 anys que sóc catequista, bé, de fet vaig començar fent tasques de suport, però després de 2 cursos em vaig atrevir a fer salt i explicar la meva experiència a uns nens que, normalment, no tenen massa clar perquè s'atansen 1 dia a la setmana a la parròquia. La Fe és quelcom molt difícil de transmetre i també és molt difícil d'unificar. Cadascú sap quan, com i perquè va començar en creure en Crist, en Déu.
Aquest cap de setmana, l'interès en formar-nos, ens aplega 300 catequistes d'arreu de Catalunya i Castelló a Tortosa. I estant aquí ens enterem de la desgràcia d'ahir a París. Es fa el silenci i la pregària es fa espontània, però amb silenci. Sense judici, sense discussió, sense solució. Només es prega per la desgràcia. La desgràcia de tots els vius, els morts, els orfes i els malalts. Sí, els malalts que s'aferren a una creença manipulada i que els enganya prometent-los una vida millor a canvi d'un sacrifici.
Aquí seguim pregant i aprenent més sobre el Cristianisme. Sobre Déu, el Nostre. El que coneixem per la vida de Jesús. I entenem que hi ha més Déus, i els respectem perquè som creients i tenim Fe. La Fe en el Nostre, deu ser com la dels altres, per això comprenem que darrera de la barbàrie no hi ha religió. No hi està l'Islam, no hi pot ser perquè parteix de l'amor. TOTES les religions parteixen de l'amor per obtenir la felicitat. És clar que en l'estima també hi ha patiment, però no és un patiment cap els altres, és un patiment individual, de la persona. O per dir-ho de forma entenedora, qui pot saber què és estimar si no ha viscut mai el desamor? Però això és filosofia de la transcendència. Això és la religió, la nostra, la seva o la de més enllà.

El que ahir va passar és una altra cosa. No és religió.

 

UNA HISTÒRIA EN PRIMERA PERSONA

Tenia 13 anys quan la senyoreta Assun ens explicava amb aquella intensitat dels bons mestres que feia just 200 anys que la ciutat de París es feia màrtir per acabar amb les monarquies autoritàries. Aquelles batalles, aquelles morts, aquells episodis marcats per la fam, per les malalties, no feien rendir a la seva gent. Tenien clar que allò era el futur. L’únic futur possible pels seus fills.  Mentre em somniava entre barricades i baionetes, pensava en la sort d’aquells que viuen uns temps que marquen la història. Perquè la història s’explica i l’expliquen les paraules d’alguns. Així que sempre has d’acabar creient-la amb més fe que una altra cosa. L’any 89 era un any com un altre, no sé si va ser l'any que va nevar o si hi va haver riuades o si va tocar la loteria a prop de casa. No ho sé. D’aquell any només recordo que en feia 200 que França es convertia en revolucionària.

Mireu, jo a casa, no he mamat política. Els avis van haver de sobreviure a una guerra de germans i després va venir la por. La iaia no sabia escriure en català i en prou feines sabia sumar i restar. Els pares vivien la revolució d’acabar amb el dictador. És tot el què volien. I una vegada aconseguit es va acabar la política a casa. Res. Ningú parlava de ser una nació, ni un estat ni res. Fins i tot el 23F, i reconec que era petita, es va viure amb tensió, però mai es va seguir parlant d’això. Suposo que venir de la negra nit vol dir veure qualsevol llum com una autèntica albada, encara que només es coli per una escletxa.

L’any 2010 vam anar a votar un Estatut. Ja vèiem que allò era poc, però el vàrem votar TOTS els catalans i llavors vàrem entendre que la democràcia dels últims 40 anys havia estat una pantomima. Sí, una pantomima. Tots aquells que havien lluitat per la democràcia, ara, per propi interès no la volien. I es desemmascarava la veritat. Fa 40 anys no es volia la democràcia, es volia repartir el pastís del poder que havia quedat orfe, francament. I vam entendre que allò que ells anomenaven democràcia no era més que una dictadura vestida d’oligarquia. El principal era tenir una mamella d’on mamar. La resta importava poc o res. Un vestit nou que quedava bonic per sortir a passejar pel món. Però les modes passen i aquest vestit ha quedat desfasat. I el que intuíem el 2010, va anar escampant-se com una taca d’oli.

Els últims 5 anys hem anat alliberant-nos del síndrome d’Estocolm. Ja no ens creiem les paraules ni els brindis al sol ni les promeses que tot canviarà. Hem començat a creure en la nostra identitat i ens hem sentit com dones maltractades que intentant fugir del seu marit només troben la represàlia o la mort amb l’excusa de “la vaig matar perquè era meva”.  I hem intentat dialogar i hem intentat explicar i hem intentat... hem intentat SER a casa nostra i no ens han deixat.

El proper 27 de setembre, crec que el món canviarà. Ni que sigui perquè un poble, amb la revolució del somriure, ha cregut amb la democràcia fins les urnes. M’agradaria que d’aquí a 200 anys algun gen meu corri pel món i en una classe d’història, amb un bon mestre al davant, s’expliqui el que va aconseguir una petita regió de l’immens planeta que va decidir ser malgrat la resta. Un poble que va volar perquè va saber batre totes les plomes de cadascuna de les ales, alhora, per arribar més enllà.  

I a mi m’agradarà viure-ho en primera persona i que no m’ho hagin d’explicar.    

19è dia de vacances: SI ET DIC ADÉU...

... vull que el dia sigui net i clar. I així ha estat. El meu últim dia de vacances ha començat ben d’hora, ben d’hora quan uns senyors havien plantat una escala per pujar a la terrassa, rotllo Pare Noel, amb l’objectiu de reparar les filtracions.  Així que per ser l’últim ha estat més llarg que els altres. Al cap de poc ens ha trucat a la porta un altre operari que venia a arreglar-nos la cisterna del wàter. Ja teníem la casa empantanegada i tots amunt i avall fent-nos nosa quan han trucat al Xavi per fer-li una entrevista pel diari de Tarragona perquè farà de pregoner de les Festes de Cambrils. Fantàstic. Semblava que de cop i volta la realitat de les nostres vides tornés amb nosaltres abans d’hora. Quin estrès!

El dia era clar, la fresca de la tramuntana encara es deixava sentir i teníem un llarg dia per endavant ja que unes amigues de la infància ens havien convidat a casa seva a sopar.  Mentre anàvem a la platja hem trucat als cosins per anar-hi però ells no hi anirien. Així que hem canviat de platja i hem anat a la platja de la gola. No sé si el meu subconscient ja sabia que més enllà de l’elecció s’hi amagava la voluntat de provar una cosa que feia temps que em rondava pel cap.

L’aigua era cristal·lina, neta i fresca al primer moment. Ens hi hem tirat els quatre alhora i hem dedicat tot el temps als nostres fills. És agradable conèixer a través del joc quina personalitat tenen els petits de casa que a batzegades comprens que s’estan fent grans. La Martina tenia els llavis morats i hem decidit sortir de l’aigua deixant en Xavi i l’Arnau en remull.

Li he proposat a la Martina de fer un passeig fins un xiringuito de windsurf, kaiacs i demés que hi havia a la vora per preguntar preus. Mai se sap. Però el meu objectiu era un altre. Volia posar a prova el meu equilibri damunt d’una taula. Volia fer pàdel surf. Com que llogar una taula tenia el mateix preu que menjar-nos un gelat a la platja (8€) he decidit de seguida que aquell seria el meu últim regal de vacances. La Martina ha corregut fins on eren els nois i els ha dit que vinguessin de seguida. Encara molls treien el cap. El primer en provar-ho ha estat en Xavi, perquè ell ja ho havia fet, però li costava. Després ens han deixat la taula a nosaltres les nenes. Mentre en Xavi ho provava jo anava guaitant com ho feien d’altres, memoritzant la tècnica i tenia la sensació que me’n sortiria. La Martina s’ha assegut a la punta. Es posa tan pesada de vegades que no pots dir-li que no. Així que per una cosa així he decidit no batallar. Primer de genolls (pobrets meus), després, una vegada l’equilibri ja estava controlat, he fet el pas valent de posar-me dreta i tatxaaant... ja hi era.

Remant Fluvià amunt com si ho hagués fet tota la vida. Després he tornat i ho ha provat la Martina, que en ser menuda, feia molta gràcia com tot el seu esforç, més enllà d’aguantar l’equilibri, era en remar amb un rem massa llarg per la seva alçada. Però coneix tant el seu cos que no li ha costat gents remar quan li ha agafat el truco.

Patia per l’Arnau, però aquest esport no li ha costat gents. De fet ell volia posar-se dret i no anar de genolls i s’hi ha posat de seguida. Després hem intentat fer tàndems. La Martina i Jo, després l’Arnau i jo, que hem caigut, i també, l’Arnau i en Xavi que ha estat intent fracassat i l’Arnau i la Martina que, com sempre, més que remar discutien. L’hora ha passat volant i ja eren quarts de tres. El dinar encara estava per fer i a la tarda teníem una activitat prevista que venia molt de gust.

Abans d’anar al port de Roses a comprar peix, hem parat en un parc infantil que es veu que és obert tot l’any i nosaltres ni idea que existís. Allà hi apleguen tots els inflables que fan córrer per les fires de la comarca i per un preu bastant assequible (més que si vas a la fira) poden estar-s’hi tota la tarda.

El peix arribava a les 19 hores així que una mica abans de l’hora ens hem acomiadat del paradís dels nens i cap a port. Tampoc hi havia estat mai a port. O com a mínim que jo recordi.

Un carrer amb tot de peixateries, una darrera l’altre, amb peix acabat de portar del mar i amb moltíssima gent que havia decidit, com nosaltres, sopar peix aquella nit. Com que era per tots 16, 8 adults i 8 nens, la compra era bastant important i hem jugat al “precio justo” abans de tenir el compte. En Carles és el que s’hi ha aproximat més sense passar-se. Vuit dorades, un rap de quilo i mig, 2 quilos de musclos, 2 calamars, un quilo de tallarines 125€

Després de comprar hem anat a casa la Natàlia, on couríem el peix i soparíem. Feia potser 20 anys de l’última vegada que sopava amb elles.  En Xavi en prou feines les coneixia.

Fer peix a la brasa, de fet fer qualsevol cosa a la barbacoa té el plus que mentre fas la brasa vas trencant el gel i et vas posant al dia. La Natàlia i la Berta comparteixen terreny però no casa així que ens anàvem movent d’una casa a una altra pel jardí en funció de si preparaves la closca o si controlaves el peix.

La nit ha estat llarga i les anècdotes interminables. En Carles tenia el dia inspirat i ha estat molt divertit. Els que no ens coneixien de petits, potser els hem arraconat amb records d’un altre temps. Però feia tant que no ens vèiem. Els nens després d’una migdiada han aguantat fins el final i sobre quarts de dues hem marxat. El dia s'havia acabat.

PD: Les vacances han tocat la seva fi. Unes vacances molt familiars, molt tranquil·les, que es poden explicar amb paraules senzilles. Ja fa 3 anys que faig aquest dietari i tot i que hi ha nits que costa i que he estat temptada d’abandonar en més d’una ocasió, només puc donar les gràcies per les mostres de suport, les paraules amigues i els comentaris que m’heu anat fent. Sense vosaltres això no tindria sentit, perquè al capdavall una escriu perquè hi hagi algú que la llegeixi.  També gràcies a tots els que m’heu acompanyat aquests dies, sobretot en Xavi que ha estat el fotògraf oficial i que ha compartit les nits de gintònics amb el Merilanding. A l’Arnau i la Martina, per ser dos fills fantàstics amb qui sempre ve de gust fer coses per la il·lusió que transmeten, i als amics i familiars que han sigut protagonistes algun dia i que m’han deixat fer-los públics. També gràcies a tots els que heu sigut però no us he nombrat, la vostra generositat és major. Ara començo a treballar de nou i el Merilanding el dedicaré a allò que cregui oportú de compartir amb tots vosaltres. Que tinguem sort i que trobem tot el que ens va mancar ahir.

18è dia de vacances: AROMA A PASSAT

Hem dormit fins tard, potser retrobar-nos amb el nostre llit hi ha tingut alguna cosa a veure. Quan m’he llevat, els meus fills estaven asseguts a la taula fent deures sense que ni en Xavi i jo els ho haguéssim manat. No donava crèdit fins que he sabut el perquè. Els nens es van quedar amb més ganes de cosins ahir i ja havien quedat de veure’s a la platja avui, així que avançaven feina amb la intenció que la negociació fos fàcil. I és clar, ho ha estat.

La platja estava a vessar però hem trobat un lloc un pèl agosarat per aparcar. Hem pensat, total no hi ha grues al poble! Quan hem arribat ja feia una estona que s’esperaven. La Martina i l’Helena han corregut per abraçar-se encara que la sorra els cremava els peus. En Carles estava endormiscat pel sol i la Mònica dreta per indicar-nos on eren tan bon punt arribéssim a la sorra. La platja de Sant Pere és de sorra fina i la principal característica és que és amplíssima. Potser has de caminar uns dos cents metres fins al mar des de l’aparcament per un desert amb dunes i tot.

Una vegada instal·lats el dia em demanava fresca i he decidit tirar-me a l’aigua i no sortir-ne fins al cap d’una hora. L’aigua era tan transparent que fins i tot podíem veure els peixos. Potser per això en Sergi, el meu nebot, ens ha demanat si per la tarda podíem tornar a pescar. I és clar, no hem sabut dir que no. De fet avui ha estat un d’aquells matins que recordo de la meva infància. Un dia clar després de la tramuntana, una aigua fresca i clara i tots a l’aigua jugant a pilota o passejant els nens enfilats damunt un matalàs. Per un moment m’he posat nostàlgica.

Sortint de la platja i amb intenció de tornar a la tarda en Xavi ha considerat que hi havia una missió especial: comprar un fanalet de Campingaz per poder veure-hi quan el sol s’amaga. De fet les últimes vegades que hem anat a pescar ens hem quedat sense llum i això ha fet que marxéssim. Avui això no serà el nostre impediment, deien els seus ulls. Hem tornat a Figueres, i hem trobat el preuat fanalet. L’hem comprat i cap a casa. Els deures ja quasi són a punt d’acabar.

En arribar hem organitzat tot el material que ens havíem d’endur, hem fet sopar, hem revisat la caixa de pescar hem agafat cadires, taula i tovalloles, alguna cosa d’abric i cap a la platja hi falta gent.

Quan hem arribat, després de passar-nos una hora intentant localitzar la bombona de butà que va bé pel fanalet (la que havíem comprat a Figueres no anava bé), encara hi havia gent i ens hem hagut d’esperar a tirar les canyes fins que no marxessin. La conversa era poc animada, però agradable. Hem tret unes cervesetes i fins i tot una ampolla de cavam i hem comentat la jugada mentre els nens inventaven històries de por que al cap d’una estona els han fet por de debò. Veient-los jugar m’he vist a mi de petita saltant, corrent i fins i tot lligant amb un nen guiri de la platja.

El sol s’anava ponent i el cel convertia el blau del matí en una amalgama de colors pastel preciós. La fresca passava a ser fred al cap de l’estona. Els nens han sopat i han jugat. Tots quatre i molt contents. He muntat les canyes i se’ns n’ha trencat un, però res importava. Ens hauríem quedat fins demà. Què dic demà, fins sempre, però després que en Sergi, el nostre pescador, hagués tret quatre peixos i que la son s’apoderés de les més petites hem decidit acabar la nit de pesca, d’aventures i de somriures perquè sense cap mena de dubte, els dies així tenen una veritable aroma a  passat.

Menció especial per la immensitat de la nit estrellada que ens ha acompanyat avui.